Aquells 15 minuts en una cadira després de rebre la segona vacuna a Fira de Barcelona, aquell hospital de campanya que continua sent un autèntic miracle logisticosanitari, eren l’avantsala d’una cosa molt semblant a la llibertat, un alleujament llargament esperat. El silenci, el mateix que a la cua per entrar en els petits consultoris, feia presagiar un homenatge, el record col·lectiu per tots els familiars o amics que van passar la Covid. Pels qui no el van superar i pels que van ingressar a la unitat de cures intensives sense saber; i sense companyia. Perquè això, el no saber, és potser el pitjor d’aquesta pandèmia. Ara arriba una nova variant, l’òmicron, que molts insisteixen a localitzar geogràficament –com Trump feia amb el «virus xinès» o amb el «virus de Wuhan»–, i la vacuna ja no és suficient per estalviar-se el confinament en el cas de ser un contacte estret amb un positiu. Aquesta és la crònica d’una casualitat, però també ho és sobre la globalització, els dubtes i la gestió de la cosa pública.