Eduard Vallory: «Un sistema educatiu obligatori no pot permetre que un nen fracassi»

Va acabar el COU (l’actual Batxillerat) passats els 20, després de repetir curs diverses vegades. Va fer el salt a la universitat i va acabar graduant-se en Filosofia i Periodisme i doctorant-se en Ciències Polítiques. I ha revolucionat el debat sobre el model educatiu a Catalunya. ¿El fracàs escolar ha sigut el motor que ha marcat la seva trajectòria i l’ha portat a buscar noves maneres d’ensenyar? Sí. Em va afectar en l’autoestima i també m’ha servit de motor. És molt possible que el doctorat ho acabés fent per la sensació que no tenia prou coneixements. Però va arribar un dia en què em vaig adonar que era un absurd, perquè no hi ha un límit en el coneixement. No vaig ser conscient d’això fins que vaig entrar al món de l’educació de la mà de molts docents. Tot i que l’impacte del fracàs escolar va ser dur per a mi, puc dir que jo he tingut sort. Però hi ha molta gent que no ha tingut aquesta sort. Aquest pes és molt gran per a moltes persones. I no hauria de ser-ho en un sistema educatiu que hem creat com a obligatori. Tu no pots obligar la població a passar per un sistema que expulsa un de cada cinc alumnes. No hauria de ser tolerable. De ser un nen inquiet, curiós i bon lector, als 11 anys va començar el contacte amb el fracàs escolar. ¿Què va passar? No ho sé. El llibre parteix de l’interrogant de la mala experiència a l’escola. No hi trobo una explicació. No va passar res a nivell familiar o personal. Això ho fa encara més xocant. ¿Què va aprendre a l’escola? Jo tinc molts records bonics de l’escola i relacions d’afecte amb molts dels meus professors. Quan estava perdut perquè ningú em donava inputs de per què no podia aprendre, aquest problema també el tenien els professors. Aquells professors no se’ls havia capacitat per poder acompanyar nens que tenien dificultats d’aprenentatge. Només et podien dir que estudiessis més, que t’hi esforcessis més. Això és important, perquè en el debat educatiu hem de superar la recerca de culpables. Els meus professors ho feien tan bé com podien. Però el millor que podien no va servir per a mi ni per a molta altra gent de la meva generació. A l’escola, vaig aprendre el valor de la socialització i la vida en comú. Vaig interioritzar un tipus de valors ètics, la referència a l’empatia, el vincle amb els altres. Aprendre a viure inclou aprendre a viure amb els altres. En la meva escola ningú em va enviar el missatge «o trepitges o et trepitgen», «has de ser el primer». Aquest element fa que mantingui el vincle emocional amb la meva escola, malgrat que la meva experiència va ser devastadora per a l’autoestima. Ara, a diferència de quan vostè estudiava, hi ha més detecció de dificultats d’aprenentatge o d’altes capacitats. Sí, però en tot el que té a veure amb l’escola inclusiva, que vol dir perfils diferents d’alumnes, hi ha encara un enorme recorregut per fer. I aquest camí és encara més greu per a nens i nenes d’entorns desfavorits. L’actual sistema educatiu encara és un sistema molt segregat que no dona les mateixes oportunitats a tothom. És clar que és millor que fa 40 anys, però encara hi ha feina a fer. Quan des de la pedagogia es parla de personalització de l’aprenentatge, s’està dient que el model de l’època industrial, en el qual el mateix producte ha de servir per a tots els nens, el mateix any i al mateix ritme, és una fal·làcia. Per això el nostre sistema educatiu s’organitza en cicles, malgrat que encara pensem en lògica de cursos, perquè en els cicles hi pot haver evolució a ritmes diferents. És important visualitzar que el model industrial és obsolet. I no funciona per al que necessitem, que és fer aflorar al màxim les potencialitats de tots els alumnes. Això es relaciona amb la idea encara arrelada que si no et va bé en els estudis és per culpa teva. I l’alumne a qui no li va bé viu aquest fracàs com una vergonya i no la visualitza. Llavors resulta que l’aparent normalitat és que a tots els va bé l’escola. Perquè als que no, ho amaguen. Hem de fer el contrari. Fer un bon diagnòstic del sistema educatiu. Perquè quan parlem d’abandonament escolar prematur, la mitjana està en el 20%, però si mirem en entorns més desfavorits estem per sobre del 40%. És molt greu. A vostè el va ‘salvar’ una professora, que el va obligar pràcticament a no abandonar. ¿Compta més el professor que el sistema educatiu? Ha de ser el sistema, però encara depenem molt del voluntarisme dels professors. Hauríem de tenir un sistema educatiu en el qual la formació dels docents, la seva selecció i la manera en què s’organitza l’aprenentatge a l’escola fessin impossible que un professor digués «a mi me la suen els adolescents que tinc a classe», o «qui treballa, bé; i qui no, pitjor per a ell». Això hauria de ser impossible. Com que tenim un sistema que això ho possibilita, depens de la sort que tinguis amb els professors. Si tens sort de tenir un profe que et salva, bé, i si no, doncs malament. Però hauríem d’aspirar, precisament perquè l’educació és obligatòria, que això no fos un tema de