En un territori aparentment inhòspit com és la terra cremada pel volcà a Lanzarote, la vida va buscar fer-s’hi un lloc i va arrelar-hi travessant camps coberts de cendra que atresoren la rosada de la nit i la converteixen en una apreciada font per a l’agricultura en una illa amb perenne falta d’aigua.
Les erupcions volcàniques esdevingudes entre 1730 i 1736, de les quals van sorgir, entre altres elements del vulcanisme, les muntanyes del Fuego o de Timanfaya, i el 1824, els cràters del Tao i Tinguatón i el volcà nou del Fuego o el Chinero, van canviar més d’una quarta part de l’antiga morfologia de Lanzarote (més de 174 quilòmetres quadrats) i van obligar els habitants a inventar una nova manera de guanyar-se l’aliment als camps de ‘rofe’, greda o lapil·li, un dels materials volcànics que des de fa quinze dies escup amb ferocitat el nou volcà de La Palma quan va començar a rugir el 19 de setembre.
El paisatge protegit de La Geria, fora dels límits del Parc Nacional de Timanfaya, és la mostra més representativa de l’agricultura adaptada a l’entorn pel pagès i allotja una forma de cultiu de vinyes única al món, de la qual surten vins de reconegut prestigi: en clots de greda amb forma de con i protegides amb murs de pedra dels vents alisis.
La Geria és el camp més gran de piroclasts, tant en extensió com en profunditat, que hi ha a les Canàries
La Geria, emmarcada entre les muntanyes de Guardilama, Gaida i Guardilama pel sud, i els pics d’El Chupadero i Diama pel nord, és, sense cap dubte, el jardí més famós de Lanzarote, esculpit per l’home de forma manual i amb l’ajuda del camell en plena lluita i alhora sintonia amb el volcà.
La Geria, segons el Geoparque Lanzarote i Archipiélago Chinijo, és el camp de piroclasts més gran, tant en extensió com en profunditat, que hi ha a les Canàries, i el nom d’aquesta vall es deu a un antic poblet que va ser arrasat pel volcà en aquest mateix lloc.
El procés que va canviar l’agricultura
Les collites de llegums i cereals van desaparèixer de les fèrtils terres de l’illa al ser sepultades pels processos volcànics, però l’agricultor va observar com les plantes que no s’havien quedat enterrades del tot creixien amb més fortalesa que les altres.
El seu enginy el va portar a experimentar una nova forma d’agricultura. Va excavar fins a trobar la terra vegetal, situada fins a tres metres de profunditat, i hi va posar llavors, sobre les quals va estendre la sorra volcànica, les característiques poroses de la qual permeten guardar la humitat i donar de beure al terreny per la gran capacitat de filtració que té, evitant així que l’aigua de pluja i la rosada de la nit s’evaporin, alhora que actua de termoregulador mantenint la temperatura.
La porositat de la sorra volcànica permet guardar la humitat i donar de beure al terreny en l’àrida terra.
Els cultius els va protegir del vent amb murs de pedra semicirculars per la part septentrional i va deixar forats en l’estructura per deixar que les plantes s’airegin. Així va ser com va començar la revolució agrícola amb aquesta nova tècnica de cultiu a la terra calcinada de Lanzarote, i com va canviar la forma amb què els habitants d’aquesta illa es relacionaven amb el medi.
No obstant, la vinya no és l’única plantació que conviu amb la lava en les àrees per les quals va passar l’activitat eruptiva. En petites superfícies dels límits sud i est del parc nacional hi ha fruiters com figueres i morares fruit de l’acció humana, vegetals que surten entre els malpaïsos i les esquerdes de la superfície volcànica.
L’exitós sistema de cultiu a La Geria es va estendre a altres llocs de l’illa, on l’agricultor va recrear de forma artificial en forma d’arenament parcel·les desplegant una capa de lapil·li sobre la terra vegetal que no havia sigut devorada pel volcà i de la qual obté llegums, tubercles i hortalisses, entre altres fruits.
D’aquesta manera Lanzarote va demostrar que la lava no és una barrera per a la vida.