Com detectar els senyals d’un suïcida i com ajudar-lo

La mort de Verónica Forqué ha tornat a posar de manifest el greu problema que suposa el suïcidi i la necessitat que tota la societat s’impliqui a prevenir-lo. Cada dia entorn de 10 persones decideixen treure’s la vida a Espanya, i deixen darrere seu, en gairebé tots els casos, una reguera de dolor en els familiars i amics. La majoria d’aquestes persones, abans de suïcidar-se, donen senyals d’aquest esgotament vital i d’aquestes ganes de posar fi a la vida per deixar enrere el dolor emocional o físic. Forqué, per exemple, va abandonar ‘Masterchef Celebrity’ després de confessar que «no podia més». Però, en ocasions, els indicis són difícils d’interpretar i no totes les persones amb idees suïcides les verbalitzen. Per això, els experts aconsellen que la societat aprengui a detectar els senyals d’alerta i què fer en el cas que una persona estigui en risc. Aquesta és una guia d’actuació elaborada amb les recomanacions de tres especialistes amb diferents perfils. ¿Quins són els factors de risc? Habitualment, el suïcidi ve motivat per un conjunt de circumstàncies, però hi ha factors de risc que poden fer sospitar l’entorn: si la persona té alguna malaltia mental (es calcula que el 90% té un trastorn, sobretot depressió); l’abús d’alcohol o drogues; l’haver patit un pèrdua personal important com la feina o la mort d’un ésser estimat, o una separació sentimental dolorosa; haver patit maltractament o abusos sexuals; estar aïllat socialment; haver portat a terme temptatives prèvies, o tenir una malaltia que provoqui molt dolor. Davant aquests casos convé estar més alerta. ¿Tots verbalitzen les ganes de morir? «No, hi ha bastants casos que no ho expressen, i si ho fan, no ho diuen obertament», explica Javier Jiménez, psicòleg clínic i president honorari de l’Associació d’Investigació, Prevenció i Intervenció del Suïcidi RedAIPIS. L’exemple típic de persones que no ho verbalitzen abans, segons l’experiència de Jiménez, són aquelles que per exemple atropellen el fill sense voler i quan s’adonen que ha mort se suïciden poc després. ¿Quins són els senyals d’alerta verbals? Poden ser comentaris negatius sobre un mateix o sobre la pròpia vida, com «no valc per a res», «aquesta vida és un fàstic»; o sobre el futur, «això meu no té solució»; o verbalitzacions relacionades amb la mort, com «m’agradaria desaparèixer» o «vull descansar». I és que les persones en risc suïcida, per norma general, «tenen una versió distorsionada de la realitat, creuen que el dolor que tenen no s’atenuarà i que l’única manera és acabar amb la pròpia vida i pensen que són una càrrega i prescindibles per a la resta», afirma Jiménez. ¿Quins són els senyals no verbals? Canvis sobtats de conducta, descuidar l’aspecte, tancar assumptes pendents, regalar objectes personals preuats o fer-se laceracions. També són freqüents els comiats o mostrar-se més carinyosos de l’habitual just abans del fatal desenllaç. «Però de vegades, és difícil identificar els comiats i els familiars només se n’adonen quan ja ha tingut lloc el suïcidi», avisa Gemma Parramon, presidenta de la Societat Catalana de Psiquiatria. En nens i adolescents, ¿els factors de risc són els mateixos? Encara que sigui l’aspecte més desconegut del suïcidi, també els menors acaben amb la seva vida. L’any passat, 61 nens i adolescents van morir per aquesta raó. En els menors, els factors de risc són similars als esmentats, tot i que també hi figura el fracàs escolar, el bullying o una separació conflictiva dels pares, que «molts poden viure com una pèrdua», segons Mercedes Bermejo, directora de Psicólogos Pozuelo i experta en malalties mentals en la infància. ¿I quins senyals emeten els menors? Les verbalitzacions de les idees suïcides també són similars a les dels adults, amb discursos pessimistes sobre si mateixos i sobre la vida. En ocasions mostren baixa autoestima, i són excessivament tímids o incapaços de mostrar les seves emocions. També pot ser que siguin immadurs tant emocionalment com físicament, que tinguin comportaments obsessius o presentin alteracions en l’alimentació o el son, segons enumera Bermejo. ¿Què s’ha de fer per ajudar aquestes persones? El més convenient és intentar que demanin ajuda, sempre a un professional. «Si és possible, algú que tingui coneixements en conductes suïcides i que els ofereixi ajuda de manera urgent, freqüent i presencial», recomana Jiménez. El problema és que el sistema sanitari no té prou psicòlegs i psiquiatres i les llistes d’espera no sempre permeten l’ajuda necessària, per la qual cosa moltes persones recorren a la sanitat privada. «Els professionals sempre hi podem fer alguna cosa. En la majoria de les persones amb pensaments suïcides, aquests desapareixen tot i que de vegades el tractament pot durar mesos o anys», precisa Parramon. ¿Preguntar-los si estan pensant a suïcidar-se pot incitar-los a fer-ho? L’evidència científica assenyala que parlar amb la persona de les seves idees suïcides disminueix el risc que cometin l’acte. Per a això és important mostrar disposició d’escolta, no jutjar-la ni retreure-li la seva manera de pensar, mostrar respecte, buscar els motius que la porten a voler acabar amb la seva vida i estudiar les alternatives per solucionar-ho o brindar-li recolzament emocional si no té solució.

Com detectar els senyals d’un suïcida i com ajudar-lo

La majoria de les persones amb idees suïcides verbalitzen les seves intencions i cal perdre la por de parlar amb ells sobre el desig d’acabar amb la seva vida

El més llegit