L’íntim art de portar mascareta

Quim Farrero és capaç de reconèixer una persona que no havia vist en 25 anys. Per als noms, admet, és un autèntic desastre. Però sabrà a què es dedica, qui els va presentar o on es van veure per primera vegada. Va passar que amb la pandèmia, i amb l’ús de la mascareta, es va esfondrar la seva capacitat de distingir la gent, i va començar a reflexionar sobre aquesta nova peça. Ho va fer, com és obvi, des del punt de vista de la seva professió: la fotografia. Va parir un peculiar projecte, de nom ‘Lost&found, recuperant el rostre’, que obre molts fronts més allà del purament artístic i estètic de la imatge. La intimitat, la salut, els complexos, la timidesa i fins i tot la sensualitat. I també una nova manera de relacionar-nos. Retrata persones anònimes en el seu entorn, amb i sense el tapaboques, sense ‘photoshop’ tot i que pugui semblar-ho. Una autèntica experiència religiosa. Vagi per davant que aquest veterà fotògraf, nascut a Barcelona el 1964 però establert al Maresme, no posa en dubte l’ús de la mascareta. Al contrari: la porta i la portarà quan i on les autoritats sanitàries així ho indiquin. El que el pertorba i alhora el fascina són els canvis que ha generat. Va començar el gener del 2020 i acumula ja prop de 80 models. Suficients com per adonar-se que en la majoria d’ocasions «els ulls no quadren amb la resta de la cara». «Això que la mirada és el mirall de l’ànima és absolutament fals. Crec que amb la pandèmia ens hem adonat que la cara és un conjunt d’elements que es necessiten i que no s’entenen els uns sense els altres». És a dir, que podem tenir uns ulls verds formidables, el nas de Cleòpatra o el somriure d’Alain Delon, o tot el contrari, però la bellesa, l’harmonia, l’originalitat, la peculiaritat i la simetria es generen observant el tot. I cada tot és genuí; autèntic i únic. Hi va haver un moment –diuen els estudiosos que va passar fa uns 170.000 anys– en què l’ésser humà va començar a utilitzar peces per cobrir el seu cos. El més assenyat és pensar que aquells éssers es van vestir més pel clima o protecció que per pudor o coqueteria. Ara són molt pocs els que pensen a anar despullats, i així les coses, el que passa és que hem convertit parts del cos, com els genitals o el pit, bàsicament el femení, en zones gairebé sempre cobertes, amagades, protegides. «Si portéssim mascareta durant molt més temps, ens adonaríem que la boca acabaria sent com un cul o uns pits. A base de no veure-la, es convertiria en un tabú». El gest més delicat La producció de les fotos ha tingut el seu sentit. Inesperada, tot cal dir-ho. El Quim es desplaçava al lloc elegit per cada protagonista, normalment la seva llar o el seu lloc de treball. Una vegada allà, l’autor buscava un racó peculiar, per l’entorn, i sobretot, per la llum. Després del primer ‘click’ arribava un moment que s’ha convertit en un dels descobriments d’aquest projecte: el gest íntim de desposseir algú de la seva mascareta, com si es tractés d’una peça de roba interior. Ho confirmen algunes de les persones, tant homes com dones, que han posat per a l’objectiu d’aquest fotògraf, molt conegut en el món de l’‘utra trail’ pels seus 16 anys retratant carreres de muntanya per tot el món per a la revista ‘Trail’, creada pels germans Néstor i l’enyorat Nil Bohigas. Barba frondosa, cabells molt llargs, prim, de poques paraules, amb un parell de càmeres penjades del coll i una armilla amb mil butxaques. Aquest és Quim Farrero, al qual, sens dubte, també reconeixerà els seus alumnes de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Silvia Omedes, gestora cultural i directora de la fundació Photographic Social Vision, organitzadora del World Press Photo, va acceptar la invitació de Farrero perquè li va semblar «una molt bona metàfora de les ganes que tenim de despullar-nos, de tornar a la normalitat». «Crec que és un projecte fresc i bonic, i molt suggerent visualment, perquè a la boca es concentra bona part de l’expressivitat de les persones, i això és una cosa de la qual ens hem adonat amb la covid». ¿Un tros de tela? És conscient del valor sanitari de la mascareta, però més enllà de ser una protecció imprescindible en aquest trident que completen la neteja de mans i la distància, «també ha sigut un tros de tela que ha amagat la nostra identitat». «I a algunes persones els deu haver anat bé, però crec que la majoria volem tornar a veure els altres en la seva totalitat». Celebra, no obstant, les «sorpreses» que ha regalat, aquests nassos que un no havia endevinat i que apareixien de sobte; o aquests llavis amb vida pròpia que amb prou feines podien moure’s a la seva petita i necessària presó. Núria Fernández, conservadora d’art de la Diputació de Barcelona va sentir una estranya sensació de confortable indefensió quan el Quim es va acostar, després de la primera foto, i li va treure amb suavitat la mascareta. Les primeres vegades utilitzava un bolígraf, però va acabar utilitzant els dits índex i polze de les dues mans per perpetrar la maniobra de desposseir el rostre de la seva coberta. «La pandèmia va arribar en un moment de la meva vida en què no m’interessa que no em reconeguin, perquè portava poc més d’un any separada», se sincera. «Hem viscut amagats, sense existir durant molts mesos, i la incertesa, el no saber, ha sigut el pitjor». Per a la Núria, la mascareta és sinònim de «transparència», de passar desapercebuts, una sensació que no li agrada però que respecta perquè hi ha una cosa molt més important, com és la salut pròpia i la de tots. Carla Gaggioli, productora del programa ‘Via lliure’ de Rac1, coneixia el Quim per les seves fotos a Instagram. Quan va demanar voluntaris per al seu projecte, s’hi va apuntar sense pensar-s’ho. Però quan es va presentar a casa, i malgrat que la seva parella era a casa, no va poder evitar «una certa invasió d’intimitat». És clar que volia, però potser s’estava adonant que la mascareta s’havia convertit en alguna cosa més que una peça que aïlla de la covid. Van escollir un punt del menjador amb un bonic punt de llum i el Quim va disparar la primera ràfega. «El moment de treure’m la mascareta em va recordar aquell moment tan íntim en què escoltes el ‘click’ del teu sostenidor; la veritat és que va ser una sensació molt peculiar, però al cap i a la fi estic contenta de formar part d’una cosa que amb el temps pot ser un document històric. El Quim no sap quin avenir li espera a tot aquest treball. ¿Una exposició fotogràfica i audiovisual? ¿Un llibre? ¿Una web? De moment continuarà retratant persones a les quals treu la mascareta generant sense voler una màgia especial. Quan tot això passi, i esperant que algú aposti per un projecte que serà un document històric d’una etapa excepcional, ja es veurà.

Viure amb mascareta: retrat fotogràfic del que hem perdut al tapar el rostre

Quim Farrero retrata la vida amb o sense el rostre cobert, una manera de recordar el que hem perdut, de reivindicar el que un dia recuperarem. I d’adonar-nos que el tapaboques ens protegeix davant la covid, però també és una nova peça de roba interior

El més llegit