voluntarisme, sinó un tema de sistema. Com ens passa en el sistema sanitari, que no et trobes un metge que et digui «miri, pitjor per a vostè» o «si té un problema, ja s’apanyarà». També el va ‘salvar’ el moviment escolta, en què va aprendre un altre tipus de coses. ¿Lliga això amb la importància que es vol donar a la formació no reglada? Sí, totalment. Aquesta és una reflexió del llibre. L’escoltisme va tenir per a mi un doble impacte. Un va ser socioemocional. Va ser la meva bassa de salvació en un moment d’erosió sistemàtica de la meva autoestima. Em va realimentar l’autoestima i ho va fer en un context d’afecte, de comunitat. I, d’altra banda, em va ensenyar coses que a l’escola eren irrellevants, com ara organitzar, pensar per tu mateix, parlar en públic, dialogar, negociar, plantejar reptes i articular accions per aconseguir-los. Els aprenentatges vitals també haurien de formar part de l’educació de qualsevol nen. Aquesta és una de les coses que defensa el nou informe de la Unesco. ¿On som en educació ara? A tot el món som en una transició del model industrial del XIX, basat en la retenció a curt termini i molt selectiu, a un model d’aprenentatge més profund, significatiu i transferible que duri en el temps i que ens permeti ser actors en un context més complex i incert que abans. Els reptes globals de desenvolupament, canvi climàtic, tecnologia, drets humans estan interrelacionats i es necessita una aproximació complexa per resoldre’ls. En aquesta transició, la majoria de professors i famílies encara estan formades en el model anterior. Hem d’avançar cap a una reconversió del sistema educatiu. Passar d’un sistema centrat a generar valor afegit baix per a tothom –en el qual si vens d’una família de nivell sociocultural alt necessites menys esforç– a un altre de molt valor afegit per a tothom, en el qual, per exemple, l’etapa de 0-3 anys, si es fa bé, és determinant per als nens. El que passa és que el model antic necessita menys recursos. I hem de reivindicar més dotació per al nou. I si algú diu que no ens ho podem permetre, la resposta és que si penses que la qualitat és cara, prova la mediocritat i mira les conseqüències: pujada de populismes, deslocalitzacions, canvi climàtic... Ha fet bandera de l’educació per competències i d’una nova manera d’avaluar. Com que sempre hem fet exàmens memorístics, diem que això és el que ens val per mesurar. Una amiga em deia que la seva filla té un examen setmanal. És absurd i excessiu. Cap adult fa cada setmana ni cada mes un examen memorístic. Però passa en tot. Els docents passen una oposició que és un examen memorístic. Cal moure’s cap a aprenentatges globalitzats, no pensats en la retenció a curt termini. Això significa que docents de diferents disciplines, abans de posar-se la motxilla disciplinària, es facin preguntes sobre el món i a partir d’allà aprofundeixin en les matèries. La Unesco ho porta plantejant des de l’informe Delors de 1996. Un dels problemes que tenim és que els aprenentatges enfocats a la retenció a curt termini permeten l’aparença d’aprenentatge. Estudies moltíssim per a un examen i estàs convençut que en saps molt i fas l’examen i en saps molt. Però ningú t’ho torna a preguntar al cap de sis mesos. L’aprenentatge globalitzat et porta a avaluacions formatives, la que et diu on tens problemes per aprendre i el que pots fer per avançar. El model competencial requereix, per fer-se bé, molts recursos. Sense aquests, ¿està condemnat al fracàs? Efectivament, aquest model requereix molts recursos. El gran problema és que en general els governs no tenen un bon diagnòstic del que necessita el sistema educatiu. Veuen l’educació com una cosa amb valor relatiu, en el qual necessiten que els professors ensenyin les matèries. I per a això tampoc es requereixen tants recursos. Lligat a aquest mal diagnòstic, és el problema de polítiques a curt termini. Aquesta transició no es pot fer en una legislatura. Per això es necessiten polítiques a llarg termini i que siguin transversals. El gran èxit del model finlandès és que hi ha una agència, el National Board of Education, que, malgrat que canviïn els governs, les línies generals de la política educativa es mantenen. Per això un element molt important és aconseguir polítiques a llarg termini. Cal canviar el model de formació i de selecció del professorat. Això no es fa en 4 anys. Es necessiten acords transversals que durin en el temps. Si no, el que passa és que tens ministres o consellers sols que en quatre anys han de solucionar una cosa que no es pot resoldre en 4 anys. I com que no es pot, tenen la temptació de fer polítiques a curt termini. I són polítiques que no porten enlloc i acaben cremant el sistema, perquè tens milers de docents que estan supercompromesos amb la idea d’escola orientadora, inclusiva, d’aprenentatges a llarg termini. I veuen que això es contradiu amb les hores que tenen de preparació, de formació, de recursos. I hi ha un descontentament gran acumulatiu. D’alguna manera, això està relacionat amb el problema que la societat no es pren amb la serietat que tocaria