«Mama, ho perdem tot»

La majoria dels més de 5.000 evacuats pel volcà de La Palma viuen amb incertesa per saber què haurà passat amb casa seva. Mantenen l’esperança que casa seva no sigui devorada per la llengua de lava que baixa cap al mar. Molts estan nerviosos. D’altres s’ho prenen amb filosofia. «És la vida», diu l’alemanya Ursula Schmit, de 71 anys, mentre menja al cotxe, on ja fa més de 24 hores que hi és. Les imatges del nou volcà de La Palma són increïbles, colpidores; un espectacle de la naturalesa que amaga centenars d’històries sepultades per la llengua de lava que avança lliure pendent avall des de Cumbre Vieja direcció al mar sense que res ni ningú pugui fer res per aturar-ho, arrasant tot el que es troba. Històries com la de Juan Luis García Camacho, de 79 anys, que ja ha viscut fins a tres erupcions. «Quan el San Juan tenia 5 anys», explicava aquest veí de Las Manchas dilluns a la matinada. «Aquest sí que era salvatge, les cases queien una rere l’altra com si fossin fitxes de dòmino». Amb el Teneguía «estava construint una finca a sota» del volcà. «Aquell va ser més suau», l’únic dolent era l’olor «dels gasos» quan ja la lava va deixar de brotar. I el de diumenge passat el va veure «rebentar» des de casa seva. «No va ser una tremolor, va ser un soroll estrany que no és comú». Era el volcà, «la primera terra que va sortir, que era com una polsina de color terrós». García Camacho va reconstruir aquell instant a l’interior del seu Toyota Corolla, aparcat al costat del camp de futbol d’El Paso, on tenia pensat passar la nit després de ser desallotjat de casa seva. A aquelles hores no sabia encara què havia passat amb casa seva. «Crec que està bé, allà no hi arriba el volcà», així que esperava tornar-hi durant el dia d’ahir. «Jo necessito tornar-hi, hi tinc els medicaments». Medicaments que ja els serveis socials es van cuidar de fer-los-hi arribar al llarg de la nit. Aquesta desitjada tornada no seria possible perquè la situació s’anava agreujant amb el pas de les hores. A poc a poc s’anava coneixent que el magma s’havia carregat diverses construccions, «bones cases», especificava aquest palmer referint-se als xalets que hi ha a la zona. «Sepultarà l’església i l’escola», preveia el jove Javier Castro que passaria amb el barri de Todoque I a mesura que la lava anava avançant s’anaven desallotjant més barris. Com el de La Laguna, on la família d’Alicia Brito vivia una matinada molt dura. «Estem esperant l’ambulància perquè treguin la meva mare, que està enllitada, i després nosaltres seguim darrere d’ella» cap a El Fuerte, una antiga caserna militar que ha sigut habilitada per acollir els afectats, declarava Brito pocs minuts després que des d’un cotxe policial se’ls ordenés abandonar els seus domicilis. «Estem nerviosos per la meva mare. No sé com estaran aquestes persones que han de deixar enrere casa seva sense saber si podran tornar o no, ha de ser duríssim», apuntava aquesta palmera, que mantenia l’esperança que la seva vivenda no resultés afectada. «No ens podem queixar», es consolava mentre esperava al carrer l’arribada de l’ambulància al costat del seu pare, Adelto Brito, la seva filla Lidia Rodríguez, de 9 anys, i la gossa, la Leia, que no para de plorar. «Està molt nerviosa, està així des d’ahir a la nit [dissabte], molt alterada». Matinada que també es va fer interminable per als joves Javier Castro Font i María Nieves, que des de la cuneta de la carretera LP-1 seguien la colada. María Nieves es queixava de la falta d’empatia d’algunes persones que acudien a veure aquell espectacle. «Hi ha moltes pèrdues materials. És molt trist, perquè perds tot el que tens en aquesta llar, els records, el temps que t’ha portat a construir-la», comentava. A la llunyania, la lava avançava cap a Todoque, on Castro té una casa, «la de tota la vida». A la una de la matinada el magma encara no havia arribat. L’última oportunitat Gairebé un dia després, ahir al vespre d’ahir, Javier Castro i María Nieves van tenir l’última oportunitat d’acostar-se a la vivenda unes hores abans que el volcà l’engolís. Ja ho havia fet amb una petita construcció rural que tenen a Las Manchas. «Ja se l’ha emportat», explicava Javier per telèfon quan tornava de casa seva, a Todoque, on havia aconseguit salvar «les dues ovelles més petitones» de les cinc que tenia. I avançava que el seu barri pràcticament desapareixerà sota el futur malpaís que formarà el nou paisatge. «Sepultarà l’església i l’escola», aconseguia dir María Nieves, que afegia que si la lava passa per l’esquerra de la muntanya del barri mirant al mar «també afectarà la casa d’una de familiar de Javier» i si ho feia per la dreta s’emportarà «una urbanització de luxe». Sobre la seva vivenda, cap esperança que se salvi. «Passarà tot per aquí, és una desgràcia», apuntava María Nieves mentre descrivia que li queia una pluja de cendres acompanyada d’una forta olor de sofre. «Hem de marxar de seguida», deia abans de penjar. Entre tantes històries dures hi ha la de la jove Elena Padrón, de 21 anys i també veïna de Todoque. «Hem vist vídeos i ho tenim magre». «No vam agafar res perquè pensàvem que esclataria a Jedey i la zona nostra no estava en perill. Vaig anar a la meva habitació, vaig agafar la roba que tenia al llit, el portàtil, em