La Xina celebra la salut de l’os panda, el seu gran ambaixador

Els pandes són «vulnerables» després d’haver «estat en perill d’extinció» i en el matís descansa la joia nacional. La sortida de l’adorable i pelut plantígrad de la llista conclou una carrera proteccionista que va començar mig segle enrere, quan la Xina tenia encara molts deures pendents amb la seva pobresa, però hi ha poques relacions tan estretes d’un animal amb un país. No és estrany que els naixements en zoos encapçalin els telenotícies ni que alguns exemplars rebin l’atenció mediàtica de les estrelles de Hollywood. Ho va anunciar amb la pompa que mereixen les cites amb la història el Ministeri d’Ecologia i Medi Ambient recolzant-se en els números. La seva població en llibertat ja ha superat els 1.800 exemplars, que s’afegeixen als 600 en captivitat. A l’èxit ha contribuït l’ampliació i millora de les reserves naturals, va explicar Cui Shuhong, el seu director, qui també va aclarir que les poblacions de tigres de Sibèria, lleopards d’Amur, elefants asiàtics i altres espècies en perill d’extinció també havien augmentat. L’aclariment no és superflu perquè a la Xina se l’havia acusat de concentrar massa atenció, recursos econòmics i polítics en els pandes mentre desatenia altres espècies autòctones. Entusiasme a les xarxes La notícia ha rebut el previsible entusiasme a les xarxes. Han valgut la pena els esforços, certifiquen molts, perquè no han sigut escassos ni tebis. La Xina ha protegit els boscos de bambú, prohibit les tales, creat corredors perquè les comunitats interactuïn i perseguit amb acarnissament la caça furtiva. El 2017 va anunciar la creació d’una reserva natural que triplicava l’extensió del Parc Nacional de Yellowstone. I, sobretot, s’ha espremut les meninges per lidiar amb la seva abúlia sexual: viagra i pel·lícules pornogràfiques en els seus escassos dies de zel anual, rigoroses taules d’exercicis amb andamis sobre les seves potes posteriors per enfortir els músculs crucials en la resistència, estimulacions olfactives... que en la majoria dels casos desembocaven en la seva frustrant apetència per dormisquejar, jugar i menjar bambú. El programa va aconseguir, almenys, elevar el percentatge dels que mantenen relacions sexuals del 10% al 30%. Els pandes gegants o ‘Ailuropoda melanoleuca’ són un miracle evolutiu, carnívors reconvertits en herbívors, de fins a 1,80 metres i 135 quilos. Aquests fòssils vivents conciten l’atenció allà on n’hi hagi. No els ha faltat als recents naixements en zoos de Malàisia o els Estats Units i els restaurants pròxims al de Tòquio van disparar la seva cotització en borsa fins a un 30% amb l’arribada de bessons al juny. Probablement no hi ha hagut panda més cèlebre que el Chi Chi. Estava previst que viatgés als Estats Units però la prohibició d’importacions xineses el va aparcar a Londres el 1958. Durant dècades va ser l’únic a Occident i des del 1961 és el rostre de l’organització internacional preservacionista World Wildlife Fund. Va morir el 1972, poc després que les relacions bilaterals iniciessin el desglaç amb el viatge de Richard Nixon a Pequín, que va ser segellat amb el regal de dos pandes. La diplomàcia del panda explica les transformacions del gegant asiàtic: ha servit per trencar el seu aïllament internacional, enfortir vincles amb aliats, celebrar esdeveniments històrics i, últimament, com a arma política i econòmica. L’hemeroteca descobreix Angela Merkel, Michelle Obama, Bill Clinton, François Hollande o la reina Sofia abraçats a pandes. La Xina ha enviat al món en l’últim mig segle gairebé una setantena d’exemplars. Paradoxalment són el Japó, el seu principal rival asiàtic, i els Estats Units, el seu contendent global, els que encapçalen la llista. No hi ha millor aliat del «poder tou» ni de la campanya d’imatge d’un país assenyalat com el dolent global que aquests animals amb taques negres sobre el seu pelatge blanc rotundament encantadors.

El més llegit