El bisbat que s’immatricula cellers

Als que es pensin que totes les notícies sobre immatriculacions de l’Església són iguals, és a dir, que l’entradeta, el desenvolupament i el final solen presentar la mateixa fellonia, la història que s’explica aquí és un antídot contra aquesta creença. En aquesta ocasió, el terreny immatriculat, entre altres propietats alienes, és el celler d’una finca agrícola amb l’excusa que a sobre de la parcel·la hi ha el despatx de la rectoria d’una petita església del Penedès. Si fins i tot així creuen que, ¡bah!, tampoc n’hi ha per tant, que per exemple més greu va ser immatricular-se al seu dia la mesquita de Còrdova per només 30 euros de tràmits documentals, queda dit per endavant que en aquesta història hi ha, en paraules de la pròpia Església, rectors amb concubines i «fornicatur publice», és a dir, tot i que sigui en llatí, sexe a la vista de tothom. A veure qui la fa més grossa. La disputa ha saltat aquesta vegada a Sant Sebastià dels Gorgs, un dels petits pobles que formen el terme municipal d’Avinyonet del Penedès. Isidre Hugas, cap de família de ca l’Isidret, com es coneix casa seva al poble, va rebre una desconcertant carta amb el segell oficial del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, del qual depèn la parròquia local. És un segell curiós. Montserrat al fons, a la dreta un carràs de raïm que penja d’una fulla de parra i a l’esquerra el que sembla un calçot sobre una graella. O potser és una costella. Més curiós era el motiu de la carta. Xavier Armengol Siscares, delegat diocesà de Patrimoni, convidava Isidre Hugas a resoldre una suposada disputa per la titularitat d’algunes porcions de l’antic monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, una disputa que l’afectat, vet aquí el més estrany, ni tan sols sabia que existia. No està bé abusar periodísticament del terme kafkià, però en aquest cas ho és. «Li reitero la meva petició de veure’ns personalment a fi de materialitzar el seu desig i tancar satisfactòriament el cas per als nostres mutus interessos», s’acomiadava el delegat diocesà. Vaja, que acaba de descobrir en un parell de paràgrafs que una part de les seves propietats, entre les quals hi ha el celler de casa, eren reclamades per l’Església i no només això, sinó que donaven per fet que el seu «desig» era resoldre aquest conflicte. Així va començar un litigi judicial emprès per Hugas que ha donat peu a un magnífic duel de documents anyencs que, pel que sembla, ha fet les delícies de la jutge de Vilafranca del Penedès encarregada del cas. La justícia ha donat la raó, sense peròs ni matisos, a la família Hugas, deixem-ho clar. El més interessant és l’artilleria argumental que cada part va portar a la sala de vistes. «El meu pare m’ho va advertir per quan ell ja no hi fos. Em va ensenyar una capsa i em va dir que, per si passava alguna cosa, allà dins hi havia els papers de la casa». ¡I quins papers! Va obrir la capsa perquè de sobte li va semblar necessari. Es pot suposar que el seu pare, també anomenat Isidre, l’hi va explicar per si venien els rojos i s’apropiaven de la finca, ja que el record de la Guerra Civil encara és molt viu en la tradició oral del Penedès, però –com són les coses–, al final qui va venir va ser l’Església. El rebesavi de l’actual cap de família, Jaume Hugas, sembla que va ser a principis del segle XIX un hàbil artesà i comerciant. D’Amèrica arribaven unes fustes formidables per fer barriques que ell, un cop treballades, omplia de vi i tornava a enviar a l’altre costat de l’Atlàntic. Amb els estalvis d’aquesta tasca al banc o on fos, li va passar per davant una oportunitat d’aquelles que només es veuen un cop a la vida i de vegades, cap. La desamortització de béns eclesiàstics de 1821 va ser una oportunitat per treure Espanya de l’edat mitjana econòmica; així va ser com la família Hugas va aconseguir la propietat de l’antic convent benedictí de Sant Sebastià dels Gorgs. Les escriptures que l’Isidre va treure de la capsa, datades de 1849, són una preciositat documental i alhora un argument inapel·lable que delimita perfectament els límits del domicili particular de la família, que inclouen, per exemple, un passadís que van cedir generosament perquè es pogués visitar més còmodament un claustre que l’Església havia desatès durant dècades. «Aquí, quan jo era petit, es guardaven les cabres». Molts coneixen la història de les immatriculacions de l’Església i molts altres encara la pateixen. Va ser un disbarat legislatiu de l’època de José María Aznar com a president del Govern el que va atorgar a les autoritats eclesiàstiques espanyoles una mena de poder notarial per inscriure al seu nom propietats sense que aquest tràmit requerís l’ofici d’un professional d’aquest àmbit. Així han sigut immatriculats milers de terrenys i edificacions, un abús comès sovint sota l’excusa que els documents que acrediten una propietat es poden haver extraviat per vicissituds històriques o que localitzar-los pot ser extremadament difícil. No era el cas dels Hugas. La qüestió és que, arribat el moment de posar a l’altre plat de la balança de la justícia una prova que pesés més que les escriptures de 1849 que va aportar la família, els advocats del bisbat van recórrer al que es podria qualificar com un explosiu de metralla, d’aquells que mai queda gaire clar per endavant a qui ferirà. El bisbat va voler acreditar que aquell lloc era un centre de culte des de molt abans que els Hugas s’establissin a Sant Sebastià dels Gorgs, una afirmació que ningú discutia, però encara així van incorporar a la causa un document datat de l’any 1303. El text està en llatí. La traducció ofereix una barreja de desconcert, esglai i hilaritat. El 3 de juliol de 1303, el bisbe, arran d’una visita al monestir de Sant Sebastià, va obrir una investigació en la qual, a través d’un canonge de Barcelona, Raimundum Emili, i el seu notari, Raimundum Dachs, van interrogar amb gran escàndol cinc feligresos de la parròquia local. «Van juramentar que Bernardus Mateu, rector d’aquesta església, té públicament una dona lliure anomenada Nicholaia en aquesta vila, a la qual va donar descendència i fins i tot va tenir una filla d’un any i mig». «El rector ho va confessar», afegeix el text a continuació. Aquesta contravenció del celibat li va costar al rector l’equivalent a 30 sous que hauria d’abonar per pagar les obres de l’església de Barcelona i a més el van advertir davant el notari que «si tornava amb aquesta concubina o amb una altra dona podria perdre els seus beneficis eclesiàstics». El més graciós és que, en una mena de versió medieval de ‘Sálvame’, la mateixa missió diplomàtica va aprofitar per criticar altres conductes de veïns del poble. «Michael de Marteris va fornicar públicament amb Guillemona, la mainadera de Guillemon de Subirats.» «Berenguer de Salada també va fornicar públicament amb Maria de Solà». «Pere de Carter té com a dona la filla espiritual del seu pare». el bisbat de Sant Feliu va exhibir en un jutjat de Vilafranca del Penedès les promiscuïtats de fa vuit segles per defensar una immatriculació. La jutge va desestimar els arguments de l’Església, una institució que recentment ha admès que potser ha comès excessos en el seu afany immatriculador. No obstant, en el cas de San Sebastià dels Gorgs, els advocats del bisbat han decidit recórrer davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per això vostès poden llegir aquesta història aquí, perquè la família Hugas no continua sorpresa i volen que se sàpiga.

El bisbat que s’immatricula cellers

Una família de Sant Sebastià dels Gorgs derrota l’Església als jutjats amb un duel de documents fora de sèrie, sobretot els eclesiàstics, que són lúbrics

El més llegit