Volcà de La Palma: L’IGN rebutja l’escala Ritcher per als terratrèmols a les Canàries

L’Institut Geogràfic Nacional (IGN) rebutja calcular les magnituds amb l’escala Ritcher perquè no té en compte les singularitats de les Canàries. Com explica el sismòleg de l’IGN, Juan Rueda, la que va ser la primera fórmula científica consensuada per mesurar l’energia que desprenien els sismes no s’adapta a tots els llocs del món. De fet, aquest mètode sense modificacions tan sols pot aconseguir una anàlisi precisa en un emplaçament: Califòrnia. Aquí va ser on el físic Charles Francis Richter (Hamilton, Ohio; 26 d’abril del 1900 – Pasadena, Califòrnia; 30 de setembre del 1985) va desenvolupar tot el seu treball i va aconseguir el 1935, per primera vegada en la història, associar a una xifra la força dels moviments de la terra. Però en els seus càlculs no va tenir en compte que el sòl californià té poc a veure amb el d’Itàlia, Espanya o, sense anar més lluny, les Canàries. Abans del 1935, els terratrèmols només es podien mesurar partint de la intensitat. És a dir, pels danys que ocasionaven en infraestructures o com els notava la població. La intensitat es continua mesurant en una altra escala complementària a la de la magnitud. En el cas de l’IGN, s’utilitza l’Escala Macrosísmica Europea (EMS), que és la base per a l’avaluació de la intensitat sísmica als països europeus i, a més, en ús en la majoria dels altres continents. Publicada el 1998 com a actualització de la versió que s’havia anat depurant des del 1992. Ritcher volia anar més enllà d’una xifra que, al cap i a la fi, és subjectiva. El físic pretenia calcular un número amb què pogués definir l’energia alliberada pels terratrèmols i que fos un número fàcil d’obtenir a través del registre dels sismogrames. El físic nord-americà tenia a Califòrnia un sismògraf Wood-Anderson amb registre analògic i va arribar a la conclusió que, mesurant la màxima amplitud de l’ona en el registre a través d’un logaritme, podia obtenir com a resultat una mesura de l’energia. Així va ser com Ritcher va aconseguir, per primera vegada, definir un número per calcular l’energia que emanava de l’interior de la terra i provocava aquestes fortes tremolors. No obstant, la seva fórmula no és aplicable –almenys no en la seva totalitat– a la resta del món, perquè només té en compte les característiques del sòl on es va criar el físic. El càlcul es basa en dues dades: el logaritme d’amplitud –és a dir, la forma de l’ona– i l’atenuació de la terra. «Cada terreny té unes característiques d’atenuació, per això, aquesta dada sempre ha de ser calibrada», explica Rueda, que adverteix que, «si s’utilitza l’escala de Ritcher en un altre lloc, s’estan falsejant les dades». A Espanya el que es fa habitualment és calibrar l’escala Ritcher a cada lloc i per això l’Institut Geogràfic Nacional utilitza la magnitud mbLg. Aquestes lletres corresponen a m (magnitud), b (‘body’ –cos–, perquè es mesuren les ones internes), i Lg (perquè de les múltiples ones que es registren en un terratrèmol a la Península s’utilitza l’ona Lg). L’atenuació és el gran maldecap de la sismografia. Aquest índex, que mostra com disminueix l’amplitud d’ona depenent de la distància, té relació amb diversos factors, però sobretot amb el tipus de terra en què es produeix l’ona. «Si tinguéssim un sismògraf just en el focus del terratrèmol no faria falta fer el càlcul, ja que amb el logaritme d’amplitud ja podríem saber la seva magnitud», explica. No obstant, com que les estacions estan una mica allunyades d’aquest punt, a aquest valor cal restar-li sempre l’atenuació. Difícil càlcul Aquí és on es complica la fórmula de Ritcher, ja que l’atenuació no és senzilla de calcular. Una circumstància que, a més, s’agreuja per la condició volcànica de les Canàries, ja que les seves entranyes mostren atenuació variable de les ones sísmiques que poden ser diferents a pocs quilòmetres de distància. A La Palma, per exemple, «la magnitud no és igual a cada estació instal·lada, per això hem de corregir la diferència en cada una per separat, és el que es diu correcció d’estació», explica. I és que, de manera automàtica, el sismògraf detecta l’amplitud màxima, o el pic màxim de magnitud, per això sempre tendeix a ser més gran del que realment és. Per això els investigadors de l’IGN han de portar a terme una revisió posterior d’aquestes dades, que la majoria de vegades dona com a resultat un número menor que l’inicial. En el transcurs des que es dona el número automàtic i es revisa pot passar un temps, i la dada final pot diferir de la que es proporciona en un primer instant. De fet, els científics han calculat que actualment a La Palma la incertesa de la magnitud pot ser de l’ordre dels 0,4 o 0,5 punts. Aquests canvis en els càlculs de les magnituds han provocat que la població, especialment la de La Palma, vegi amb cert escepticisme les dades que proporciona la institució científica i pensi que s’està ocultant informació important. No obstant, el sismòleg considera que és una notícia falsa dir que l’IGN abaixa la magnitud dels terratrèmols. «La solució podria ser no publicar-ho fins que no hi hagi la revisió, però des de l’IGN s’ha optat per fer les dades públiques de manera immediata i després revisar-les, per contribuir a l’emergència», ressenya el sismòleg. Per calcular l’atenuació es requereix un registre extens en què s’incloguin «molts terratrèmols», com resumeix l’investigador. En això justament és en el que han estat treballant des de fa anys els científics de l’IGN. L’any passat la institució científica va publicar una revisió del catàleg sísmic des del 1340 fins al 2000, en què recull tota la història de la sismologia a les Canàries. Va ser Rueda el que va liderar aquest projecte, que, tot i que tenia molt clares les dades sísmiques més recents, va haver de revisar tota la informació històrica que es disposava dels terratrèmols a les Canàries. Revisant la història «Hi ha una part històrica que només es pot conèixer pels historiadors, cronistes o diaris de l’època, així que vam tornar a revisar-los un per un per trobar aquells sismes que ens havien pogut passat per alt», explica l’investigador. Aquests científics es van enfrontar que molts d’aquests moviments de terra «figuraven als diaris però no en els registres sísmics, perquè no hi havia una institució que s’encarregués d’aquestes dades». Així, l’única via per conèixer el que havia passat a les illes era a través de les experiències dels ciutadans durant aquests terratrèmols. Arran d’aquests relats, s’han reavaluat les intensitats i s’han relacionat amb les magnituds actuals amb l’objectiu de tenir «un catàleg més complet». Amb aquesta informació actualitzada, també s’ha pogut establir un nou mapa de perillositat per a les illes. «S’han obtingut paràmetres amb valors més alts de perillositat, que hauran de ser abordats en la futura norma sismoresistent», ressenya. La norma sismoresistent d’Espanya, editada pel Ministeri de Foment, data de l’any 2009 i no s’ha actualitzat des d’aleshores, malgrat que hi ha una subcomissió permanent que es dedica íntegrament a aquest document. En aquesta es proposa un valor de perillositat sísmica –que és la que estableix com han d’estar construïdes les edificacions– per a les Canàries que, no obstant, a causa d’aquestes noves dades, hauria de ser actualitzat a l’alça.

L’IGN rebutja l’escala Ritcher per als terratrèmols a les Canàries

L’institut utilitza la mateixa fórmula però calcula l’atenuació, que és diferent a cada territori

El risc sísmic a les illes és més gran del que està estipulat

El més llegit