Silvia Collado: «L’ansietat infantil per la crisi climàtica podria arribar a ser patològica»

Doctora en Psicologia Ambiental, Silvia Collado (Conca, 1984) és professora titular del Departament de Psicologia i Sociologia de la Universitat de Saragossa. Coautora del llibre ‘Conciencia ecologica y bienestar en la infancia’, actualment està investigant l’ecoansietat infantil. L’estudi, que tindrà a punt les primeres conclusions al març, s’està fent en col·laboració amb la Universitat Pontifícia de Comillas i l’Autònoma de Madrid. ¿Com podem definir l’ecoansietat en nens i nenes? Està relativament poc estudiada i encara no hi ha una definició consensuada. En general, podem dir que és una sensació de malestar, nerviosisme, tensió, por, frustració i ansietat davant els problemes ambientals i les conseqüències negatives que hi pot haver al planeta. ¿Quina franja d’edat seria la més afectada? La infància mitjana –7, 8 i 9 anys– és on es mostra una preocupació ecologista i empatia més gran cap a la natura. Sobretot, cap als animals. Aquesta inquietud es redueix quan s’arriba a la preadolescència i l’adolescència. I torna a guanyar força als 18, 19 i 20 anys. ¿Per què sobretot pel que fa als animals? Bé, en realitat, depèn del tipus d’animal. Depèn de com els nens percebin el seu atractiu. Tenen certes preferències: esquirols, dofins, coales, linxs... Els volen preservar més que a d’altres, com les aranyes o els ratpenats. ¿L’ecoansietat infantil pot ser una patologia que requereixi ajuda professional? Hem de diferenciar entre l’ansietat adaptativa i la que no ho és. La primera és útil perquè tenir cert nerviosisme i preocupació per la crisi climàtica té tendència que portis a terme més accions mediambientals. El segon tipus d’ansietat, la que no és adaptativa, podria arribar a considerar-se patològica tot i que encara no hi ha prou treballs científics. Són els adolescents i joves amb un nivell d’ansietat alt que es bloquegen i, per tant, protagonitzen menys accions proambientals. Deixen d’actuar. Tenen sensació de falta de control. Pensen que facin el que facin tot és igual i que la situació se’ls escapa de les mans. Quan s’arriba a un nivell molt alt d’ansietat, inclòs el tema ecològic, s’ha de tractar a casa, a l’escola i si es necessita ajuda professional, doncs també. Per descomptat. ¿És una bona opció amagar informació als nens i els joves i no exposar-los a la premsa? Els nens han de conèixer la informació, inclosa la crisi climàtica i els desastres naturals, com està passant amb el volcà de La Palma. No se’ls ha d’amagar el que està passant. Com més coneixement es té sobre una cosa, més probable és que vulguem actuar. És part de les estratègies d’educació ambiental. El problema rau a donar massa informació catastròfica. Llavors, les conclusions són: ningú fa res, els Governs no prenen mesures, reciclar a casa és inútil, no tinc el control de la situació, quina angoixa. Si veiem que aquest és el cas del nostre fill, l’hem d’ajudar a entendre la informació. És a dir, podem manejar els missatges apocalíptics i apostar per d’altres més positius. La sobreinformació no és tan important com el tipus d’informació. «No s’ha d’amagar als nens el que està passant amb el clima. Però s’han de saber manejar els missatges apocalíptics» ¿Des de l’escola què es pot fer? Per començar, naturalitzar el dia a dia. S’ha de portar la natura al pati, que moltes vegades és de formigó. Als EUA, fins i tot, s’està arribant a eliminar l’esbarjo per augmentar l’estudi de les assignatures. S’ha de sortir al parc més pròxim perquè coneguin les estacions i la flora, s’ha de tenir un hort al col·le, s’ha d’escriure per les dues cares d’un foli i dir-los que així es redueixen els residus. Això els ajudarà a tenir més sensació de control i disminuir la seva possible ansietat davant els problemes ambientals. Com a psicòloga i investigadora, ¿per què li interessa tant l’ecoansietat infantil? Crec que podem fer alguna cosa per frenar o mitigar l’acció humana al planeta, que és casa nostra i l’hem de cuidar. Hem de començar per la infància i l’adolescència. ¿Per què? Perquè ells seran els futurs votants, els futurs compradors d’un cotxe, els futurs consumidors i els futurs turistes. Per fer la investigació necessitem instruments amb l’objectiu de mesurar l’ecoansietat i s’han d’adaptar les preguntes a les edat dels nens. Estem recollint dades entre els adolescents i amb alumnes de 4t, 5è i 6è de primària. No és fàcil accedir als centres escolars. Tant de bo puguem fer l’estudi a tot Espanya. De moment, hem començat a Madrid, València i Conca. ¿Quan coneixerem les conclusions? Tindrem els primers resultats el març del 2022, però caldrà esperar almenys un any per veure la investigació publicada a les revistes científiques.

Silvia Collado: «L’ansietat infantil per la crisi climàtica podria arribar a ser patològica»

Doctora en Psicologia Ambiental i professora de la Universitat de Saragossa, la investigadora està estudiant com afecta l’ecoansietat als menors

El més llegit