Madrid extrem: copes a 100 metres d’alçada i un sistema de salut «mort»

La distància entre el bar de la terrassa de l’hotel Riu, situat a 100 metres d’alçada sobre la plaça d’Espanya, i el centre de salut Guayaba, al districte de Carabanchel, és de tot just 7,5 quilòmetres. Però formen part de dimensions diferents, irreconciliables, a anys llum l’un de l’altre. Hi ha cues per entrar als dos llocs, més o menys de la mateixa extensió: unes 20 persones. A la primera, els seus integrants somriuen, fan broma, porten roba elegant i diuen coses com «això és increïble, ens ho passarem genial». A la segona les mirades es dirigeixen a terra, un mar de tos recorre la fila i la peça de roba més comuna és el xandall. Fa unes setmanes, els treballadors del centre es van veure obligats a cridar la policia per la revolta, per moments violenta, de qui volia ser atès. Madrid és una ciutat d’extrems. Sempre ho ha sigut, però el fenomen s’ha intensificat enmig de la pandèmia, amb la presidenta de la comunitat, Isabel Díaz Ayuso, convertint la falta de restriccions i la «llibertat» per demanar una canya a la barra d’un bar en una arma política, una cosa que el maig passat li va donar molt bons resultats al PP a les urnes, i al mateix temps invertint en sanitat menys que qualsevol altre territori, deixant l’atenció primària «enfonsada i morta», segons els metges. «Perdona, ¿ens podries fer una foto?», pregunta un grup de joves al bar de l’hotel Riu, anomenat Sky Bar 360º. El nom no és cap hipèrbole: a 27 pisos d’alçada, fa l’efecte que es poden agafar amb la mà el temple de Debod, el llac de la Casa de Campo, el Congrés, la Gran Via, el Museu del Prado, el Retiro o les torres de la plaça de Castilla. S’han de pagar 10 euros només per entrar, la mitjana de cervesa ronda els 7, les copes 12 com a poc, els cambrers porten orellera, gairebé totes les cadires, butaques, sofàs i tamborets estan ocupats i hi ha una passarel·la de vidre a terra que comunica les dues zones del terrat, de 570 metres quadrats. Mirar cap avall provoca cert vertigen. «Una foto més, sisplau», demana el grup. Són sis noies, totes estudiants, venen de Barcelona i parlen català. Són uns dies a Madrid per «disfrutar de la ciutat», perquè «aquí», explica una, Sònia Roura, de 20 anys, «es viu de forma diferent, es respira un altre ambient, més alegre, amb la gent consumint i disfrutant». Té part de raó. Mentre Catalunya va viure el Nadal sota el toc de queda, no va derogar fins dimarts passat la limitació de les reunions socials i l’aforament en l’hostaleria i encara té tancat l’oci nocturn, a Madrid es pot viure, a grans trets, igual que abans de la pandèmia, com si la variant òmicron, que ha implicat nivells desconeguts de contagi, no hagués arribat. «Tinc una enveja sana de Madrid, de tot el que està fent. És un exemple per Europa i el món. Ja m’agradaria a mi que a Barcelona estiguéssim a aquest nivell», va dir Gerard Piqué a principis de novembre. Les paraules del defensa del FC Barcelona van atiar la batalla dialèctica entre les dues ciutats i van regar les orelles d’Ayuso, que cada vegada que pot ve a dir el mateix, remarcant el fet diferencial madrileny. Fa unes setmanes, per exemple, en una reunió amb els empresaris de la nit, va dir: «En alguns llocs han decapitat els negocis amb un ganivet de serra amb una gestió erràtica i canviant (...). A una generació jove molt marcada per la pandèmia fins i tot se l’ha obligat a canviar les seves preferències en l’oci». Per descomptat, el sector aplaudeix. «El Govern autonòmic ha sigut valent i el temps ha demostrat que les seves mesures anaven en la bona línia. Els companys de Catalunya han vist com havien de tancar els negocis mentre al carrer hi havia ‘botellons’. I no et dic que ens mirin amb enveja, perquè és una paraula que té connotacions negatives. Però sí que tenen impotència davant l’entossudiment de les seves administracions. En les reunions que hi hem mantingut, igual com amb altres de diferents territoris, ens miraven com dient: ‘Sou el model’», assenyala José Antonio Aparicio, president d’Hostelería Madrid, la principal associació de la comunitat. Sanitaris amb escorta policial El «model» madrileny, no obstant, no consisteix només a poder demanar canyes fins ben entrada la matinada. També inclou trucar al teu centre de salut per demanar cita, que ningú despengi el telèfon, és igual l’hora que sigui, i haver d’acostar-t’hi perquè no et queda cap altre remei. El centre Puerta Bonita, a Carabanchel, és a la planta baixa d’un edifici modest, de maó, i al rètol li falta poc per quedar tapat pels llençols que ha estès el veí del pis de dalt. Carmina Reyes, una dona de 25 anys que treballa com a reposadora en un basar i viu amb el seu marit, la seva germana i la seva mare en un petit pis llogat, arriba empenyent el carro de la seva filla Sofía, de 22 mesos. La nena va molt abrigada, amb un biberó a les mans. Les dues tenen febre des de fa uns quants dies, però s’han fet tests d’antígens i donen negatiu. «Hem estat trucant sense parar per demanar cita. Mai despengen, així que no me n’ha quedat cap més remei que acostar-m’hi