Les autopistes són petits ecosistemes on passen coses exclusives. A les àrees de servei, a les zones de descans, fins i tot dins del vehicle, on s’instal·la una mentalitat de llarg trajecte que té les seves pròpies litúrgies, sobretot si hi ha nens pel mig. El peatge és un dels elements comuns més reconeixibles d’aquest hàbitat, sobretot a Catalunya, però no només a Catalunya, com molts pensen. Les barreres han començat a desaparèixer ja abans de la mitjanit de dimarts a dimecres en prop de 480 quilòmetres d’autopistes i ramals a aquest costat de l’Ebre. A l’AP-2, a l’AP-7, a la C-32 i a la C-33, s’han anat obrint progressivament les tanques abans de l’hora prevista. Un respir per a molts; una notícia llargament esperada. Però un parèntesi, al cap i a la fi. Perquè ningú es fia dels duros a quatre pessetes; perquè no és habitual que la cosa pública deixi de cobrar un impost, i menys un de vinculat al trànsit motoritzat, amb Europa bufant el clatell dels membres en nom del respecte al medi ambient. La lògica convidava a pensar que en l’asfalt, el dia del comiat, no es parlaria de cap altra cosa. Doncs no. Així han viscut la jornada els últims del peatge.