Dotze vulcanòlegs que va engolir la lava

Diu l’apocalipsi de sant Joan que el mar tornarà els seus morts, però els volcans, ¡ai, els volcans!, aquests sembla que no estaran per la feina vist el destí de la desena llarga de vulcanòlegs que durant els últims 40 anys han mort, per dir-ho d’alguna manera, en accident laboral. Sempre se’n van els millors, es diu per cortesia, però en aquest cas és veritat, perquè alguns dels vulcanòlegs avui absents van ser al seu dia pioners en la seva àrea i van salvar amb les seves prediccions milers de persones quan van ser escoltats per les autoritats. Això és, per tant, un homenatge als qui no van tenir la sort, per exemple, de Dougal Jerram, que va aconseguir escapar-se cames ajudeu-me pendent avall ni més ni menys que d’un sobtat flux piroclàstic durant una erupció del volcà mexicà Collima, un cim tan inquiet que no hi ha manera de determinar-ne l’alçària exacta. Tot repàs de les ocasions en què un vulcanòleg ha mort literalment engolit per la seva gran passió se suposa que ha de començar obligatòriament pel cas del matrimoni format per Maurice i Katia Krafft, una parella que molts creuen que no coneixen, però eren els protagonistes habituals de les més famoses fotografies que durant els anys 70 i 80 il·lustraven les pàgines de qualsevol enciclopèdia, en què apareixien amb els vestits d’amiant a les mateixes portes de l’infern, davant llengües gegants de foc que empetitien les seves siluetes. La fotografia amb teleobjectiu alterava una mica la realitat, però el cert és que estaven el més a prop que es podia estar del mal humor de Vulcà. Per variar, el seu cas es deixarà per més endavant, ni que sigui per una simple qüestió de cronologia o de ‘crescendo’ narratiu. La llista podria encapçalar-la, per descomptat, Plini el Vell, que no era exactament un vulcanòleg, però si un gran todòleg de l’antiguitat. El seu afany per poder relatar algun dia l’erupció del Vesubi en una de les seves obres va ser la seva condemna a mort. Va visitar Pompeia en el pitjor moment. Les altres brases de Humboldt Un repàs de la història de la vulcanologia hauria de fer un alto, per descomptat, a Alexander von Humboldt (1769-1859), que en la seva faceta d’inesgotable explorador cal incloure la cartografia exhaustiva de bona part dels volcans d’Amèrica Central i del Sud. No va morir en aquesta missió, però el seu pas pels volcans andins pot dir-se que va ser intensament tòrrid. La seva presència sembla que va irritar sobre manera el naturalista local per excel·lència, Francisco José de Caldas, que es va afanyar a denunciar-ne la disbauxada vida abans de cada ascensió, se suposa que amb amors homosexuals. «Venus s’ha mudat de Xipre a Quito», va deixar escrit aquesta mena de Salieri de la vulcanologia. Humboldt va sortir indemne de les laves i de les insinuacions, i amb el temps fins i tot li van dedicar un corrent del Pacífic, tot i que el que és contradictori és que fos un de fred. L’obituari vulcanològic modern podria tenir el seu punt de partida el 1980, en un tràgic episodi que sembla escrit per un guionista d’aquell cine que afirma que un no es pot burlar del destí. El 18 de maig del 1980, Harry Glicken tenia, per dir-ho d’alguna manera, guàrdia en l’observació del volcà Santa Helena, a l’estat de Washington, que havia donat ja diversos avisos d’una ràpida erupció. En aquelles dates, la fama de Glicken com a vulcanòleg ja estava consolidada. Havia investigat a fons els lliscaments de terres dels volcans i havia diagnosticat com tendeixen a col·lapsar-se les boques de les erupcions en funció de la seva alçària. Aquesta fama va fer que just aquell dia li van trucar per a una entrevista i va deixar al seu lloc un col·lega de professió, David Johnston. Johnston era una altra eminència en la