l’educació. I per això tampoc hi destina els recursos necessaris. ¿Com s’hauria d’enfocar la formació del professorat? Hi ha un llarg camí per recórrer cap al que hauria de ser una formació capacitadora. És problema global, no només d’aquí. Hauria de ser una formació residencial, com els metges. Però per a això necessitem escoles de referència on es pugui fer aquesta formació. I cal moure’s cap a un model d’inducció, com el dels metges i el MIR, que l’estudiant aprèn partint de la interacció. Em consta que les universitats volen anar cap aquí. Si volem que el nostre sistema educatiu sigui de qualitat, necessitem una inversió molt més forta i una reconversió profunda dels models de formació de docents. En el llibre conclou que la vida és un camí obert. ¿Seria el missatge que donaria a alumnes que ho estan passant malament? Sí. Cap de nosaltres està condemnat a ser el que és en un moment determinat de la seva vida. És cert que hi ha moltes circumstàncies de les quals no pots escapar. No estic dient que tothom pot ser el que vulgui. Estic dient que hem de poder veure la vida com una experiència llarga en què podem determinar com som o com volem ser. I el nostre sistema educatiu ha d’estar enfocat a capacitar els alumnes per a això. Això vol dir que tot aquell missatge que condemni els nens o que els encaselli no és vàlid. «És un gandul», «no farà res de bo» són frases de profecia autocomplerta. Tu condemnes quan fas visualitzar al nen que no tindrà èxit. Ningú està necessàriament condemnat. Algú dirà que és un discurs molt bonista, de color rosa. No estic dient que tothom pot ser el que vulgui. Estic dient que hem de moure el sistema educatiu perquè cap nen se senti condemnat. Enfocar el sistema perquè no hi hagi ningú que digui «com que la meva família no llegeix...», «com que tinc dislèxia...», «com que les matemàtiques no són el meu fort...». Aquest camí està tancat. El nostre sistema educatiu no pot tancar les portes a ningú. Tot el debat sobre l’avaluació avui està relacionat amb això. Malgrat que sembli un tema merament nominal, en el fons el que està dient és que hem de moure el sistema començant per l’avaluació, que és el que qualifica, amb la lògica que ningú està condemnat. Tu no ets un fracàs quan tens una dificultat. Un sistema educatiu obligatori no pot tolerar que un nen fracassi. També reflexiona sobre altres aprenentatges (amor, sexualitat, identitat) i confessa debilitats, com que va fer ‘bullying’. Sí. A partir de la pregunta sobre què és l’educació, em vaig adonar que per a mi tot ho és. L’educació és un procés que et forma per a totes les dimensions de la vida, i totes aquestes dimensions han aparegut al llibre: l’autoestima, la relació amb els altres, les inseguretats, l’agressivitat, l’angoixa, l’èxit, la idea de masculinitat. Totes aquestes coses han anat sortint. M’he adonat que tota la meva vida, possiblement per la suma de família, entorn, formació, generació, però també per inseguretat, es va crear una dinàmica de tapar el que no funciona, tapar allò que no et fa sentir orgullós o satisfet. Però per molt que ho tapis, tot això és allà i acaba tenint conseqüències en com tractes la gent o en com evoluciones. I la idea que vull transmetre és que no pots acostar-te al model de persona que sents que ets si no ets capaç d’afrontar les coses. En realitat ha sigut un procés bonic d’obrir carpetes. Ha sigut alliberador. I torno a l’escola. L’escola enfocada a la resposta és l’escola que et diu que si dones una resposta incorrecta ho fas malament. L’escola enfocada a la pregunta és la que necessita analitzar les coses i trobar no una, sinó moltes respostes, i establir un diàleg. Per a mi el llibre ha sigut un anar de la lògica de la resposta a la lògica de la pregunta. I per poder fer preguntes adequades has de poder fer aflorar el que et genera sorpresa o contradicció. Perquè llavors pots dialogar amb altres que tenen els mateixos dubtes i evolucionar. Per exemple, si tu penses que ets desagradable i que no és així com vols ser, convertir-se en la persona amable requereix primer fer aflorar que el que fas no és com ets. I que has de trobar la manera de deixar de fer-ho. Per això parlo de la diferència entre mentalitat fixa i mentalitat de creixement. La mentalitat fixa és la que et condemna, tu ets així. La mentalitat de creixement es fixa en el que fas, però pots fer passos per canviar-ho. Ningú ha d’estar condemnat. ¿Què hem d’aprendre amb urgència com a societat? A viure. Hi ha felicitat a curt termini basada en les possessions materials. El que et genera felicitat a llarg termini són coses intangibles: afecte, relació amb els altres, el sentit de les coses, l’apreciació dels sentits i la bellesa. Aprendre a viure vol dir poder discernir si les coses que fem estan enfocades a la felicitat a curt termini, que aparentment és la que tothom vol, o aquesta felicitat més profunda. I això comença amb la pregunta «¿soc com m’agradaria ser amb mi i amb els altres?» i acaba en com s’organitza la societat, si amb la lògica del hàmster o amb sentit. Un pensador i un idealista

El més llegit