Com podem explicar als nens la guerra d’Ucraïna

El 1992, quan tenia 16 anys, Robert Basic va fugir de Sarajevo amb els seus pares. Es van escapar d’una guerra «miserable, tribal i prehistòrica». Sense saber ni una sola paraula de castellà, van acabar trobant una nova llar a Euskadi. El Robert, que va estudiar a la universitat i treballa com a periodista a Bilbao, esquiva ara com pot les duríssimes imatges d’Ucraïna. Ell va ser un d’aquests nens. I els seus pares, uns d’aquests pares. La setmana passada, escoltant Pedro Sánchez quan parlava del conflicte armat amb Rússia, la filla del Robert, de 9 anys, es va posar a plorar. ¿Els nens i les nenes han de saber què és una guerra? ¿Els pares els ho han d’explicar? ¿És millor disfressar la veritat i emular el protagonista de ‘La vida és bella’ per convertir l’horror en un conte? El Robert ho té clar. En el seu cas, és millor evitar la crua realitat. «La meva filla és molt empàtica i pateix pels altres. És una persona molt entregada, previnguda i prudent. Si li explico el que està passant de veritat, ho processaria malament i tindria molta por. Li afectaria una barbaritat», comenta. Després del plor a l’escoltar Sánchez, el Robert es va asseure a parlar amb ella. Va ser una conversa curta en què la va intentar tranquil·litzar. Li va assegurar que el conflicte armat era «molt lluny d’Espanya» i que s’acabaria aviat. «La veig vulnerable, per això he de coquetejar amb la mentida. Vull que estigui tranquil·la», conclou. «Si ella em pregunta més coses, li explicaré el que està passant a Europa amb paraules que pugui entendre. Li diré que és complicat fins i tot per als grans». Quan tenia 6 anys, la filla del Robert li va preguntar què era una guerra. «Li vaig explicar que hi ha gent que no es posa d’acord i utilitzen les armes. Crec que és impossible que, a aquesta edat, almenys la meva filla, es comprengui bé tot el que implica un conflicte armat. Al seu dia, quan era més petita, l’únic que li vaig explicar és que jo me’n vaig anar del meu país per una guerra. Res més. No vull que ella carregui amb el meu passat», explica el Robert, que quan torna a Sarajevo de vacances li ensenya on era la seva escola, el seu institut i la casa de la seva àvia, però sense fer menció a la matança que va viure. El Robert ha complert el primer manament de tot pare: conèixer el seu fill abans d’explicar-li o amagar-li informació. La psicòloga infantil i juvenil Agnès Brossa explica que la pregunta «¿els pares han d’explicar als seus fills la guerra d’Ucraïna?» és complicada i no té una resposta única. «Depèn de cada nen, de l’edat que tingui i de la seva manera de ser», assegura. Mai s’ha d’enganyar, però Brossa aposta per tenir especial cura i precaució amb els menors més sensibles. «A molts els pot generar terror i ansietat, perquè es comencen a preguntar si els combats poden arribar a Espanya», alerta. «Cal tenir especial cura i precaució amb els nens més sensibles. Els pot generar terror i ansietat, perquè es comencen a preguntar si els combats poden arribar a Espanya» Agnès Brossa, psicòloga En l’era de la sobreinformació, la invasió d’Ucraïna s’està vivint en directe a les llars de tot el planeta. Brossa recomana a pares i mares evitar les duríssimes i impactants imatges dels telenotícies. «No hi ha necessitat que les vegin», recomana. La millor opció és parlar amb ells utilitzant un llenguatge adaptat a la seva edat sobre els avantatges del diàleg, la no-violència i la resolució pacífica dels conflictes. Això, en el cas que els fills vulguin saber-ho. Si no, res. «Els nens solen preguntar el que volen saber i callar-se el que no volen saber», explica. «El cervell dels nens és primari. Necessiten sentir-se protegits, així que és recomanable utilitzar missatges positius. Per exemple, explicar-los que hi ha unes persones que estan intentant arreglar el conflicte», afegeix. Si ocultem o falsegem la realitat ¿estem criant nens de vidre? «De cap manera», respon taxativament l’especialista. I conclou: «Ser de vidre no té res a veure amb la guerra d’Ucraïna. Ser de vidre implica voler jugar tres hores als videojocs i que ningú et digui que no ni que et posi límits. Ser de vidre és no tolerar la frustració». «Sé que els meus estudiants em preguntaran. I jo no em callaré la realitat. Ells necessiten respostes» Elvira Fernández, professora de 6è de primària Conscient que els seus alumnes de 6è de primària li preguntaran aquesta setmana per Rússia i Ucraïna, Elvira Fernández, professora a l’escola pública Mestre Martínez Alonso (Mos, Pontevedra) va acudir dilluns a la biblioteca del seu poble, Porriño, per buscar llibres per poder il·lustrar què és una guerra. «Esperava trobar-ne uns quants, però amb prou feines n’he vist», comenta sorpresa. «Sé que els meus estudiants em preguntaran. I jo no em callaré la realitat. Ells necessiten respostes. Ja ens va passar fa anys amb els atemptats de París. A classe em preguntaven inquiets si aquesta ciutat quedava a prop de Galícia», recorda. Quan li treguin el tema a classe, la mestra utilitzarà un llenguatge adaptat a l’edat dels seus estudiants per debatre sobre «la pau, la no-violència i el negoci que impliquen sempre les guerres». Portarà un conte que té a casa seva (i que ja està descatalogat), ‘Negros y blancos’, en el qual l’autor, David Mckee, parla de com un grup d’elefants negres es porten fatal amb els elefants blancs, mentre que els pacifistes són els grisos, una bonica manera d’explicar els conflictes als més petits. El mateix objectiu tenen altres llibres infantils, que Fernández no va trobar a la biblioteca, però sí en el blog sobre maternitat Gololo & Toin: ‘El enemigo’, 'El deshielo’, ‘El principio’ i ‘El viaje’. «Els professors no hem d’adoctrinar, això és clar. Però els nens són la llavor del canvi. Qualsevol tema és susceptible de tractar-se a l’aula amb un llenguatge adaptat. El coneixement serveix per a tota la vida», resumeix la mestra gallega.

Com podem explicar als nens la guerra d’Ucraïna

Els especialistes recomanen parlar sobre el conflicte només si ells ho pregunten i sempre utilitzant un llenguatge adaptat i reforçant els missatges positius

El més llegit