Aliments en perill d’extinció

Més biodiversitat de plantes i animals significa més nutrients per a les nostres dietes, més defenses davant les malalties, més principis actius per als fàrmacs i més riquesa gastronòmica. També comporta la conservació del patrimoni social i cultural de les terres en les quals aquestes plantes i animals es localitzen i que, moltes vegades, comporten herències centenàries. Però aquesta varietat continua destruint-se tot i la pandèmia i, per tant, el repte és encara aturar l’empitjorament de la qualitat alimentària. Amb aquesta sentència com a punt de referència, Slow Food, el veterà moviment italià que defensa el consum local i una societat agrícola més equitativa, acaba d’incloure a la seva Arca del Gust, el seu catàleg de patrimonis alimentaris que necessiten protecció, uns altres 39 productes de 21 països al món, entre els quals també n’hi ha un de català, un d’asturià, un altre d’andalús i el quart, catalanoaragonès. Els quatre engrossiran aquesta llista que s’elabora des de 1996 (és un dels projectes més antics de Slow Food), i que ja suma 5.500 productes, 243 dels quals són espanyols. L’ovella maellana i el tomàquet d’Albesa Es tracta, en concret, de l’ovella maellana, tradicionalment criada a les terres pròximes al curs del riu Ebre, a les comarques aragoneses de Matarranya (Terol) i Baix Aragó-Casp (Saragossa) i a la comarca catalana de Gandesa. L’animal va ser assenyalat per Rubén Catalán de La Torre del Visco, un dels 100 restaurants que aquest any col·laboren en la iniciativa. Segons la seva fitxa, l’ovella maellana ha arribat a un punt en què pot produir-se la seva desaparició. Els ramaders no l’aprecien pel seu aspecte (és un animal alt, sense banyes, amb un cap gran i encorbat), i pel seu caràcter, ja que no és propensa a acceptar el tancament. Tant que es calcula que en l’actualitat han quedat menys d’una vintena de ramaderies que crien uns 7.000 exemplars. Un altre és el cas del tomàquet vermell d’Albesa, una varietat molt antiga de la comarca de la Noguera, de sabor molt dolç i fort, que va ser assenyalada pel cuiner Alain Guiard, de l’Hotel Neri de Barcelona. En aquest cas, el que està portant aquest fruit a l’extinció és que la seva closca és molt fràgil i es trenca amb facilitat, cosa que dificulta el seu transport per a la comercialització massiva, segons explica Raffaella Ponzio, responsable de la iniciativa per a Slow Food. Però, a més d’això, la planta té una baixa productivitat. Raó per la qual avui en dia el seu consum és únicament local: se la troba a la venda gairebé exclusivament al mercat de Lleida i les llavors són conservades per alguns camperols locals. «Amb aquestes noves adquisicions, Espanya es confirma com el tercer país, després d’Itàlia i França, amb el nombre més gran de plantes i animals a l’Arca del Gust, cosa que reflecteix que hi ha una sensibilitat perquè es continuïn conservant les tradicions més típiques i la cultura autòctona», com explica a EL PERIÓDICO Ponzio. «No s’ha d’oblidar que a l’Arca s’inclouen no només productes en risc d’extinció, sinó també els que s’estan transformant, allunyant-se dels gustos antics», afegeix. El porc ibèric pur i la gallina pita pinta De fet, integren també la llista el porc ibèric pur, que es troba principalment a Andalusia (i en menor mesura a Extremadura, i en un 1%, a Castella i Lleó), i la gallina pita pinta, l’única població de gallina autòctona del Principat d’Astúries. El primer és un garrí de color gris, amb orelles i espatlles amples, el front arrugat, escàs cabell i peülles amples que li donen una gran agilitat per desplaçar-se per les zones muntanyoses, les carns del qual són considerades més saludables que d’altres. No obstant, criar-lo és avui menys rendible per a un ramader, ja que, amb el mateix pes que un de creuat (animals de porc ibèric barrejats, per exemple, amb la raça Duroc Jersey), produeix menys carn, té més greix i és més sensible al fred. En canvi, la gallina pita pinta, una raça que va ser molt popular a Espanya fins als anys 50 del segle passat, té una esperança més gran de vida, de fins a 5 anys, però produeix menys ous (uns 140 a l’any, al voltant de la meitat d’una gallina comuna), i no tolera bé estar tancada. Tot i així, és una de les races espanyoles més antigues i es creu que comparteix orígens amb l’Euskal-Oiloa basca. La seva recuperació va començar als anys 80 gràcies a l’Associació de Criadors de Pita Pinta Asturiana (ACPPA), i des d’aquest any el Servei Regional d’Investigació i Desenvolupament Agroalimentari del Principat d’Astúries (Serida) ha començat un projecte per a l’extracció de material genètic que permeti la supervivència de l’espècie. Entre els nous productes de l’Arca, un projecte que s’inspira en l’Arca de Noé, també n’hi ha de països tan distants com l’Argentina (el fruit de l’arbre garrofer i l’ulluco), Austràlia (el lluç de Murray-Cod), Costa Rica (mel Jicone Barcino), l’Índia (Kumatiya), l’Equador (cachipay), Taiwan (gamba de foc) i el Marroc amb l’apiari d’Inzerki, considerat com l’abellar tradicional i col·lectiu més gran del món, en terra berber. L’objectiu d’aquest any és arribar als 99 productes nous integrats en aquesta llista, la principal finalitat de la qual és, a més de donar visibilitat a aquests productes, també ser un punt de partida per permetre que els seus defensors puguin posar en marxa iniciatives de recuperació.

El més llegit