Volcans que van deixar empremta: el Vesubi i Pompeia

Vinc amb una excursió de professors que havíem visitat Nàpols, on hem pernoctat, i al pujar a la guagua que ens porta des de Barcelona ens hem adonat que ens han robat el que se’ns va quedar allà. A mi no em falta res, però alguns han perdut l’equipatge que no van pujar per a aquesta única nit en un hotel, dolentot la veritat, de Nàpols. Coses de la vida i dels viatges. Abans d’entrar a Pompeia, ho fem per la Porta Marina. Cal parar-se un moment i presentar els nostres respectes al Vesubi, el volcà causant de la seva desaparició, però és també una muntanya preciosa. L’explosió va emetre el flux piroclàstic que va asfixiar els pompeians que no havien fugit. Va ser una gran erupció que no ha tornat a repetir-se amb aquesta intensitat. No obstant, un no s’ha de refiar d’aquesta muntanya mortal que pot acabar amb la ciutat partenopènica: des de l’any 79 se n’han registrat unes vint erupcions més, i algunes de les cendres van arribar fins a Turquia. És un matí d’agost, són les nou del matí i ja fa calor, i veuré per primera vegada aquesta ciutat deshabitada. Ens podem endinsar en un dels millors escenaris arqueològics del món. Amb això vull dir que són ruïnes excavades amb esforç, amb compte i, en la mesura que cada època ho permetia, amb el coneixement científic d’antiquaris i arqueòlegs. Passejar pels seus carrers empedrats entre les restes de tantes vivendes, de temples, de botigues, d’un teatre, unes coses més ben conservades que d’altres, ens trasllada inevitablement a l’any 79 quan va acabar la vida en aquesta ciutat ara ressuscitada per als turistes. Aquesta sensació d’estar en un lloc real i no en un escenari de pel·lícula és el que dona veritable valor al passeig que estic fent: cal tocar les pedres –amb compte, sens dubte–, mirar els racons, fins a sentir el vent que arriba des del Vesubi. En una situació molt semblant ens diu Manuel Verdugo (Santa Cruz de Tenerife, 1902 - Ídem 1985), al seu llibre ‘Diario de un viaje: Pompeya, Nápoles, Capri’: «Aquests turistes, més atents a les indicacions de la guia que als paisatges i als monuments, acaben per no guardar-ne cap impressió personal». Estic d’acord amb ell, i encara arribaria més lluny, ja que tampoc soc amic d’anar rere un/una guia que ens va deixant anar erudició, de vegades de segona classe, sobre el que anem veient. Prefereixo fer abans aquest procés de coneixement, o fins i tot després, i quan estic in situ deixar-me portar per les meves emocions i pensaments. Es coneixia, almenys ho sabia la gent del lloc, que a la zona hi havia ruïnes romanes. I el 1738 el llavors rei de Nàpols, després Carles III d’Espanya, va encarregar a l’enginyer espanyol Roque Joaquín de Alcubierre que emprengués les excavacions, primer d’Herculà (coberta de lava), amb uns treballs molt costosos i difícils, i després de Pompeia coberta de cendres. Fins a 1763 no es va saber que era aquesta ciutat, on va resultar molt més fàcil progressar. Estaven sepultades aquestes ciutats, també Estabia, com les va deixar l’erupció de l’any 79, violenta, amb grans explosions, lava viscosa, cendres i fluxos piroclàstics. Aquest tipus d’activitat volcànica es coneix ara com a ‘pliniana’. De Pompeia en sabem moltes més coses: es va fundar cap al segle VIII aC. (alguns la suposen encara més antiga), va ser colònia romana amb Sila el 80 aC. (Numància, per exemple, era romana des del 135 aC), i tant August com Tiberi van construir nombrosos edificis a la ciutat. El 62 va patir un fort terratrèmol que va alertar la població el 79, quan van començar els sismes previs a l’erupció del Vesubi. Van procurar abandonar la ciutat per salvar la vida. Molts ho van aconseguir. Es calcula que van morir no més d’una cinquena part dels habitants habituals de Pompeia. Entre els morts