vaig oblidar del carregador, i vaig agafar el cotxe i vaig sortir amb els meus dos gossos» labradors. Un dels principals problemes amb què s’han trobat és la desinformació. «Als meus oncles els havien dit primer que havien perdut casa seva, després que no», agreujant així l’angoixa que viuen els milers de desallotjats pel terratrèmol. Una nit a la caserna També hi ha la de Juan Díaz, més conegut com a Ovidio, un ‘manchero’ de 86 anys que va passar la nit de diumenge a dilluns a la caserna de Santa Cruz de La Palma amb 200 veïns més que van ser trets de casa seva. Igual com Juan Luis García Camacho, ha sigut testimoni de tres erupcions. En la de San Juan, de 1949, tenia 13 anys. «Va esclatar a les 9 del matí. Semblava la bomba atòmica. Va aixecar un núvol 200 metres d’altura. Les explosions llançaven pedres enceses. La terra semblava ciment. Era increïble», recordava amb molt bona memòria, que, juntament amb el seu bon humor, el van convertir en la persona més mediàtica de les que abandonaven El Fuerte. No obstant, Ovidio va sortir de casa amb el que duia posat, amb el poc que va poder treure de casa seva. Vestit amb una camisa i uns pantalons, caminava ajudat pel seu bastó de fusta pels voltants de la caserna per combatre l’artrosi que pateix. «Si m’assec, no m’aixeco», deia amb sorna. Del Teneguía només comentava que allò va ser «molt petit» i sobre el volcà que va néixer diumenge, que amb prou feines havia sentit cap tremolor prèvia a l’erupció. «Només una al matí, quan estava esmorzant». Poc minuts després de les tres i deu de la tarda va ser quan va veure la columna de fum blanc. «No vaig sentir cap explosió». «Al cap de poca estona», aquest octogenari va ser desallotjat. «Vaig agafar el més imprescindible, no vaig tenir temps ni de canviar-me de roba ni de banyar-me». I elucubrava que «demà o demà passat» se n’aniria de la caserna amb direcció a casa seva, al barri costaner de La Bombilla. A El Fuerte també hi han dormit Daniel Álvarez i Kley Melián, una parella natural de Las Palmas de Gran Canària però que des de fa tres anys viuen a Las Manchas. Propietaris del bar El Aperitivo. «No en sabem res. M’han dit veïns que per ara no els ha arribat la lava, però que no es descarta, perquè continua evolucionant el volcà, que té tres o quatre camins», declarava Álvarez a mig matí poc després de rebre la visita del president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, el ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, i el president canari, Ángel Víctor Torres. L’«espetec», com molts han descrit l’inici de l’erupció, va ser descrit per Daniel Álvarez amb un onomatopeic «bru, bru, bru». «Vam sortim a la porta del bar i vam veure com va esclatar allò cap amunt, va ser increïble. No sé ni el que ens va passar pel cap. Vam baixar a casa nostra corrent, vam agafar el gos, el lloro, vaig deixar anar les dues gallines perquè fugissin, i vam sortir per potes amb el cotxe». Kley Melián afegia que va anar «a correcuita». «A la meva filla Alesandra, de 16 anys, li va donar una crisi d’ansietat, vam haver de parar per donar-li un got d’aigua i sucre, només em deia: “mama, ho perdem tot”. La tranquil·litzava dient-li que tot això era material, que havíem de salvar-nos nosaltres». «Una cosa és veure-ho i una altra viure-ho», postil·la Melián. «La gent diu que això és històric. Podrà ser històric, però el que jo sento i la por que tinc dins, i el que vaig viure, no se m’oblidarà mai de la vida». Això és molt dur», assenyala. Àmplia colònia d’alemanys La llengua de lava també s’està emportant històries de l’àmplia colònia d’alemanys que viuen a la zona de Las Manchas, com la de Johann i Ursula Schmit, un matrimoni alemany de 69 i 70 anys que des de fa un temps viuen a La Noria, un poblat molt a prop de l’epicentre del volcà. Ahir portaven només la roba que havien aconseguit agafar: ella, una camisa de dormir; ell, uns pantalons i una samarreta. Van abandonar casa seva amb el més fonamental. «Vam sortir ràpid, amb uns documents importants, diners, passaports, ulleres», diu Johann; «insulina», incideix Ursula, que a penes uns minuts abans era visitada per Sonia Herrera Montesino, la metge del Centre de Salut de Los Llanos de Aridane, per mesurar-li el nivell de sucre a la sang i aconsellar-li que anés al camp de futbol a esperar. «I el gos», un mil llets anomenat Rocky que els acompanyava al seient posterior del Dacia Duster on van passar la nit. «Estem molt cansats», comentava Johann en un bon espanyol. ¿On dormiran aquesta nit [ahir per al lector]? «No ho sé», respon el marit, que explica que s’estan trobant dificultats per allotjar-se en hostals o apartaments perquè no accepten animals. Sobre la seva vivenda, el matrimoni natural de la regió de Baviera assegura que no tenen cap tipus d’informació. «No sabem si podrem tornar, aquest escenari és horrible», comenta. Tot i aquest escenari, però, es prenien moments per a somriure mentre dinaven una paella que els han proporcionat els recursos socials. «És la vida», concloïa de manera filosòfica Ursula Schmit.

«Mama, ho perdem tot»

Daniel Álvarez i Kley Melián, amb la seva filla de 16 anys, van agafar l’indispensable abans de deixar casa seva i el seu negoci

Els nervis per la incertesa angoixen els afectats

El més llegit