No feia falta que se suïcidés Forqué per obrir aquest meló: ‘MasterChef’ i altres programes de cuina-espectacle són el diable. L’efecte d’aquesta classe de tele fa temps que l’estic veient als locals més anodins. És com la inundació d’anglicismes que ha anat devorant els rics argots i imaginatius neologismes de l’espanyol, allò que Pasolini anomenava l’‘estandardització’. Abans tenies fondes i bars-restaurant i ara ‘gastroteques’. La diferència és que són llocs calcats uns dels altres, redecorats a la moda vulgar i ‘lowcost’ del programa de Chicote, amb barrils de cervesa molt grans i plaques de fusta de color lila (o alguna cosa pitjor) a les parets. Els cambrers, obsequiosos fins al pudor, estan programats pel to de la tele i et presenten cada plat com si en lloc de menjar-te’l haguessis anat allà a concertar matrimoni.