De dipòsits d’aigua a parcs lúdics

A primera hora del matí, la Vall de Lord dormisqueja sota pedaços de boira. Sobre la superfície de l’embassament de la Llosa del Cavall s’aixequen petites xemeneies de baf que oscil·len amb la brisa. Malgrat la seva artificialitat, aquest paisatge del Solsonès no és menys commovedor. Lluny queda el brutal impacte social i mediambiental que va suposar la construcció de pantans. Ara es tracta de donar una segona vida a unes infraestructures pensades per proveir d’aigua, controlar cursos i, en menor mesura, generar electricitat. A 1.150 metres d’alçada, sobre l’aigua turquesa de la Llosa del Cavall, s’aixeca el santuari de Lord, que allotja una petita comunitat catòlica de sacerdots i homes i dones laics. El gos Baruc, que sembla un pastor de persones més que d’ovelles, saluda els visitants que arriben exhaustos per la pujada a peu. L’esforç val la pena: la vista és espectacular. «Hi ha gent que no té fe i quan mira aquest paisatge sent que hi ha una cosa que no sap explicar; jo tinc fe i sé que aquesta cosa és l’amor de Déu», diu Cesc Domènech, un monjo que és a la comunitat des de fa sis anys. A aquest espai de silenci i espiritualitat no arriba l’enrenou de les activitats aquàtiques ni els crits dels que salten els 122 metres de la presa amb una corda elàstica, com va fer l’exconseller Josep Rull al juliol. Aquest estiu l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), propietària de set dels nou grans embassaments de les conques internes de Catalunya, ha aprovat el pla d’usos de l’embassament de la Baells, al Berguedà. Així mateix, la Federació d’Associacions i Municipis amb Centrals Hidroelèctriques i Embassaments està redactant el document tècnic per a la Xarxa de Turisme d’Embassaments d’àmbit estatal, un tema gens menor tenint en compte que Espanya és el país amb més pantans per habitant, més de 1.300. Hi ha consens que moltes d’aquestes infraestructures són una oportunitat per a municipis en procés de despoblació. Però la gestió de l’espai públic, els interessos privats, els costos de manteniment, la normativa mediambiental i la incertesa climàtica congenien amb dificultat. Marcel Vila és fill de Sant Llorenç de Morunys i viu a Guixers, dos municipis que comparteixen les aigües de la Llosa al costat de Navès. Durant dos anys va veure com aquest embassament, el més nou de Catalunya, s’anava omplint fins a la seva inauguració, el 1998. «És un pantà mil·lennista», fa broma. No recorda que hi hagués oposició dels veïns, al contrari, però confessa que troba a faltar quan de petit es banyava al riu i el paisatge era més salvatge. Fa sis anys va fundar l’empresa Relleus, que lloga caiacs a la zona dels Estevats, i l’últim divendres d’agost tot just donava l’abast. Fa uns anys, la gent venia amb la seva canoa o a banyar-se. No s’ajuntaven més d’una desena, però des de la Covid han arribat a acumular-se fins a 400 cotxes en un dia, com si fos un càmping de Castelldefels als anys 70. Després d’anys de feina del Consell Comarcal del Berguedà, el pla d’usos de la Baells és un referent per a 16 embassaments més a l’hora de posar ordre a les diverses activitats aquàtiques. «Sempre havíem pensant que la Baells era un dipòsit d’aigua desaprofitat i que podia ser un revulsiu per al Berguedà –assegura Josep Lara, president del Consell–. Ens fa molta il·lusió». Però la millora dels accessos i les concessions a empreses d’esports de muntanya ha portat a posar cadenes en el pas cap a alguns embassaments, cosa que ha disgustat usuaris habituals que paguen per navegar o pescar en aigües interiors. «El finançament és clau –argumenta Diego Moxó, director de l’Àrea de Gestió de l’ACA–. Encara no s’ha firmat el conveni i cal posar guardes, senyalitzacions, equips de desinfecció d’embarcacions contra les espècies invasores... Sense conveni, el pla no serveix de res. Al final, els mateixos usos hauran de generar ingressos per mantenir els serveis. L’ACA no arriba a tot». Per a Jesús Calderer, alcalde de Cercs, els problemes per l’ús intensiu de l’entorn «només s’arreglen amb vigilància, però això té un cost». «Si es posen moltes normes però ningú que les faci complir, és el caos», assenyala. A l’Albert Palau, d’Indòmit Centre d’Aventura a Vilada, l’han denunciat per posar cadenes als accessos que ha arreglat la seva empresa. Tenia posades moltes esperances en el pla d’usos, però si la situació no s’aclareix es planteja tancar. A l’accés a la Baells per Cercs, que gestiona Berguedà Nàutic, Raúl Cordoba encara és més taxatiu: «¡Posi que això és la jungla de la Baells! En 30 anys no s’ha fet res i ara volen privatitzar l’embassament». El president de l’Associació de Pesca Esportiva Font Gran de Cercs, que agrupa uns 80 aficionats, es queixa perquè hi ha molt pocs accessos i les cadenes impedeixen que els pescadors, que van carregats amb material per practicar la pesca incruenta de carpes, lluços de riu i silurs, puguin arribar amb cotxe fins a la vora de l’aigua sense haver de demanar permís. «Jo vaig néixer aquí i pesco des que tinc memòria –explica–. Tenim llicència i paguem per pescar. Aquí hi ha els lluços de riu més grans d’Europa. Podríem tenir un club esportiu i una escola de pesca, però no els interessem. Ens estan fent fora del pantà». Una altra de les paradoxes de la reconversió d’aquest embassament és com poden conviure idees com la creació d’illes flotants de vegetació per fomentar l’observació d’aus amb una planta incineradora de residus industrials per a la generació d’energia com la que s’havia d’instal·lar a l’antiga tèrmica de Cercs. La comarca es va revoltar contra aquest projecte i la Generalitat va acabar tombant-lo per una qüestió urbanística, però la polèmica continua viva als tribunals. La promotora ha presentat un recurs contenciós administratiu i la Plataforma Antiincineradora de Cercs es presentarà com a part afectada. En canvi, l’alcalde considera que calia estudiar-ho: «Se’ns diu que hem de viure del turisme, però això no és suficient per viure. L’Administració és molt restrictiva». Cap a les cinc de la tarda comencen a arribar al moll de pilons de Cercs grups d’amics carregats amb canyes i caixes de cervesa. L’Álex i la Daniela són de Terrassa i pugen a la seva petita llanxa amb els petits Pepe i Jana. A l’altura del poble submergit de Sant Salvador de la Vedella, la Daniela es deixa anar la melena, puja a la taula de ‘wake’ i esquia amb la immensa xemeneia de la tèrmica de fons. El soroll del motor es barreja amb la rumba de Melendi ‘Caminando por la vida’ i tots els problemes es queden a la riba. Demà: l’embassament de Foix.

De dipòsits d’aigua a parcs lúdics

Una ruta per tres embassaments reflecteix les oportunitats i els problemes de l’ús recreatiu d’aquestes infraestructures

Veïns i usuaris expliquen la seva experiència a la Llosa del Cavall (Solsonès) i la Baells (Berguedà)

El més llegit