Poc més de dos anys després que es declarés la pandèmia per coronavirus, 22.300 persones grans han mort per covid-19 a les residències. Una xifra a la qual s’afegeixen 10.500 morts més de residents amb símptomes compatibles amb la covid-19 (tot i que sense proves) que vivien en aquests centres. Un abans i un després en l’atenció sociosanitària a Espanya que han portat els centres a una crisi reputacional sense precedents. Superar-la passa en part, segons professionals i familiars, per la transparència. El Ministeri de Drets Socials sembla que hi està d’acord. L’últim esborrany de treball per fixar els requisits mínims exigibles als serveis d’atenció a la dependència, a què ha tingut accés ‘El Periódico de España’, fixa un mínim d’un inspector per cada 30 residents. Una de les crítiques que més es fan en aquest aspecte és que resulta impossible consultar les inspeccions que reben les residències. No obstant, el text estableix, per primera vegada, que aquestes comprovacions en els centres siguin públiques i accessibles.

A més, hauran d’indicar, «entre altres dades, la identificació del centre o servei inspeccionat, la titularitat i gestió, la data, el motiu de la inspecció, el resultat i, en el seu cas, les mesures adoptades». Amb tot, aquest document de treball encara pot tenir modificacions. Quan estigui el definitiu, el Consell Territorial de Serveis Socials, que conformen el Ministeri i les comunitats autònomes, ho haurà d’aprovar.

Fins ara, a Espanya, «els criteris de cada inspector són molt diferents», explica a aquest diari la directora d’inforesidencias.com, Anna Cebrián. El sector considera que hi hauria d’haver homogeneïtat. I, també, menys tecnicitat. Una altra queixa és que sospiten que les inspeccions es podrien fer previ avís, amb la qual cosa el factor sorpresa queda descartat.

«Opacitat completa»

«En teoria hi hauria d’haver dues inspeccions a l’any [a Madrid] més les que sorgeixin com a conseqüència de denúncies, però és ‘vox populi’ que moltes es fan previ avís», afirma per la seva banda Miguel Vázquez Sarti, president de l’Associació Plataforma per la Dignitat de les Persones Grans en les Residències (Pladigmare), que assegura que aquests centres sociosanitaris «mai han sigut un exemple de transparència». És més, Vázquez Sarti critica: «Si hi ha una cosa que les ha qualificat és l’opacitat completa».

La Lidia (nom canviat per preservar el seu anonimat), treballadora de la residència d’Usera, a Madrid, opina el mateix. «Cada vegada que hi ha una inspecció posen fins i tot reforços [de personal]. Programen gent per sobre de les ràtios, quan de norma incompleixen el nombre de personal que ha d’haver-hi», afirma. Les ràtios de professionals per atendre els residents, molt per sota de països com Alemanya, com recorda Vázquez Sarti, és una de les queixes que més es repeteixen entre usuaris, familiars i treballadors.

Cures dignes i qualitat

María Jesús Valero, membre de la Plataforma digital de Marea de Residències, treballa des del setembre del 2019 «per l’atenció digna i de qualitat a les residències». Explica que «abans de la pandèmia, quan passejàvem a les residències, sabíem que aquell matí o l’endemà hi havia inspecció. Veies brotxades, personal aguantant portes... Un altre problema és que no permeten que els familiars hi participem. En aquest cas, les coses serien diferents», assegura.

La seva mare és a la residència on treballa la Lidia. La gestiona, fins al 22 de maig, el grup DomusVi, que ha declinat parlar amb aquest mitjà. Valero assegura que el grau de deteriorament en els últims dos anys ha sigut elevat. El manteniment també deixa molt a desitjar, assegura.

«Vam tenir una reunió amb la Direcció General d’Atenció a la Gent Gran, on ens ho reconeixien tot, però ens deien que ells havien fet inspeccions i que no ho veien tan malament. Van recular a l’enviar tota la sèrie de fotografies i vídeos», afirma. També van rebre la visita de la diputada de l’Assemblea de Madrid, Lorena Morales Porro, que va denunciar les condicions davant la consellera de Família, Joventut i Política Social, Concepción Dancausa.

