Adaptació, por, desconfiança: ¿Per què continuem portant la mascareta al carrer?

El centre de Barcelona, com tantes altres ciutats, ja ha recuperat l’afluència de gent prepandèmia. Els transeünts s’aglomeren als semàfors, grups de turistes es fan fotos a les Rambles, les terrasses s’omplen de clients i els més grans s’apoltronen als bancs, sota l’ombra d’algun arbre. Semblaria que l’últim any i mig de virus, confinament i restriccions mai hagués existit si no fos per un detall: la majoria de la gent encara porta posada la mascareta. Des de dissabte passat, 26 de juny, ja no és obligatori portar mascareta a l’aire lliure si es pot garantir la distància de seguretat. Llavors, ¿per què més d’un 60% de la població la continua utilitzant? EL PERIÓDICO surt al carrer per descobrir els motius que hi ha darrere d’aquest acte, que ja forma part de la nostra vida quotidiana. Por del contagi Montse Cuenca Moros descansa uns minuts a l’entrada de la Facultat de Geografia i Història de la UB, convertida en un punt de vacunació al carrer Montealegre. Té 69 anys i acaba de rebre la segona dosi però no pensa renunciar a la mascareta: «No ens hem de refiar perquè encara no estem immunitzats i la distància de seguretat no es pot mantenir» diu assenyalant la cua de gent amuntegada que espera la vacuna. També porta tres mascaretes més al bolso, en un estoig tancat que ha comprat en un supermercat. «Per a mi són un apèndix. Sempre en tinc una al rebedor de casa, i el dia que surto a llençar les escombraries sense ella sento que em falta alguna cosa», afirma. «Som conscients que, tot i que estiguem vacunats, ens podem contagiar i transmetre la malaltia, i ens protegim per nosaltres i pels altres», diu el científic col·laborador del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i professor d’Evolució Humana de la UOC, Jordi Serrallonga. «Som éssers socials però, sobretot, animals de costums. Una vegada ens hem aconseguit adaptar és molt difícil trencar un costum i la mascareta s’ha convertit en una tradició cultural», diu. El conseller de Salut, Josep Maria Argimon, recomana protegir-se amb la mascareta al carrer quan es formin grups de més de vuit persones. «Podem anar sense ella, jo la porto per costum», ha afirmat a RAC-1. Desconfiança en els governs Però no només influeix la por del contagi i el pes del costum, també el fa la pèrdua de fe en l’autoritat. «Tinc 73 anys i estic vacunat, però la prudència m’indica que he de continuar portant la mascareta malgrat el que digui el Govern. No confio en ells», diu Vicenç Comas. Llavors, a nivell conductual, ¿la pandèmia ens ha fet canviar en qui dipositem l’autoritat? La resposta és complexa. D’una banda, «el llenguatge de l’autoritat és efectiu perquè és el que volem escoltar: ‘tot va bé i, si no és així, tot estarà sota control’. Però quan l’Estat imposa una mesura – com la mascareta – sempre hi haurà un sector reaccionari que es nega a obeir. Les actituds repressives, de vegades, provoquen l’efecte contrari; en canvi, si es tracta d’una lliure elecció ho acceptem millor», afirma Serrallonga. No obstant, la gestió de la pandèmia a nivell polític ha fet que part de la població desconfiï dels governants i es refiï més del que diu la ciència. «Sobretot la gent gran, que s’ha sentit molt sola i desprotegida, i ha trencat aquest nexe amb l’autoritat i ha pres la decisió d’autoprotegir-se», diu Serrallonga. I no és que ara confiem més en la ciència, és que alguns fins i tot han adoptat el mètode científic per decidir si portar o no mascareta. Es tracta d’observar, recollir mostres, analitzar i extreure conclusions per adaptar-se a l’entorn. Pura evolució. Com en el cas de Mercè Morató, de 34 anys, i Jorgina Fabré, de 36, les dues veïnes de Ciutat Vella que expliquen a EL PERIÓDICO que porten (o no) posada la mascareta en funció de l’afluència de gent al seu barri a determinades hores. O un altre veí del Born, Michael Riss, de 46 anys. Alemany establert a Barcelona analitza diàriament els diagrames actualitzats de la incidència del coronavirus al seu barri, que surten en els mitjans de comunicació. «Tenim 300 contagiats i per això porto la mascareta tot i que sigui a l’exterior», afirma. Capacitat d’adaptar-se Uns científics japonesos van descobrir que una femella macaco rentava unes patates amb aigua del mar. Ho feia perquè no volia menjar aquest aliment brut de terra però va descobrir que estava més bo amb la sal marina. I llavors es va dedicar a ficar altres aliments al mar. A poc a poc va ser imitada per les seves cries i els membres joves del grup, però no va calar entre els més grans perquè era un procés molt laboriós i no van tenir interès a aprendre. «La capacitat d’aprenentatge i adaptació és molt més elevada entre els joves. Per això, una vegada après un costum, als adults ens costa tant trencar-lo i als joves no», diu Serrallonga. No obstant, en el cas de ja no portar mascareta també juga un paper fonamental la «responsabilitat individual», expressen Laia Albertos i Claudia Más, dues noies de 22 anys. «Em sorprenen els ‘botellons’ i la quantitat de gent sense mascareta que no respecta la distància de seguretat. Entenc que els joves estem cansats de la situació però jo la porto posada a l’exterior perquè vull protegir la gent que m’envolta», diu la Laia. «S’està parlant molt dels joves, acusant-nos d’irresponsables, però no tots som així», afirma la Claudia. Mimesi La màxima expressió de la capacitat d’adaptació dels éssers humans és la mimesi. El clàssic «Allà on vas, fes com veuràs». Com els turistes alemanys Lukas Schmitz i Lina Karaman, nouvinguts dimecres. Els dos joves, de 32 i 31 anys respectivament, estan vacunats i comenten que al seu país «fa temps que la mascareta no és obligatòria». A l’arribar a Barcelona desconeixien completament la normativa però es van adonar que la majoria la portava, així que se la van posar «sense cap problema». «Es tracta de deixar-te portar per la resta», afirma Serrallonga, que lamenta que l’exemple d’aquesta parella no sigui l’habitual en la nostra societat i que la pandèmia no ens ha tornat «més solidaris» a nivell general. Però, malgrat que l’‘Homo sapiens’ ha passat d’una societat en què es prioritzava el benestar social a una en què impera l’individualisme extrem, també es troben mostres de solidaritat entre els seus congèneres. Un altre exemple és la família d’Herbert Saimus, Andrea Ion i el petit David que, encara formant part del mateix grup bombolla, surten tots tres a passejar completament protegits amb mascaretes filtrants FFP2.

El més llegit