Escola inclusiva: la diabetis o la diferència entre anar o no anar d’excursió

L’Ana prefereix parlar a través del telèfon fix per deixar la línia del mòbil lliure, perquè aquest és el número al qual truquen des de l’escola si la seva filla, la Martina, de 5 anys, té algun problema amb la diabetis que li va ser diagnosticada dues setmanes després d’haver començat P3. Va deixar de treballar per centrar-se en la petita, el nivell de glucosa de la qual és una autèntica muntanya russa, amb l’afegit que és asimptomàtica, amb la qual cosa pot estar corrent pel pati amb el sucre per terra sense adonar-se’n. Aquesta mare exposa coses de «sentit comú», situacions de «món al revés», d’«haver d’estar demanant clemència per una cosa tan simple com aconseguir que pugui anar d’excursió». La diabetis és una motxilla que pesa molt, pels aparells, les tires reactives, els hidrats d’absorció ràpida i lenta; però també, pel que sembla, per la falta de recursos perquè aquests nens tinguin una etapa educativa el més normal possible, sobretot quan encara no són autònoms. El 18 de novembre, la classe de primer de primària de la Martina té prevista una excursió a un teatre de Barcelona. Són 24 quilòmetres des de Santa Perpètua de Mogoda, on viuen, però és tot un món si a la nena li passa alguna cosa. Els dos anys anteriors, el Departament d’Educació posava un acompanyant perquè la petita pogués disfrutar de les sortides escolars igual que la resta dels seus companys de classe. Però les coses han canviat. La intenció ara, explica Ana Ibañez, és «donar una formació de dues hores a una auxiliar de l’escola perquè sigui ella qui s’ocupi de la Martina a les excursions». Si aquests són els nous termes, i sentint-ho molt, es quedarà a casa. Una altra alternativa, assenyala Sandra Canudas, gerent de l’Associació de Diabetis de Catalunya (ADC), és pagar a una persona entre 60 i 80 euros al dia perquè, des de la distància prudencial per no aclaparar-la, la tingui controlada. És el recurs a què acaben recorrent moltes famílies per poder estar tranquil·les. Les que s’ho poden permetre, és clar. «La Martina necessita personal sanitari que l’atengui, no és una cosa que pugui ni hagi de fer la professora, i tampoc un auxiliar sense gairebé coneixements. Perquè identificar una situació de risc no implica que sàpigues què cal fer». La situació ideal, explica l’Ana, seria que totes les escoles tinguessin una infermera. Això a ella li permetria, per exemple, tornar a treballar i no estar pendent tot el matí del telèfon, perquè ocorre que molt sovint ha de desplaçar-se al col·le per a subministrar-li la insulina, molt canviant per la situació tan volàtil del seu nivell de sucre en sang. La petita, a més, menja tots els dies a casa. És conscient, no obstant, que una professional sanitària per escola és demanar massa (a Catalunya hi ha més de 5.400 centres educatius). Però que algú vagi amb la Martina a les excursions perquè no hagi de quedar-se a casa i l’estigma no creixi és un reforç que li sembla «imprescindible». Hola @Airunuriamora @JosepGCambray oí q està maca la Martina! Doncs porta 45 minuts d'hipoglicèmia a 55! Ja portem 2! Sí va al @Teatre_Romea d'excursió no trigo 10 minuts en arribar. De debó @educaciocat no pot pagar un acompanyant qualificat? pic.twitter.com/EREP2T9UFH — Ana (@diabetikatipo3) 10 de noviembre de 2021 Educació, en una informació facilitada a l’ADC, concreta que les escoles han d’omplir un formulari per sol·licitar el suport adequat per a cada cas, que pot ser «mitjançant la intervenció en el centre per part de l’equip d’infermeria del CAP de referència, la formació corresponent al monitor de suport o a altres membres del personal de l’escola o, si és necessari, una intervenció conjunta». Sembla, llavors, que s’ha perdut la figura de l’acompanyant que precisament reclama l’Ana per a la Martina. «Es deixa tot en mà de les infermeres d’atenció primària, que suficient tenen ja com per a a més fer front a això. El que faran, segurament, és passar la responsabilitat als auxiliars de les escoles», exposa la gerent de l’Associació de Diabetis de Catalunya. Un assumpte que anirà a més Canudas adverteix que aquest és un problema que va i anirà en augment «perquè cada vegada hi ha més nens diagnosticats amb diabetis tipus 1». Així ho posen de manifest les dades recollides per Salut. El 2019 es van detectar 289 nous casos a menors de 30 anys, però en el gruix de la població, el que inclou el tipus 2 (persones més grans i, en general, amb menys complicacions), el 8% dels catalans són diabètics. Cap tonteria. El curs va començar amb el Síndic de Greuges reclamant eliminar el 70% de places en centres d’educació especial. L’objectiu, va dir Rafael Ribó, és que un gruix important de nens amb diversitat funcional, física o psíquica, acudeixin a escoles ordinàries i deixin de rebre aquest tracte diferenciat que, segons com, només alimenta estigmes i els aparta de la vida real que mereixen. Aquest trànsit, no obstant, requereix mitjans. Recursos que de fet ja recull el decret d’educació inclusiva aprovat pel Parlament el 2017, però que en la realitat, es queixen les famílies afectades, en molts casos brillen per la seva absència. I si els tenen, gairebé es veuen en la tessitura d’haver de donar les gràcies pel miracle. El mateix Síndic va constatar el 14 de setembre passat una «insuficiència de recursos destinats a fer possible el nou model d’educació inclusiva», cosa que es tradueix, va denunciar, en nens que tenen limitada la participació en moltes activitats (com excursions). A les escoles ordinàries ja hi ha 29.098 estudiants amb necessitats educatives especials. El 2010 eren poc més de 18.000. Lluny de desaparèixer, aquest és un desafiament (que no un problema) que requerirà més i millor atenció.

Escola inclusiva: la diabetis o la diferència entre anar o no anar d’excursió

La Martina té 5 anys i el seu nivell de sucre és una muntanya russa asimptomàtica que requereix un control constant. No pot participar de les activitats fora del col·le perquè ja no disposen d’un acompanyant expert en la malaltia que pugui atendre-la

El més llegit