Nens que creixen amb odi, joves que es vengen amb els gais

Se li mor l’àvia i està trist, té ganes de plorar. Però no pot. ‘Els nens no ploren’, repeteix com un mantra a l’escola. Deixa d’agradar-li la pintura, el ballet, i aprèn a reprimir els seus sentiments. Amb els anys, se sap superior a la resta, és un home tal com mana. Es riu del ‘marieta’ de la classe i aconsegueix que reprimeixi la seva naturalitat. Fins que un dia envia a l’hospital un africà, la seva parella o un home que creu que és homosexual. Aquest podria ser l’esbós robot d’una persona que comet un delicte d’odi a Catalunya, segons expliquen diversos experts que treballen amb homes agressors condemnats per això. Insisteixen que hi ha grups d’adolescents i joves que es remunten a l’avanç dels drets socials i proposen programes especialitzats per aturar-ho al més aviat possible. «És important defensar els drets de les minories, de les persones LGTBI, de les persones migrants i de les dones. Però també ho és mirar d’entendre per què hi ha agressors», comenta el sociòleg titular de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i vicepresident de l’associació Famílies LGTBI Vicent Borràs, preguntat sobre per què hi ha joves, i no tan joves, que cometen delictes d’odi i discriminatoris. Per molts és sorprenent, però darrere d’aquestes agressions s’amaguen la cultura masclista, molta ràbia i la por de ser vulnerable. Violència cap a un mateix «Ho deia Kausman i nosaltres ho veiem quan tractem amb joves adolescents: la violència masculina s’exerceix cap a un mateix, cap a altres homes i cap a les dones», explica Oriol Ginés, psicòleg i president de la fundació Connexus, una de les poques entitats que treballa amb homes que exerceixen la violència. Ginés explica que molts dels agressors masclistes que atenen també són homòfobs i racistes. I ho explica perquè es tracta de joves que han nascut, i s’han criat, en un sistema de valors on encara regna el concepte del mascle alfa. També assumeix aquesta mateixa explicació Olga Loscos, psicòloga de la Fundació Agi i especialista en mesures penals alternatives per a homes condemnats per delictes d’odi. «Ells saben, han après, que els homes blancs, homosexuals, masculins i forts tenen més privilegis: més drets, més diners i més llibertat. I volen ser així», explica Ginés. «El problema és que es troben amb un món que no es correspon amb aquestes creences. Les noies els deixen, no troben feina... i la frustració es va acumulant», afegeix l’expert. «La realitat és que, quan ens trobem amb aquests casos, sempre veiem que hi ha molta ràbia i frustració darrere acumulada al llarg dels anys, són persones que mai han expressat com se senten, que responen amb violència i ràbia davant un malestar que ni saben ni volen identificar», explica Loscos. «I a la fi, acaben pegant. Perquè veuen que les coses no canvien malgrat els insults, malgrat el ‘bullying’, malgrat votar l’extrema dreta... i a ells sempre els queda la violència per defensar el seu poder», afegeix Ginés. «Per això odien i peguen als pobres, negres, gais i dones que els diuen que no volen estar amb ells. No accepten que són al mateix nivell, els volen submisos», explica Ginés. «La realitat és que també veiem, i això passa especialment en delictes d’odi, que els amics, la família o l’entorn els recolza en aquest discurs. Creuen que no estan sols i se senten més legitimats», assumeix Loscos. Herència d’una Espanya no viscuda El que sorprèn és que siguin precisament els joves, que no han viscut en una societat tan tradicional com podia ser l’Espanya franquista, els que senten nostàlgia d’aquella època. «En part exerceixen la violència contra el diferent, fins i tot a l’escola, per demostrar que volen formar part d’aquest grup d’homes que es mereixen el privilegi», diu Ginés. L’expert afegeix que si bé la societat d’avui dia és més plural i tolerant, això es deu a una ‘contracultura’ instal·lada sobretot des de les institucions públiques. «La publicitat, la música, els rols socials... encara neixen i estan basats en la cultura patriarcal. I aquests nois l’han assumit com a pròpia». «És important que aquesta cultura canviï i que els col·lectius minoritaris estiguin apoderats per denunciar la discriminació. Perquè deixi de passar hem de saber què passa», assumeix Borràs. «El ‘bullying’ contra els gais a les escoles ha existit tota la vida, ara són les noies de la classe les que actuen i hi posen fre. Les persones LGTBI han perdut la por, però encara hi ha molts col·lectius que es mantenen callats», insisteix el sociòleg. Amb les persones musulmanes, per exemple, hi ha importants deficiències. L’observatori de la plataforma Stop als Fenòmens Islamòfobs (SAFI) a Catalunya va registrar 34 incidents contra els musulmans, però només tres es van denunciar als jutjats. «Hi ha molts musulmans que són víctimes d’atacs violents però tenen por, no senten que tinguin drets a Espanya ni que cap jutge els farà cas. Alguns no tenen papers i no es volen posar en problemes. Amb l’homofòbia veiem més denúncies perquè tenen més drets que altres col·lectius», assenyala el portaveu de l’entitat, Mustapha Aoulad Sellam. «Malgrat tot, hi ha motius per a l’esperança. El que necessiten aquests joves és reconstruir-se, saber d’on neixen tanta ràbia i frustració. Quan fem teràpia ens trobem ruptures, divorcis, somnis frustrats, persones que es reprimeixen... Si no arribem fins aquí la rehabilitació no existirà per molta presó que imposem», adverteix la psicòloga. El Samuel (el jove gallec assassinat a cops per un grup de persones) el van matar perquè hi van veure una cosa diferent que no complia els rols de masculinitat que se suposen correctes. És igual que ho sigui. L’homofòbia no sempre actua contra persones homosexuals. També ho fa amb persones que no ho són, però ballen, pinten o fan coses feminitzades que aquests joves no assumeixen com a pròpies d’home. Això també és homofòbia», sentencia Ginés. «El problema és que si no el condemnen per delicte d’odi, correm el risc que aquests agressors no puguin fer teràpies especialitzades amb un abordatge concret. I la pena de presó es transformarà en més ràbia i més frustració. I ho tornaran a fer», lamenta.

El més llegit