La Loreto ocupa un xalet i l’ansietat l’ocupa a ella

De la nova situació que està vivint, un dels detalls que més ha torbat Loreto Sanz és el destinatari que figura en l’avís judicial que li ha portat la policia a casa. «Hi diu ‘ignorats ocupants’ –explica–. O sigui, no tenim nom». Certament, la Loreto és una ignorada ocupant per a l’argot dels jutjats, i ho és també per al fons Global Pantelaria, tercer dels que han anat adquirint i venent el vell xalet que ocupa des de fa deu anys. Però el nom d’aquesta dona no és ignorat a El Álamo, petita localitat de la perifèria oest de Madrid. De fet, l’agent de la Policia Municipal que li va entregar la carta del jutjat li va dir quan l’hi va donar: «Sento molt que siguis tu a qui hagi de donar això, Loreto». És que es coneixen de veure’s cada dia a la porta de l’escola pública, al portar els nens. Tres en té aquesta ocupa ignorada: una petita que lluu diadema i grans de vidre als cabells rososs i no perd de vista la feina del fotògraf que ha vingut a la casa, un altre d’una mica gran que, mentre la mare parla, camina descobrint les estisoretes que viuen sota les lloses del jardí, i un noi que pateix problemes de cor, un retard maduratiu i un dèficit d’atenció i hiperactivitat que se li ajunten en «una discapacitat severa que no el deixa aprendre bé a l’escola», explica la mare. La parella de la Loreto no hi és. És paleta a l’atur, i es reposa d’una operació a l’hospital. L’únic salari que entra de moment a la vivenda és el d’ella, que acaba d’aconseguir un contracte de nou mesos d’escombriaire municipal. Aquests elements vitals es trenen en una casa baixa amb reixat de ferro, porxo i jardí al carrer de García Lorca d’El Álamo. És el barri de «els chaleteros», com anomenaven al poble als que en els 80 venien a viure als primers eixamplaments. Però la Loreto, que no és un ignorat ocupant, tampoc és una ‘chaletera’. O ho és només per circumstàncies: no és propietària del xalet ni ho serà. S’hi va ficar fa deu anys aplicant una lògica inexorable: «No me n’anava a anar amb els nens sota d’un pont», explica sense alterar el seu to cansat de veu. O sigui, que es va precipitar sobre ella i la seva parella una sèrie de ruïnes que van deixar enrere el seu període de relativa prosperitat. «El màxim que jo he arribat a guanyar va ser 1.500 euros, i per poc temps; no crec que els torni a guanyar», diu als seus 42 anys. Llavors vivien de lloguer, però el 2011 la construcció es va quedar aturada i l’home es va quedar sense sou. «No podia pagar el lloguer, no podia pagar la llum, no podia pagar l’aigua, no podia comprar menjar... Vaig demanar ajuda a molts llocs, un lloguer social... però no aconseguia ajuda, no aconseguia ajuda... i no podia quedar-me al carrer amb els meus fills». «Els veïns em coneixen» Poc abans d’aquell moment la crisi també havia portat a fracassar en els seus pagaments el ciutadà Luis García, primer propietari del xalet del carrer García Lorca. Després d’incomplir la seva hipoteca amb el Santander, el veí se’n va anar abans que el fessin fora. No hi va haver llançament. I mentre el xalet dormia a l’espera de subhastes per a fons d’inversió, la Loreto es va colar amb la família a les seves habitacions buides. No se n’anava a anar sota un pont, però podria haver acabat en un edifici a mig aixecar, una de les restes que va deixar el naufragi financer de les constructores. El 2011, l’any en què la Loreto va arribar al carrer de García Lorca, 38.043 famílies espanyoles tenien com a vivenda una ruïna, segons el cens de població de l’INE. La mare de totes les estadístiques oficials no recull quantes d’aquestes famílies eren ocupes. Es pot sospitar que gairebé totes. Deu anys després de cometre el que jurídicament es diu «usurpació de vivenda», els ocupants del carrer García Lorca pertanyen a la nova i variada classe de candidats al desnonament que propicia aquesta fase del mercat de les restes de la bombolla. «He passat deu anys aquí sense molestar ningú, sense trencar res. Els veïns em coneixen, els nens estan integrats a les seves escoles, i ara de sobte els interessa molt aquesta casa. ¿per què?», es pregunta la Loreto. La baladrera televisió de la sala regurgita dibuixos animats per a les criatures. La mare no té gaire temps de buscar respostes a les notícies sobre els bons marges del mercat del lloguer, ni per seguir el debat dels polítics sobre una llei de vivenda. Del discurs mediàtic l’irrita el terme amb el qual engloba morosos professionals, caradures i delinqüents amb persones empobrides. «La paraula ‘ocupa’ és injusta –diu–. Ens pengen a tots el mateix cartell, i jo vaig entrar per necessitat i no molesto a ningú, no li estic traient a ningú la seva vivenda». La Loreto pateix ansietat, explica que és pel temor constant que li arribi un avís o aparegui una persona... Sempre vius amb la por de si serà avui o serà demà, si seré demà al carrer o hi seré demà passat...». El pròxim 22 de febrer és el dia del judici. «Quan em van portar la carta de desnonament em vaig dir: ‘Déu meu, si me’n vaig d’aquí, ¿on me’n vaig?’», explica Loreto Sanz. Fins i tot té encara tres mesos per negociar els diners que el fons nou amo de la casa li ofereix per anar-se’n. Ho anomenen «compensació». «Jo no vull diners, vull quedar-me a casa meva amb un lloguer social», diu ella. Ja li han explicat que mai li donaran més del que costaria el plet. Aquest és el límit.

La Loreto ocupa un xalet i l’ansietat l’ocupa a ella

Té tres fills, una parella a l’hospital i un avís judicial de llançament del xalet en el qual es va colar fa deu anys

El més llegit