El negacionisme espanyol naufraga i mira França amb enveja

Fernando Vizcaíno va decidir a finals de l’any passat que «deixava els carrers». Estava frustrat. Vizcaíno, professor de ioga, era una de les cares més conegudes del negacionisme del coronavirus a Espanya, un moviment anticiència que considera que la pandèmia és una «mentida», la vacunació és «il·legal» i «no protegeix», les proves PCR «no detecten res» i Bill Gatesés «darrere» de gran part de l’ocorregut. Havia organitzat manifestacions a diverses ciutats, penjat vídeos al seu canal de YouTube (ara tancat per la mateixa plataforma), escrits al seu blog. Però la resposta era residual. «Quan t’adones que aquí no hi ha massa crítica, et preguntes per què fas tot això, explica. La concentració més important convocada per Vizcaíno va tenir lloc a la plaça de Colón, a Madrid, l’agost de 2020. Van acudir-hi unes 2.500 persones, segons la policia. Va sortir en tots els mitjans. «Però no va ser un èxit –admet–. Hauria sigut un èxit si haguessin vingut 100.000 persones. Va ser una festa, perquè hi havia molta gent farta d’aguantar aquesta infàmia. S’ho van passar molt bé. Un èxit és el que està passant a França. Allà la gent sí que surt al carrer. Aquí no». El negacionisme espanyol, un moviment que no ha calat gaire en aquest any i mig des del primer estat d’alarma, com tampoc han fet arrels altres tipus de protestes contra les restriccions per frenar la Covid, mira França amb enveja. Al país veí, centenars de milers de persones fa més d’un mes que es manifesten cada setmana contra la vacunació obligatòria dels sanitaris i l’exigència del passaport Covid per anar a restaurants i viatjar en trens, autobusos i avions. A Espanya, en canvi, les protestes directament relacionades amb la Covid han sigut escasses: l’anomenada rebel·lió dels ‘cayetanos’ (habitants de zones riques, com el madrileny carrer de Núñez de Balboa, que a mitjans de l’any passat es van manifestar sense autorització contra el Govern), alguns disturbis a la tardor davant les noves restriccions a la mobilitat, les cícliques i desangelades concentracions del moviment negacionista pur i poc més. Amb prou feines han representat un problema, malgrat que l’oposició les ha encoratjat. Sobre tot Vox, però també alguns dirigents del PP. «Esperin que la gent surti al carrer, perquè allò de Núñez de Balboa els semblarà una broma», va dir al Govern central la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, el maig de 2020. Els motius Sociòlegs, antropòlegs i especialistes sanitaris ofereixen diversos factors per explicar la diferència als dos costats del Pirineu. La confiança en les vacunes és molt més gran a Espanya. La ultradreta és més forta a França. Aquí l’Executiu no ha aplicat mesures dures com exigir el certificat Covid per disfrutar de l’hostaleria. Allà hi ha un moviment contra l’Estat molt potent, amb els Armilles Grogues, la protesta que va aconseguir fa un parell d’anys aturar la pujada del dièsel i des d’aleshores continua viva, com a principal exemple. Els negacionistes espanyols reconeixen tots aquests fets, però els interpreten d’una altra manera. «França és el país de la llibertat. La mentalitat francesa és molt diferent de l’espanyola. Els francesos són revolucionaris per si mateixos. A Espanya hi ha molt més conformisme», assenyala Sonia Vescovacci, líder de Policies per la Llibertat, un grup present a 10 països, amb 200 membres a Espanya, segons els seus propis càlculs, que organitza protestes i assisteix als qui han sigut multats per no portar mascareta. Famosos negacionistes com Josep Pàmies, l’agricultor de Lleida que utilitza un derivat del lleixiu per tractar malalties, i el cantant Miguel Bosé els han donat el seu suport. Però Vescovacci reconeix la seva escassa capacitat de mobilització. «Moltes manifestacions han sigut un desastre. Ha sigut un quadro desolador per a molts organitzadors. Muntar una manifestació requereix molt temps. Després arribes allà, et trobes amb només un grapat de persones i dius: ‘Mare meva, quin desastre’», explica. Vescovacci té la doble nacionalitat: és francesa i espanyola. Fa gairebé dos anys