matèria. Gràcies als seus coneixements i la seva tossuderia, l’àrea d’influència del volcà Santa Helena es va mantenir tancada abans de l’erupció. Les autoritats i el ‘lobby’ turístic, com si de la pel·lícula ‘Tauró’ i Amity Island es tractés, insistien a minimitzar els riscos, però al final van cedir. El que aquell vulcanòleg que tenia amb prou feines 30 anys no va poder preveure va ser la violència amb què el Santa Helena es despertaria. Estava a 10 quilòmetres del cràter i, no obstant, va quedar sepultat per la runa. El seu cos mai es va localitzar. Tan sols es van trobar algunes restes de la seva furgoneta, però 13 anys més tard. El coliseu d’Orient Glicken mai va superar aquell trauma. El va acompanyar la pena fins al 3 de juny del 1991, una data fatídica en la història de la vulcanologia. Va despertar per enèsima ocasió al mont Unzen, a l’illa japonesa de Kyushu, l’equivalent oriental del coliseu de Roma. A les goles de foc llançaven els ‘shogun’ aquells cristians que no volien renunciar a la seva fe. El cas és que alguns dels més prestigiosos vulcanòlegs del món van anar al mont Unzen aquell estiu del 1991, entre els quals, Glicken, que perseguia el seu destí i, com s’ha dit abans, el matrimoni Krafft. El que allà va passar va ser literalment vesubià. Les visites a Pompeia sempre sorprenen, perquè el temps sembla congelat, amb els amants abraçats enmig del carrer, el pa a mig coure dins dels forns i els grafits de les parets de la ciutat com acabats de pintar per un brètol. La creença errònia és pensar que una pluja de cendra va cobrir Pompeia. Això seria molt poètic. Sobre la ciutat es va abalançar un flux piroclàstic no gaire diferent del que el 3 de juny del 1991, a 100 quilòmetres per hora, va engolir els Krafft, Glicken i 41 persones més. L’excepcionalitat d’aquella erupció no va ser que succeís, ja que d’antecedents n’hi havia (que l’hi preguntin a Plini el Jove, que va deixar escrita la imprudència del seu tiet el Vell), sinó que la televisió nipona tenia una càmera fixa que enfocava just en direcció a la vall per on el núvol de cendra incandescent avançava com si fos la fi del món. Aquell material va servir al cineasta Werner Herzog per cosir un trepidant documental, ‘Into the Inferno’, que enaltia la vida professional dels Krafft amb una galeria d’aquelles escenes que els van fer cèlebres i que encongeixen les gònades, i que ara Netflix té previst reestrenar. A Crumbre Vieja, el que no hauria de ser ni tan sols necessari que fos remarcat, no ha mort ningú, per fortuna, tot i que algun ensurt s’han emportat com a mínim tres vulcanòlegs a qui va sorprendre una pluja de pedres l’1 d’octubre. A l’illa canària les baixes es mesuren en el nombre de drons perduts, diversos, segons les fonts consultades. Res a veure amb l’últim episodi ressenyable en aquesta necrològica volcànica. El Galeras, un cràter que ha inspirat tota mena de rapsodes colombians, ha sigut protagonista de freqüents erupcions des de finals dels anys 80, i en una, una de les menys violentes de la sèrie, van morir d’una tacada sis vulcanòlegs, entre els quals, el cap de la missió, Geofrey Charles Brown, considerat un pioner del monitoratge gravimètric dels volcans, amb el que això vulgui dir. A primera hora de la tarda, ell i, per cert, tres turistes, una cosa que mai falta en aquests casos, es van endinsar en una espessa boira quan ascendien a la cresta més alta del Galeras. L’erupció va durar amb prou feines 15 minuts. No es va saber mai més res del grup. Els seus cossos, que l’hi diguin a sant Joan, no van ser trobats mai.

Dotze vulcanòlegs que va engolir la lava

Els estudiosos més experimentats del mal humor de Vulcà han mort des del 1980 en anunciades erupcions, víctimes del que en el seu cas és un accident laboral

El més llegit