hi havia Plini el Vell de la mort del qual ens informa el seu nebot Plini el Jove en una carta que dirigeix a l’historiador Tàcit: «A ell el va despertar i als altres els va fer fugir l’olor del sofre, precursor de les flames, que van arribar després. Es va aixecar recolzant-se en dos serfs, però va caure de seguida degut, crec, al fet que el baf caliginós li va tapar la respiració i li va tancar l’estómac, que tenia molt delicat i propens al vòmit. Quan novament es va fer de dia –i era el tercer des que havia deixat de veure-hi– el seu cos va ser trobat intacte i tal com anava vestit; però tenia més l’aspecte de dormir que d’estar mort». Ja que la ciutat està edificada en un pendent, pugem per la via del Fòrum buscant la Casa del Faune, una de les vivendes més ben conservades i més ben presentades. La petita estàtua que li dona nom és una còpia, ja que l’original és al Museu Arqueològic. Adorna una font, sense aigua, i queden restes de pintura a les parets interiors. Allà es va trobar el mosaic de ‘La batalla d’Alexandre’ que hem pogut veure la tarda anterior també al Museu Arqueològic de Nàpols juntament amb alguns frescos i objectes trobats a les ciutats excavades. En una espècie d’hangar s’exposen els motllos en guix a què abans em referia que són la part més humana d’aquestes ruïnes. Continuo caminant, buscant la Casa dels Vettii, un dels punts més recomanats. Sobre aquest lloc torno al ja citat Manuel Verdugo: «Aulo Vetti era el propietari d’aquesta bonica casa que és, sens dubte, la que han descobert les excavacions en millor estat de conservació. A jutjar pels detalls ornamentals de les habitacions, aquell afortunat mortal va haver de ser un dels més rics i de més exquisit gust entre els ciutadans de Pompeia. El peristil és un model d’elegància i senzillesa. He contemplat amb admiració pintures murals de brillant i calent colorit ¡Després de vint segles!». Per cert, que aquest llibre de Verdugo ens il·lustra no només de Pompeia, sinó també sobre la vida dels romans. És amè i instructiu. Els carrers no estan tan ben orientats com a les ciutats de fundació romana. Reitero que va ser conquerida, no fundada, per Roma, però els carrers són gairebé perpendiculars, formant una quadrícula on és fàcil orientar-se. No hi ha gairebé indicacions que apuntin direccions. Apareixen empedrats amb voreres, canals per a l’aigua, passos de vianants (per evitar el fang i les immundícies), i fins i tot uns rodolaments a tall de raïls per als carros que havien d’encaixar-hi les rodes. Per la Via dell’Abondanza arribem a la part alta de l’amfiteatre i del Teatro Grande. Estan molt ben conservats juntament amb les arcades i porxos que els envolten. D’allà anem ja a la sortida, hem estat gairebé quatre hores en aquest recorregut, on trobem parades de refrescos i de venda de records. Compro una careta d’estil grec i em prenc una Coca-cola. D’aquí seguirem el nostre periple que ens portarà fins a Bari i, d’allà, a Grècia en un ferri. Hi ha molts llibres sobre Pompeia, però a més del que he citat voldria recomanar-ne dos més per ambientar-nos als seus carrers: per als romàntics, el de Bulwer Lytton, ‘Los últimos días de Pompeya», escrit cap a 1835, i que es va convertir en un ‘best seller’ de l’època, i per als qui prefereixin el camp més científic i arqueològic, el de Mary Beard, titulat ‘Pompeya’, amè i rigorós. Del Vesubi, hi ha molt d’escrit, i a la web podem trobar fins i tot el dia a dia del volcà.

Volcans que van deixar empremta: el Vesubi i Pompeia

Des de l’any 79 del segle primer s’han registrat una vintena d’erupcions més, en què algunes cendres han arribat fins a Turquia

El 62 la ciutat va patir un fort terratrèmol que va servir d’alerta a la població anys després al repetir-se els sismes previs a la gran activitat volcànica

El més llegit