«El 80% del patrimoni històric espanyol és de l’Església de manera absolutament inconstitucional»

L’escàndol immobiliari més gran de la història d’Espanya va passar mentre tots miraven cap a una altra banda. Tots, llevat de l’Església. El 1998, amb José María Aznar a la Moncloa, el Govern va aprovar un reial decret que permetia als bisbes registrar com a propis, mitjançant només la seva paraula i sense necessitat d’aportar cap document, els temples de culte. Ni tan sols Francisco Franco havia arribat tan lluny: la dictadura autoritzava les diòcesis a fer el mateix amb la resta de béns immobles, un acte que es va denominar immatriculació, però no amb els temples. Així que els prelats, entre finals del segle passat i el 2015, quan l’Executiu de Mariano Rajoy va derogar aquesta excepcional facultat, es van entregar a un pantagruèlic ‘me’l quedo’ que va incloure esglésies, ermites, catedrals, l’art mudèjar, la Giralda de Sevilla i la mesquita de Còrdova. Ara mateix, si a Demetrio Fernández, bisbe en aquesta última ciutat andalusa, volgués fer-ho, podria vendre la mesquita a qui volgués. Per 15 euros. O per 1.500. O per 15.000 milions. Al cap i a la fi, el temple és de la seva diòcesi, no de l’Estat. Però és poc probable que Fernández prengui una decisió d’aquest tipus. El seu bisbat guanya milions a l’any per les visites turístiques a l’edifici, uns diners que ni declara ni tributa. «Et pares a pensar-ho fredament i t’esclaten les costures del cervell. ¿Es pot vendre la piràmide de Keops? ¿I el Machu Picchu? És evident que no», diu Antonio Manuel Rodríguez, professor de Dret Civil a la Universitat de Còrdova i portaveu de Recuperando, una associació que calcula que «el 80% de tot el patrimoni històric espanyol està a nom de l’Església de forma absolutament inconstitucional» i lluita des de fa anys per rescatar el que aquesta ha registrat gràcies a un instrument jurídic que suposa una absoluta anomalia internacional. A França i Portugal, per exemple, els temples són públics. Al principi, els esforços de Recuperando van tenir un ressò escàs. Va ser el mateix Rodríguez que va descobrir que la mesquita cordovesa estava a nom de l’Església. «El 2010, un amic i mi ens ho vam preguntar i vam anar al registre. Allà vam comprovar de qui era la propietat. Vaig publicar algun article a la premsa denunciant-ho, però no va tenir cap transcendència –recorda–. I això que la mesquita va ser inscrita dient que s’havia traçat sobre el seu sòl una alfa i un omega amb cendra. És a dir, per consagració. Però això no és una manera d’adquirir el domini, ¿veritat? No sigui que algun dia vagi un capellà a casa teva, la beneeixi i se la quedi». L’opacitat Les immatriculacions han estat fins fa molt poc envoltades de foscor, un fenomen que deixa en molt mal lloc la capacitat i voluntat de la societat espanyola per controlar el clergat. Quan Aznar va aprovar el reial decret que va permetre que les diòcesis es quedessin amb la propietat dels temples, el portaveu del Govern en aquell moment, Josep Piqué, es va limitar a assenyalar que la reforma pretenia «millorar el funcionament de l’ordenament jurídic en consideració a l’interès públic». Poc més. No va dir res sobre la nova facultat dels bisbes. Els diaris, inclòs aquest mateix, no van publicar una línia. Mentrestant, l’Església va començar a immatricular amb frenesí. «Ho va fer de manera gairebé clandestina –explica Rodríguez–. El registre de molts d’aquests béns s’hauria d’haver comunicat a l’Administració. Perquè si et quedes la mesquita de Còrdova, almenys avisa. Però no». El despertar Tot i així, a poc a poc, i gràcies sobretot a la feina d’entitats com Recuperando, l’actitud del Govern i la ciutadania va començar a canviar. El 2014, el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Espanya per un cas d’immatriculació. Un any després, arran d’aquesta sentència, l’Executiu de Rajoy va fer el que no havia fet abans el socialista José Luis Rodríguez Zapatero: derogar la capacitat dels bisbes per registrar propietats sense aportar cap prova. El 2017, amb la mateixa majoria parlamentària que després va donar lloc a la moció de censura, el Congrés va instar el Govern a publicar la relació de béns que l’Església havia registrat des del 1998. La llista no es va conèixer fins l’any passat, ja amb Pedro Sánchez a la Moncloa. La xifra total provoca vertigen: 34.961 immobles. La majoria (20.014) són temples o dependències adjacents; la resta (14.947), terrenys, finques, vivendes, locals, vinyes, garatges o fins i tot castells. La comunitat més afectada és Castella i Lleó (8.706), seguida de Galícia (6.210) i Catalunya (3.650). I així és com s’arriba al 24 de gener passat, dia en què Sánchez i el president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el cardenal Joan Josep Omella , van segellar un acord pel qual l’Església reconeix que almenys 912 d’aquests béns (només el 2,86% del total) no són en realitat seus. Per a Recuperando, es tracta d’un gest important, però per complet insuficient. El mateix cap de l’Executiu va assegurar que aniria molt més enllà en aquesta legislatura. «El Govern realitzarà les modificacions legislatives oportunes per facilitar la recuperació dels béns que hagin sigut immatriculats indegudament per l’Església», va anunciar en el seu discurs d’investidura. Els manaments «Els bisbes han quedat molt malament al reconèixer que, en efecte, s’han apropiat indegudament d’aquests immobles. Que jo sàpiga, els manaments no assenyalen que es pugui robar, però només fins a mil», diu Rodríguez, que insisteix que no el mou cap impuls «anticlerical», sinó de pura «defensa del patrimoni públic». I el Govern, continua el jurista, ha vingut a «negociar sobre la Constitució, una cosa que resulta innegociable». Perquè per a Recuperando, totes les immatriculacions d’Església a partir del 1978, que calculen entorn de 100.000, s’haurien de declarar «nul·les» per ser contràries a la llei fonamental, que assenyala que Espanya és un Estat aconfessional. Rodríguez no creu que els bisbes vulguin tornar res. Almenys, no a curt termini. Però la seva és una batalla amb horitzons temporals molt amplis. «Mira, el temps de l’Església és l’eternitat. El seu temps és etern i el nostre és humà. Hem d’ajustar-nos. Aquesta és una lluita a molt llarg termini, però estem destapant l’escàndol immobiliari més gran de la història. Nosaltres vam començar amb això fa 15 anys. Llavors era impensable que s’arribés a saber que l’Església havia immatriculat 35.000 immobles, o que reconegués que almenys mil d’aquests no són en realitat seus», explica el jurista. I llavors fa una pausa breu. «Fa 15 anys –conclou–, era impensable que tu m’haguessis trucat per parlar d’això».

«El 80% del patrimoni històric espanyol és de l’Església de manera absolutament inconstitucional»

L’associació Recuperando reclama que es declarin nuls els registres de béns fets pels bisbes des del 1978

Els prelats, que fins al 2015 podien apropiar-se de qualsevol immoble només amb la seva paraula, només reconeixen que n’hi ha mil al seu nom que no són seus

El més llegit