que està en excedència de la Policia Nacional. «Ara mateix no podria tornar-hi –assenyala–. Entre l’activisme i la meva família, no em dona la vida. Estic separada amb dos fills, de 9 i 11 anys, i tinc una mare minusvàlida a qui he d’atendre. El curs passat no vaig portar els nens a l’escola. No volia que portessin mascareta. I he tingut problemes amb el pare per aquest tema. Quan estaven amb ell, sí que anaven al col·le. Quan estaven amb mi, no». Igual que Vizcaíno, no està vacunada. «La pregunta ofèn», diu, rient. Tampoc pensa vacunar els seus fills: «Ja li he comunicat al seu pare per burofax que ningú tocarà els nens». Les diferències «Aquí sí que hi ha hagut protestes. N’hi va haver una molt important que no tenia una relació directa amb la Covid, però sí indirecta: les mobilitzacions contra l’empresonament del raper Pablo Hasél. Va ser el punt d’inflexió d’un malestar difús que afecta especialment els joves. Cal veure si torna a sorgir o no», explica Carles Feixa, catedràtic d’Antropologia Social de la Universitat Pompeu Fabra. En qualsevol cas, Feixa remarca que les protestes espanyoles contra les mesures davant la Covid, a diferència de les franceses, s’han limitat «a petits conats de tensió, sense organitzar-se com un moviment social, perquè han seguit un model més primitiu, mancat d’un lideratge clar». «A Espanya no hi havia el caldo de cultiu que sí que hi ha a França –explica Carme Colomina, investigadora del CIDOB, ‘think tank’ amb seu a Barcelona i autora d’un recent estudi sobre desinformació i desconfiança en el sistema–. Allà, una part important de la societat ja desconfiava prèviament de les mesures que venien del Govern. Ja hi havia una ultradreta molt potent, un moviment de protesta vertebrat i un sector important de la població que es declarava antivacunes». Confiança en augment Més del 72% dels espanyols majors de 12 anys ha rebut almenys una dosi. A França, el percentatge descendeix fins al 66%, tot i que rep proporcionalment el mateix nombre de vials. Aquí la confiança en les vacunes contra el coronavirus no ha deixat d’augmentar. El setembre passat, el 40% dels ciutadans tenia dubtes, segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). A finals de juliol, una enquesta de la Fundació Espanyola per a la Ciència i Tecnologia (FECYT) va reflectir que només el 4% rebutjava inocular-se el fàrmac. «És un mèrit del nostre sistema sanitari –argumenta José Martínez Olmos, secretari general del Ministeri de Sanitat de 2005 a 2011 i professor de l’Escola Andalusa de Salut Pública–. Els països amb alts ritmes de vacunació són sempre els que tenen sistemes de salut molt accessibles en l’àmbit de l’atenció primària. Aquí fa almenys 50 anys que treballem molt les vacunes i hem aconseguit un dels millors nivells de vacunació infantil del món. Aquesta accessibilitat del sistema, aquest costum que els nens es vacunin de manera gratuïta tot sense que sigui obligatori, ha fet que el terreny estigués ja molt abonat a favor de les vacunes del coronavirus». Els negacionistes tenen una altra explicació, per descomptat. Es deu als mitjans, que «renten el cervell» dels ciutadans. «És frustrant veure que la gent no és capaç d’adonar-se que li estan prenent el pèl. Ja no pensen per si sols. Han cedit la responsabilitat de les seves vides a la televisió i als governs. I el que diuen va a missa. S’ho creuen a ulls clucs. O no s’ho creuen, però els és igual. No tenen el que cal tenir per defensar-se de tots aquests enganys. Es deixen esclavitzar voluntàriament», diu Vizcaíno. Tot i així, el moviment no llança la tovallola. El pròxim dissabte hi haurà una manifestació i el 4 de setembre una altra, totes dues a Madrid. El professor de ioga s’ha involucrat en aquesta última. Gairebé un any després de «deixar el carrer», Vizcaíno torna. Les seves expectatives no són gaire altes.

El negacionisme espanyol naufraga i mira França amb enveja

El moviment anticiència no ha calat aquí com al país veí perquè «el caldo de cultiu és un altre», expliquen els experts

«A Espanya no hi ha massa crítica», es queixen els líders de les desangelades protestes

El més llegit