Shackleton, un segle del pitjor viatge del món

El gener del 1915 l'Endurance, el vaixell en què navegava Ernest Shackleton amb 27 expedicionaris, va quedar atrapat pel gel del mar de Weddell, a l'Antàrtida. Allà va començar una aventura marcada pel fred extrem, la llarga nit polar, el gel, la desesperació i el torb que va durar més de dos anys, fins que tots els membres de l'expedició van aconseguir sortir amb vida de l'infern blanc. Quan fa cent anys de l'expedició, és un bon moment per recordar la gesta que alguns van qualificar com «l'última gran aventura» i altres com «el pitjor viatge del món». L'odissea de l'Endurance va començar l'1 d'agost del 1914, quan, a l'inici de la primera guerra mundial, el vaixell va salpar de Londres per emprendre una expedició antàrtica. Shackleton, nascut a Irlanda el 1874, ja havia participat en dos viatges a l'Antàrtida, el 1901-1904 i el 1907-09, quan es va quedar a només 160 quilòmetres del pol. La conquista del pol Sud semblava a principis del segle XX un assumpte britànic, però el desembre del 1911 el noruec Roald Amundsen es va convertir en el primer home que hi va arribar. Quan l'anglès Robert Scott hi va arribar, només uns dies després, hi va trobar la bandera noruega. Per més drama, Scott va morir en el viatge de tornada, entre el gel i la frustració. El seu fracàs, no obstant, no va impedir que els britànics consideressin Scott l'autèntic heroi de l'Antàrtida... fins que Shackleton li va arrabassar el paper. Com que el pol Sud ja havia estat conquistat, Shackleton va plantejar la nova expedició amb un altre objectiu: la travessia a peu de mar a mar, passant pel pol. Expliquen que va posar un anunci en què demanava: «Es busquen homes per a viatge perillós. Sou baix. Fred extrem. Llargs mesos de total foscor. Escasses possibilitats de tornar amb vida. Honor i reconeixement en cas d'èxit». Va rebre unes 5.000 sol·licituds, entre les quals va escollir 57 homes que es van embarcar a l'Endurance i a l'Aurora, els dos vaixells de la travessia. A bord hi anaven també unes quantes desenes de gossos per arrossegar els trineus. Atrapats al gel El viatge fins a l'illa de San Pedro, a Geòrgia del Sud, va ser tranquil, però encara quedava la part més dura. Apsley Cherry-Garrard, que havia anat amb Shackleton a l'Antàrtida, va publicar el 1922 El pitjor viatge del món, on va escriure: «L'exploració polar és la manera més radical i al mateix temps més solitària de passar-ho malament que s'ha concebut (...) S'està més sol que a Londres i més apartat que en qualsevol monestir, i a més el correu només arriba una vegada a l'any». Si a això hi afegim el fred intens i la dificultat de navegar entre el gel, tindrem una idea del que esperava a Shackleton. L'Endurance va salpar de San Pedro cap a l'Antàrtida el 5 de desembre del 1914. No van trigar a veure icebergs i, després de diversos intents d'esquivar la banquisa, el 18 de gener del 1915 el vaixell va quedar atrapat al gel del mar de Weddell. Les perspectives dels 27 expedicionaris no eren gens favorables, però Shackleton va aconseguir mantenir l'esperit del grup durant els 281 dies que el vaixell va quedar encallat al gel. «L'optimisme és el verdader valor moral», va escriure. La lectura, els partits de futbol, les carreres de gossos i la caça van ajudar a matar el temps. Portaven moltes provisions, però la temperatura sota zero no feia gens fàcil la convivència. Frank Hurley, a qui devem l'excel·lent reportatge fotogràfic d'aquesta odissea, es va construir una habitació fosca i va escriure: «Rentar les plaques és molt empipador, ja que s'ha de mantenir calenta la safata. Si no, queden preses en una massa de gel». En aquests mesos encallats van menjar, a més de les provisions que portaven, foca fregida i estofat de pingüí. També van ballar i van escoltar música, però Shackleton va escriure que l'Enciclopèdia Britànica es va convertir en l'objecte més cotitzat, ja que la usaven per a