Dades públiques

Els investigadors Julia García-Puig, Alfredo Hernández-Sánchez i Ixchel Pérez van publicar una anàlisi a l’Agenda Pública d’El País en què identificaven si la legislació de cada comunitat autònoma garantia la informació de 26 indicadors diferents relacionats amb la qualitat dels serveis (com les ràtios de residents i personal, el serveis deixats, actes del consell o llistat de preus). Així van calcular un índex total. Cap comunitat arribava al 50% de compliment. Les Canàries (49%) i la Regió de Múrcia (44%) són lluny d’altres com la Comunitat de Madrid (7%), Extremadura (5%) i Galícia (0%).

«A la nostra web intentem que pugin tota la informació de preus, organigrama, titulació del director, contractes i actes d’inspeccions de Serveis Socials i de Sanitat sense dades confidencials», explica Anna Cebrián. En altres països, com al Regne Unit, aquesta informació és obligatòria, però no a Espanya. Ensenyar-les demostra, segons la seva opinió, «que no hi ha res a ocultar». O que, almenys, s’està arreglant allò que ha sortit malament.

Alguns centres de gent gran ja han començat a portar a terme aquest tasca i han compartit «les seves dades ‘online’ per recuperar la confiança després de la pandèmia» indiquen des d’inforesidencias.com. Cebrián explica que la pandèmia va afectar «moltíssim» la seva reputació; que han quedat guardades a la retina de la població les imatges d’aquell horror.

Menys places ocupades

«N’han parlat malament i la gent s’ha quedat amb què hi ha un problema a les residències», afegeix Anna Cebrián, que assenyala que «no s’ha explicat» per què els residents no eren traslladats a hospitals en cas de covid-19. Tot i que plataformes i associacions de familiars continuen criticant i qüestionant l’actuació que van tenir les diferents administracions amb aquests centres.

Aquest és el motiu pel qual, abans de la pandèmia, hi havia llistes d’espera a tots els centres de gent gran, mentre que ara, com recorda Cebrián, hi ha places disponibles. Fins i tot, en algunes residències públiques. Els familiars es pensen molt més els ingressos, tot i que, des del gener, sí que noten com estan pujant les visites en aquest portal de recerca i comparació de residències a Espanya.

El sofriment de l’Andrea

De l’horror del viscut en la pandèmia a les residències en dona idea el cas de l’Andrea (nom canviat). Va anar a buscar la seva mare el 31 de març del 2020, 15 dies després que es declarés l’estat d’alarma. Tenia problemes per comunicar-se amb ella. Que tots els familiars hi truquessin alhora ho feia impossible. Els responsables els deien que tot anava bé, però veia com ella, amb més de 90 anys, i sense veure ningú més que les auxiliars, es notava descol·locada. Apagada. No sabia res de ningú.

«Vaig decidir que l’aniria a buscar», explica per telèfon. Li van posar pegues, però ho va aconseguir. Va firmar una carta que deia que sortia temporalment. Però han passat dos anys i encara no hi ha tornat. Ni ho farà fins que canviïn les condicions que tenien en aquest centre de Carabanchel, a Madrid.

Amb el pas dels mesos, i malgrat mostrar la seva intenció de tornar, va rebre la fiança a tall de baixa. «Estic desitjant portar-hi la meva mare perquè cognitivament està bé tot i que estigui en cadira de rodes, i ella s’avorreix més a casa, però el panorama no ha millorat. És vergonyós com la Comunitat de Madrid ha deixat morir 7.000 persones sense derivar-les als hospitals. No tenen perdó. Ni volen canviar les ràtios, ni es donen per al·ludits en res. És només un negoci rodó», assegura.

Cap a un nou model de residències

Ara mateix, l’objectiu primordial de Marea de Residències és aconseguir, a la fi, una llei estatal. «Hi ha una Taula de Diàleg Civil sobre dependència, però està tot paralitzat. No acaben de publicar les conclusions, quan ja haurien d’estar a punt, sobretot després d’aquests dos anys de pandèmia i amb uns models de residències deplorables, amb falta de seguretat, de personal, d’ètica i de moral», assegura Valero. Tots consideren que en aquesta llei és necessari que s’obligui que els criteris de les inspeccions, els seus resultats i possibles sancions imposades siguin públiques. També la informació als mateixos usuaris. D’una altra manera, continuaran pensant que, més que l’atenció a les persones, el que busquen aquests centres –la majoria de gestió privada– és garantir-se el «negoci rodó».