L’Adrián no havia complert els 40 quan la seva vida va canviar. Va tancar el seu negoci, va trencar una relació de sis anys i va haver de tornar a casa dels seus pares. I mirar de desenganxar-se del fentanil, l’únic fàrmac amb què havia aconseguit superar els dolors a la cintura, les seves rampes constants i l’entumiment de cama i peu. «Em funcionava molt bé, però els efectes duraven cada vegada menys i el meu cos exigia més quantitat. Consumia el que tenia per a una setmana en dos o tres dies», explica en una carta després de quatre mesos net. L’Adrián va deixar de fer-se càrrec de la seva relació, del seu negoci... i de les factures. «L’abstinència al medicament és una cosa indescriptible. No era capaç d’aixecar-me del llit, el meu cos semblava pesar deu vegades més del que pesa i els meus pensaments eren totalment maliciosos i insistents, sense ganes d’absolutament res i sumit en una soledat interior que no crec que aconsegueixi descriure mai». El de l’Adrián és un dolor irruptiu, el principal diagnòstic de prescripció del fentanil d’alliberament immediat, un opioide cent vegades més potent que la morfina.