Els mapes de la Catalunya buidada

Catalunya té un important desequilibri territorial. Gairebé el 95% dels seus 7,7 milions d’habitants viuen en 300 municipis de més de 2.000 habitants, concentrats fonamentalment en la província de Barcelona i el litoral que s’estén de Portbou a Alcanar. Els altres viuen escampats pels 647 municipis restants, pobles majoritàriament de la Catalunya rural més envellida i menystinguda pel desenvolupament econòmic. És aquí on es concentra el problema de la despoblació, un fenomen que va començar amb la industrialització del segle XIX en l’arc metropolità de Barcelona i es va aguditzar amb la mecanització de l’agricultura a partir de 1950, que progressivament va anar buidant de jornalers el camp català. Per totes bandes sorgeixen ara iniciatives per mirar de revertir la sagnia demogràfica, però no serà fàcil ni ràpid. Les estimacions de l’Institut Demogràfic de Catalunya (Idescat) apunten que 354 dels 947 municipis catalans perdran població en el període comprès entre el 2018 i el 2033. Ni més ni menys que el 77% dels pobles de les Terres de l’Ebre (el Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre), el 68% dels municipis del Ponent lleidatà (la Noguera, el Segrià, el Pla d’Urgell, l’Urgell, la Segarra i les Garrigues) i el 61% de l’Alt Pirineu i Aran (l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell, la Baixa Cerdanya, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i la Vall d’Aran). Risc extrem de despoblació Les pèrdues es concentraran en els nuclis de població de menys de 500 habitants. Però no només aquí. Alcanar (-4.7%), Vilafant (-4.5%) i Agramunt (-3%) són els municipis de més de 5.000 habitants amb pitjor perspectiva demogràfica, segons els càlculs de l’Idescat. D’aquest món en declivi hi ha 200 pobles que s’enfronten a un «risc extrem de despoblació», segons un estudi de la Universitat de Lleida publicat l’any passat. «Són municipis amb un volum de població molt baix i unes perspectives de futur extremadament negatives, especialment respecte al seu creixement vegetatiu», diu Josep Ramon Mòdol, coautor de l’estudi juntament amb el també geògraf Ignasi Aldomà. «Tenen una població molt envellida que els impedirà créixer a curt i mitjà termini si no hi ha una entrada d’immigrants joves, segurament d’origen estranger, perquè Catalunya fa uns quants anys que té un creixement vegetatiu negatiu». Aquests 200 pobles, no obstant, només són la punta de l’iceberg perquè, segons Mòdol, la meitat dels pobles catalans s’enfronten al risc de despoblació, un concepte basat en mitja dotzena d’indicadors, com la població de menys de 15 anys, el saldo migratori i l’evolució de l’ocupació a cada municipi. «Això no vol dir que hagin de desaparèixer, sinó més aviat que estan immersos en un cercle viciós que els impedirà mantenir el volum de població si no es reverteixen els problemes de vivenda, la falta d’activitat econòmica i el dèficit d’infraestructures», afirma el geògraf. La pandèmia ha donat un respir al món rural, però no està clar si aquesta tendència seguirà. Un estudi recent de la Universitat Autònoma de Barcelona i el Centre d’Estudis Demogràfics assegura que, a tot Espanya, els moviments de població cap als municipis rurals van augmentar un 20,5%, mentre que les sortides es van reduir un 12,6%.

Els mapes de la Catalunya buidada

La població del 37% dels municipis catalans caurà durant la pròxima dècada, segons les projeccions de l’Idescat

La Catalunya despoblada treu múscul amb grups de pressió similars a l’Espanya Buidada

Pobles amb feina, però sense habitants

El més llegit