Rigoberta Bandini, després del 8-M: «‘Ay mamá’ no és meva, ja és de totes»

Entre atònita i emocionada seguia Rigoberta Bandini 24 hores després del 8-M. Aquest dimarts passat el seu telèfon (el de Paula Ribó, així es diu l’artista catalana) no va parar de rebre vídeos provinents de tots els llocs d’Espanya –i de molt més enllà–. En aquests es veia milers de dones corejant les seves cançons durant les manifestacions del Dia de la Dona. Sobretot, ‘Ay mamá’, la supercelebrada però fallida candidata a Eurovisió, que es va adoptar com un himne oficiós del 8-M. ¿Què va pensar quan va veure que cantaven la seva cançó? Cada cosa que passa em continua sorprenent. No sé si se’m passarà i hi haurà un moment que no tindré emocions i res m’afectarà o què. L’impacte que ha tingut aquesta cançó ha sigut el més bèstia de tots els ‘singles’ que he tret, però no m’imaginava res. Pensava que podria sonar en algun moment [del 8-M], però la quantitat de vídeos de tot Espanya en què m’han etiquetat, de Mèxic també... ¡Ha sigut una bogeria! La sensació és que aquesta cançó no és meva, literalment. ¡I que guai, ja és de totes! Realment ho sento així, que no és meva. I és molt fort perquè no han passat ni tres mesos. ¿L’emoció és molt diferent de la de quan el Palau de la Música coreja aquest mateix tema? És molt diferent. L’emoció dels concerts és moltíssima, però puges a l’escenari i, d’alguna manera, hi ha un diàleg superintens amb el públic. Rebo molt amor i també el dono, però és dins un marc artístic que tots hem comprat. Saps que, d’alguna manera, és una ficció. El que més m’impressiona dels vídeos de dones cantant les meves cançons al carrer és que això és la vida, és al carrer, en les vides d’aquestes persones. És una cançó que ha impactat en els seus cossos i que l’estan cantant sense que ningú els ho hagi demanat. M’impacta molt més, m’emociona molt més i em dona molta força. Amb coses com aquestes tot té sentit. Al final, fas cançons per ajudar-te a tu mateixa, però si pots ajudar els altres és molt guai. Quan veus que agafen les teves cançons i que a elles també les empodera és com, ¡ostres, he fet el check! -Li han passat moltíssimes coses amb ‘Ay mamá’. ¿On situa allò d’ahir? És com que en tres mesos aquesta cançó ha fet tot el que havia de fer. Ara el que pot fer és que es quedi en les nostres vides. Amb ‘Perra’, per exemple, sí que va passar que la gent la va sentir molt ràpid com si fos un himne, que empoderava. Però amb ‘Ay mamá’ ha sigut tot molt més ràpid i molt més intens. Sento que jo he sigut un canal i que ara ja he fet tot el que havia de fer. Ara ja és de la gent. ¿Com porta ser un referent més enllà de l'aspecte musical? És una cosa amb què m’estic enfrontant ara, és molt nou per a mi. De cop sento aquesta responsabilitat que dic una cosa i es fan titulars, o es converteixen en supertòtems. Estic acostumada a opinar des de la quotidianitat. D’una banda està molt bé i, d’altra banda, caga. Em fa una mica de ràbia però ho he de reconèixer: em sento menys lliure que mai. Molt lliure a l’escenari, en els meus concerts em poso com un pardal [riu], però, per exemple, durant les entrevistes sé que puc dir una frase que es pot malinterpretar. Això m’està fent molt pal, però suposo que és el preu que he de pagar i que, a mesura que passi el temps, sabré fins a quin punt vull arribar amb les coses. És com a veure fins on vols arribar, què vols donar, perquè vols ser molt honesta, molt tot, però també vols estar bé, tranquil·la. Suposo que és trobar l’equilibri. Llavors, ¿sent el pes de la responsabilitat? No estic acostumada que les meves paraules transcendeixin més enllà del normal. Tinc opinions sòlides en unes coses i gens sòlides en d’altres. No tinc veritats absolutes. I això em fa més por que en altres moments de la meva vida, però ja aprendré a gestionar-ho. Jo, òbviament, soc una dona feminista i orgullosíssima de ser-ho. Se la va titllar de trànsfoba per l’al·lusió en la seva lletra a la menstruació. Jo abraço totes les dones, soc inclusiva. Mai voldré fer res per excloure ningú del col·lectiu. Si hi ha algú que creu que ho faig, ho sento, perquè ho hauré fet sense voler. També estic aprenent que faci el que faci a algú li molestarà. Faig el que sento que he de fer. Vaig veure una persona que deia que la meva cançó excloïa les persones que no parien per la vagina [una versió no definitiva de la cançó tenia aquest vers: ‘Tú que sacaste de tu coño mi cabeza’]... ¡Si jo he parit per cesària! De fet, la teva pròpia mare és la inspiració del tema. És clar, per a mi és com un ‘zoom out’ aquesta cançó. Parteix de la meva mare per anar a l’energia femenina en general. Però parteix de la meva mare. M’ho prenc una mica amb humor, perquè canti o digui el que sigui, ara mateix hi haurà una minoria, perquè en general em sento molt estimada, que no li agradarà. He d’aprendre a conviure amb això sense jo canviar res. Canviar les coses per la gent és un rotllo. ¿Per què es va presentar al Benidorm Fest? ¿Va pensar que podria posicionar-la políticament? Un va a Eurovisió representant una bandera. Ens va moure una il·lusió infantil: conèixer l’experiència eurovisiva com a festival de música. Sabent que tot està polititzat, però des d’una perspectiva molt naïf, pensant que l’experiència seria l’hòstia. I vam dir: presentem-nos, a veure què passa. Després, òbviament, no ens imaginàvem la repercussió mediàtica d’aquest concurs previ a Eurovisió. Érem conscients que entràvem a les cases de la gent a través de TVE. Jo, sense discogràfica ni res, era com entrar en el ‘mainstream’. Era com un petit risc, i vam dir: el creuarem. Estàvem fent moltes coses i aquesta la vam treballar com una més. El que passa és que va tenir una repercussió molt forta.

Rigoberta Bandini, després del 8-M: «‘Ay mamá’ no és meva, ja és de totes»

La cançó de l’artista catalana, convertida en himne oficiós de la jornada, es va corejar en les manifestacions de tot Espanya

El més llegit