tancar discussions o simplement la llegien per oblidar que la llar quedava molt lluny. Confiaven que la deriva de la placa de gel els acostaria a terra, però el torb i el fred feien molt difícil la vida en aquell lloc remot, en especial a partir de l'1 de maig, quan el sol va desaparèixer durant quatre mesos. El pitjor, no obstant, va arribar el 21 de novembre, quan el gel va pressionar el vaixell fins que el va enfonsar. Uns dies abans, Shackleton havia tingut la prudència d'abandonar-lo. Sols enmig del no-res, amb l'illa més pròxima a uns 500 quilòmetres de distància, els valents de l'Endurance van muntar campaments sobre el gel. No ho tenien fàcil per combatre el fred, ja que comptaven amb només 18 sacs de pell, 10 de tela i diverses tendes de campanya. Veient que la deriva del gel no els afavoria, Shackleton va anunciar que el 23 de desembre emprendrien una marxa a peu. Per aixecar la moral, la vigília van celebrar una festa de Nadal. No era fàcil avançar, ja que la neu els arribava al maluc, però ho van fer lentament. Van sacrificar els gossos, perquè ja no els eren útils i necessitaven la carn que menjaven, i a finals de febrer van tenir la sort de matar uns 300 pingüins. La carn els va servir per alimentar-se; la pell, de combustible. El 9 d'abril, quan es va esquerdar el bloc de gel on estaven acampats, Shackleton va donar ordre d'embarcar-se als bots que arrossegaven per mirar d'arribar a l'illa Elefant. Feia 15 mesos que eren al gel, però l'aventura continuava. Després de set dies en un mar hostil, van aconseguir arribar a illa Elefant. «No m'he sentit mai tan segur de res a la meva vida com aquella nit de la meva mort», va escriure un expedicionari. Per primera vegada, després de 497 dies, tornaven a trepitjar terra ferma, però l'illa Elefant era un lloc hostil, deshabitat, a 580 quilòmetres de l'illa de San Pedro i lluny de les rutes marítimes. El 24 d'abril de 1916 Shackleton va prendre la decisió d'embarcar-se, juntament amb cinc homes més, en un bot salvavides per mirar d'arribar a San Pedro a la recerca d'ajuda. Ho van aconseguir al cap de 15 dies, malgrat un fort huracà. Semblava el final de l'aventura, però encara faltava superar un altre escull. Shackleton, juntament amb dos expedicionaris més, va haver de caminar durant 36 hores per aconseguir arribar a l'estació balenera de Stromness el 20 de maig de l'any 1916. Una companyia mística En aquest últim tram, Shackleton va tenir la curiosa impressió que els acompanyava algú. «No tinc cap dubte que la Providència ens va guiar», va escriure. «Durant aquesta llarga i extenuant marxa de 36 hores per les muntanyes sense nom i les glaceres de San Pedro, sovint em va semblar que érem, no tres, sinó quatre». Llavors no va comentar res amb els seus dos companys, però tots dos li van confessar uns dies després que havien tingut la mateixa sensació. Els baleners de Stromness els van rebre amb hospitalitat. El primer bany calent en dos anys, l'afaitat, la roba neta, menjar en abundància i un bon llit van aconseguir recuperar els expedicionaris. Shackleton, no obstant, no va parar fins que va poder organitzar l'expedició de rescat dels que s'havien quedat a l'illa Elefant. El 30 d'agost de 1916, més de dos anys després de l'inici de l'expedició, el vaixell xilè Yelcho i el balener britànic Southern Sky arribaven a l'illa Elefant i rescataven els 22 homes que havien estat aïllats durant quatre mesos i mig. Uns dies després desembarcaven al port xilè de Valparaíso. El pitjor viatge del món havia arribat al final. Shackleton, amb la seva determinació i entrega, havia aconseguit l'impossible: salvar tots els seus homes i convertir-se en llegenda. Moriria cinc anys després d'un atac de cor, el 1922, quan es disposava a iniciar una nova expedició antàrtica. Les seves restes són enterrades a l'illa de San Pedro, lluny de la civilització i a prop de l'Antàrtida, com a ell segurament li hauria agradat.

El més llegit