Margarita Arboix: «Hi hauria d’haver una legislació per combatre l’assetjament a la universitat»

Margarita Arboix va ser des del 2016 i fins a l’octubre del 2020 rectora de la UAB. Catedràtica i doctora en Ciències Biològiques per la UAB, ha desenvolupat la seva carrera docent i investigadora en l’àrea de la farmacologia. EL PERIÓDICO analitza amb ella el que ha suposat el MeToo a la universitat denunciat per 25 dones. ¿Què li ha semblat el testimoni d’aquestes dones? Bé per elles. Estic molt a favor de denunciar, de donar la cara. Moltes coses no es van poder dir en el seu moment, quan s’haurien d’haver dit. No es va poder per diferents circumstàncies, entre les quals, segurament per por. Aplaudeixo que hagin tingut nassos per fer-ho. Recordo el cas d’una noia que fins i tot tenint el recolzament de la UAB, de la seva família i dels seus amics, tremolava quan explicava el seu cas. A les víctimes els costa molt parlar. Hem d’assegurar-los el recolzament i que es creïn mecanismes assequibles per facilitar la denúncia. El reportatge i les denúncies ajuden a visibilitzar aquestes situacions, que han de desaparèixer d’una vegada. Dit això, m’agradaria apuntar que hi ha molts tipus d’assetjament. Un és el sexual i un altre és el d’abús de poder. I aquest es dona també entre dones. Tots hem viscut concursos per obtenir una plaça on hi havia favoritisme, entre home i dona, entre homes i entre dones. Encara es dona, moltíssim menys que abans. Tot pot ser assetjament, però cal abordar-ho de forma taxativa, però de diferents formes. Com a docent i investigadora, ¿va topar amb algun cas d’assetjament? Sí. Van ser sobretot casos d’abús de poder. N’hi va haver algun de sexual. ¿I com a rectora? ¿Com ho va gestionar? Com a rectora, bastants. Teníem de vicerectora la Sara Moreno, que, juntament amb l’Observatori, les facultats i les organitzacions estudiantils, van fer un treball espectacular en aquest àmbit. Vam recuperar l’acollida psicològica, vam crear el punt lila, vam impulsar un pla d’acció per la igualtat i vam fer molta formació i moltes campanyes. Vam tenir casos d’assetjament de tot tipus, la majoria entre estudiants. També alguns entre professor i estudiant, i entre docents, i entre docents i personal de l’administració. Alguns eren molt subtils, molt difícils de definir i identificar amb claredat. Recordo una situació complicada arran del cas d’un professor que tenia més de 80 anys i que havia sigut denunciat per la seva universitat a Califòrnia. Va ser destituït. Als Estats Units el vocabulari i les formes importen. Aquí, comencen a importar. Des de feia molts anys era doctor honoris causa per nou universitats espanyoles, entre les quals, la UAB. Vam tenir intensos debats sobre el tema a la UAB i amb les altres universitats. Aquí hi va haver un acord per no retirar-li l’honoris causa. No se li hauria d’haver donat mai, però se li va donar pels seus mèrits científics i acadèmics i abans que succeïssin els casos que assenyalava Califòrnia. Les víctimes lamenten que els processos siguin tan lents. Tenen tota la raó. I a la UAB no hem fet tot el que hem pogut. Vam ser la primera universitat a crear un grau d’estudis de gènere. Va ser difícil obtenir la qualificació perquè a l’Agència de Qualitat hi havia gent que deia que no feia falta aquest grau. Ens vam posar ferms i ho vam aconseguir. I és un dels que té una nota de tall més alta. Però és veritat que de vegades et sents inútil perquè veus que arribes a un punt i no pots fer més. Veus que tens un senyor que és culpable però no hi ha cap reglament de sanció. No tenim guia. Com que creus que és greu, pots optar per apartar-lo de la docència però ell hi recorre en contra. El procés s’eternitza i mentrestant, el continues tenint allà, en un despatx, cobrant la nòmina. És molt complicat. ¿Com solucionaria això? Seria molt important tenir una legislació que facilités les actuacions davant els casos de violència de gènere. Ara cada universitat compta amb els seus protocols. Però el Ministeri d’Igualtat s’hi hauria d’implicar. A més, els casos d’assetjament estan recollits en el Codi Penal, però sense cap mena de dubte és necessari insistir i concretar tots aquests aspectes. No m’atreveixo a dir com. Però de manera que permetés actuar, imposar sancions i que servís per a la seva aplicació a la universitat, empresa i institucions. Perquè l’assetjament sexual i l’abús de poder es donen també en les empreses i en les institucions. L’assetjament sexual i l’abús de poder haurien d’estar més ben tipificats per facilitar la gestió dels casos. Ens hem de dotar de mecanismes i estructures que detectin, actuïn i curin. El Consell Interuniversitari treballa ara en un nou protocol d’actuació. Sí. Una de les coses més importants és acompanyar les víctimes. Les acompanyem malament. Si ho féssim bé, l’exemple s’escamparia i s’estendria, i hi hauria més gent denunciant i més gent recolzant les víctimes. Seria una cosa normal. Ara denuncien poc i les que denuncien tenen por del que els passarà. A totes les universitats, un element clau és com aconseguir ajudar més i millor les víctimes. Veure com ho fem perquè aquestes persones se sentin protegides perquè aquests processos són llargs i moltes vegades et pots sentir sola. Veure què hem de fer per prevenir que passi i per facilitar que, si passa, denunciïn. A la UAB, en un cas que vam tenir, que finalment va anar a fiscalia, vam buscar un advocat a la denunciant perquè portés el seu cas. Això no està contemplat en la normativa. Ho vam fer perquè vam considerar que era pertinent fer-ho i així acompanyar-la millor. Les víctimes reivindiquen estar en el procés d’elaboració del protocol i en les comissions d’igualtat. Argumenten que sense la seva veu, aquestes comissions no serviran de res. Totalment d’acord. Els protocols haurien d’estar participats per persones que han patit violència, i per aquelles que l’han denunciat. Són les que saben de primera mà què ha fallat i què cal fer perquè no es repeteixi. També apunten que l’aplicació dels protocols és deficient. En el cas de la UAB s’han anat introduint millores. Una de les últimes, insistir que els companys també poguessin denunciar un cas d’assetjament que sabessin. És cert que els protocols són molt rígids, molt exigents. Haurien de ser més directes, més àgils, més empàtics. És complicat perquè també han de ser garantistes. Aquest equilibri és difícil però cal intentar-ho. ¿El MeToo d’aquestes 25 docents serà un punt d’inflexió? Segur. Denunciar serveix per moure coses. Ha sigut bàsic perquè moltes persones s’hagin posat les piles.

Margarita Arboix: «Hi hauria d’haver una legislació per combatre l’assetjament a la universitat»

L’exrectora de la UAB reclama mecanismes per poder apartar i sancionar els assetjadors

«Acompanyem malament les víctimes. Si ho féssim bé, l’exemple s’escamparia i s’estendria»

«Els protocols haurien de comptar amb les víctimes i incloure mesures perquè se sentin protegides»

El més llegit