ENT MAURITÀNIA 3 David del Campo: «El ministre Marlaska no escolta les oenagés al terreny»

Vostè és el responsable de la delegació internacional de Save The Children (STC) a Mauritània des del 2006. ¿És un país clau per estendre els drets humans a l’Àfrica? És un camp de proves de la cooperació internacional, en part perquè és dels més estables de la regió. Està progressant en la protecció de la infància, en la nutrició... i el món àrab i els països veïns l’estan observant. És el país de trànsit principal de la ruta migratòria cap a les Canàries. Sí, però nosaltres som aquí perquè les necessitats de la infància són enormes. A Mauritània no hi ha desigualtat, només hi ha pobresa. El 92% dels nens no acaben la secundària. Hi passa el més fosc i cruel de la condició humana. Ara implementen un projecte de protecció de menors amb fons de la Generalitat. Fa deu anys que hi són absents, el 2011 van deixar d’invertir en cooperació. Ara han tornat i crec que això fa Catalunya millor. La protecció dels menors és fonamental perquè la fam i la violència són amenaces permanents en la seva vida. Han de tenir una malla de seguretat on caure. ¿Evita que morin al mar? No hi ha sistema més eficaç per a la gestió de la migració que un sistema de protecció. El seu desig de fugir es redueix. El ministre Marlaska no escolta les oenagés al terreny. Tant de bo ho fes, perquè prendria decisions més encertades. Prefereix un control policial ferri amb helicòpters, radars... A mi m’alegra veure la Guàrdia Civil vorejant les costes de Mauritània. Però m’agradaria que visitessin els centres de protecció i entenguessin què està passant. ¿Què li diria? Que no hi ha sistema de seguretat que pugui frenar l’ambició personal contra la desesperació. L’efecte crida demostra bastanta ignorància. Hi ha una empenta d’expulsió de la terra on viuen per una falta absoluta d’oportunitats i saben que a Espanya hi ha alternativa. Si a un xaval de Mauritània li dius que esperi tres anys per a un visat ho farà. ¿Els polítics a Mauritània els escolten més? Mauritània no pateix asfíxia econòmica, però té carències per gestionar pressupostos. No fan més escoles, no les rehabiliten, no contracten professors... falta capacitat de gestió i aquesta és la cooperació que hauria de fer el Govern d’Espanya. Ens escolten, però el cas que ens fan és relatiu, no són democràcies plenes. Sorprèn que Espanya tampoc ho faci. ¿Què opina de l’acollida que els donem? Aquests nens donaran la vida pel nostre país, són els millors espanyols que podríem tenir. No entenc perquè els volem castigar-los tant, esperar que compleixin 18 anys i caiguin en la irregularitat per expulsar-los al més aviat possible. A l’agost el Ministeri va optar per la deportació. Va ser un nyap que ens debilita internacionalment. Espanya va incomplir planificadament i premeditadament els drets del nen. Estem acostumats a veure atrocitats a les fronteres però no d’un govern democràtic mentint, manipulant i sense demanar perdó. Vostè ha visitat el camp de refugiats de malians d’Ambera. ¿Què ha vist allà? En el camp hi ha 66.0000 refugiats, fora no hi ha menys de 20.000 i van augmentant. Fugen d’un conflicte gravíssim, amb molta violència i fam. La immensa majoria es vol quedar al seu país. Entendre què passa a Mali, el Níger, Etiòpia, el Txad... hauria de ser obligatori. No és qui els crida, és qui l’expulsa. ¿Al món, es respecten els drets de la infància? És la convenció més ratificada, però la més incomplerta. I ningú s’escandalitza. Ni als països subdesenvolupats ni en els més avançats. A Espanya cap partit ha interpel·lat Interior sobre el que ha passat a Ceuta, estem bastant sols. A l’estiu va decidir mantenir la delegació de STC a l’Afganistan tot i la retirada de les tropes. Hi hem estat 45 anys ininterrompudament, és difícil trobar un lloc del món on ser nen i nena sigui més complicat. No ens en vam anar el 2017 quan van assetjar la nostra seu durant 12 hores i van matar tres persones, no ens n’anirem ara. A Occident el preocupa que els nens estiguin sota la custòdia talibà però és irrellevant, la seva situació és la mateixa. I si podem ajudar que això canviï treballarem amb tots els governs del món. Hi ha qui diu que s’ha d’exigir als països que compleixin els drets humans. Ho fan des d’un despatx de Madrid, Londres o Washington. Però nosaltres volem ajudar els nens que ens necessiten allà on són. Fa 100 anys la fundadora de STC va haver d’anar-se’n del Regne Unit perquè va ajudar els nens russos durant la Primera Guerra Mundial. Sembla que no ha canviat tant... Els Estats Units tracten els nens que travessen la frontera amb Mèxic com si fossin terroristes. Un nen és un nen en qualsevol lloc però es continuen entossudint a assenyalar d’on venen.

El més llegit