directament. A veure què em diuen», explica. Per sort, avui hi ha poca cua, però el zelador, que demana anonimat «per evitar més problemes», explica que «la setmana passada això semblava una manifestació». Dels set metges amb qui hauria de comptar la instal·lació, continua, només n’hi ha quatre. Cadascú pot arribar a atendre una mitjana de «80 o 90 persones al dia». Una mica més al sud, al centre de salut Guayaba, l’aglomeració és més gran. L’ambient, molt més tens. «S’ha de posar a la cua. ¡No es coli! Eh, eh, el senyor de l’anorac taronja, ¡no es coli!», diu una dona. L’home fa mitja volta i es col·loca l’últim de la fila, passant al costat d’una columna de color blanc on hi ha un full fotocopiat que diu: «La responsabilitat de la sobrecàrrega dels centres de salut es deu únicament i exclusivament al Govern de la Comunitat de Madrid. Les importants retallades en personal i mitjans tècnics no permeten als professionals prestar l’atenció adequada, com exigiria el moment actual». Una de les treballadores, Silvia San Juan, explica que van col·locar el cartell després que fa unes setmanes haguessin de trucar a la policia perquè escortés els sanitaris, increpats pels que exigien ser atesos. «La gent es cansa, s’emprenya, i creu que la culpa és nostra», diu. La tesi, al cap i a la fi, ve encoratjada des de molt amunt. El 21 de desembre, Ayuso va culpar els sanitaris. «Alguns aprofiten per penjar les seves pancartes i no tots volen treballar i posar l’espatlla», va assenyalar. A la cua en despesa Els problemes de l’atenció primària a tot Espanya venen de lluny. «La crisi econòmica, amb les retallades del 2012, va parar les contractacions i no hi ha hagut relleu. A més, molts metges joves se’n van anar a l’estranger, incrementant-se el dèficit de professionals, cada vegada més necessaris atesa la cronicitat pròpia d’una població envellida i amb més necessitats a resoldre des de la primària. Arribem així a una situació d’una precarietat important», argumenta José Martínez Olmos, que va ser secretari general del Ministeri de Sanitat entre el 2005 i el 2011. I llavors va arribar el coronavirus, que ha deixat els professionals «sobrepassats, esgotats i estressats». Però aquí Madrid també és diferent. Segons l’últim informe del Ministeri de Sanitat sobre despesa sanitària, la comunitat només destina un 11,2% del total a l’atenció primària, pel 18% d’Andalusia o el 13,3% de Catalunya. És la que menys inverteix en salut segons el seu PIB: un 3,7%, per sota de Catalunya (4,9%) o Extremadura (8,6%). El Govern autonòmic ha pressupostat per aquest any 8.784 milions d’euros, 178 milions menys dels que va desemborsar el 2019, abans de la covid. «L’atenció primària està enfonsada, morta, i no hi ha voluntat política de canviar-ho. Des que va començar la pandèmia no s’ha fet absolutament res, no s’ha millorat res –afirma María Justicia, responsable d’atenció primària de l’Amyts, el sindicat mèdic de Madrid. Que després de dos anys de patiment, de donar-ho tot durant la pandèmia, de les morts de companys, de les baixes laborals per covid, de la gent que s’ha quedat amb seqüeles importants i que té problemes psiquiàtrics i psicològics, de les hores extres que hem fet sense estar pagades, que surti la presidenta i digui que nosaltres tenim la culpa és impresentable i injuriós». Un halo irreal A la terrassa de l’hotel Riu, mentrestant, se senten bromes, moltes rialles, la dringadissa dels gots i copes, cops a l’esquena. Fa un dia esplèndid, malgrat el fred. El capvespre és de postal. Una parella passa més de mitja hora fent-se selfies. I una mica més enllà tres joves fan el mateix. «Només per això val la pena venir a Madrid», diu un, arribat de Jaén. Tot té un halo d’irrealitat, no només comparat amb els centres de salut de Carabanchel, un dels districtes més humils de la ciutat, sinó també a la llum del que passa en altres negocis d’hostaleria pròxims. En plena sisena onada, aquest terrat amb vistes imbatibles suposa una excepció. A sota no es consumeix tant. Per exemple, al carrer de Ponzano, a Chamberí, on en un quilòmetre es concentren prop de 70 bars, les terrasses són gairebé buides a l’hora de dinar. L’interior dels establiments, encara més. Només hi ha un client a la cerveseria La Parroquia, que avui ofereix com a plats del dia patates ‘a la riojana’ i seitons fregits. Durant la passada campanya electoral, el local va estar adornat amb cartells de suport a la presidenta autonòmica: #YoConAYUSO, deien, al costat d’una foto de la dirigent del PP amb mascareta. Ara han desaparegut, però el sentiment es manté. Tot i així, l’encarregat reconeix: «Està sent terrible. El desembre passat va ser el pitjor que recordo, i gener el mateix. Només hi ha moviment els caps de setmana». Ni tan sols el model madrileny resisteix l’envestida de l’òmicron.

Madrid extrem: copes a 100 metres d’alçada i un sistema de salut «mort»

Mentre la ciutat exerceix d’imant per als que venen de fora, molts catalans, per la seva falta de restriccions davant la sisena onada, la situació de l’atenció primària s’agreuja dia a dia a causa de la poca inversió

El més llegit