Història no oficial de la mascareta

Una de les condicions essencials dels herois que venen a salvar-nos és que es fan esperar. L’heroi per definició és algú que al principi és absent, que tothom espera, i que quan apareix ho fa de forma grandiloqüent, emergint de l’aigua o sortint de darrere d’una muntanya o bé desmarcant-se de la massa i remarcant la seva condició d’especial. La mascareta pertany a aquesta estirp, atès que en la seva gènesi més recent va ser un bé escàs, objecte de desig de bàsicament tota una humanitat, allò pel que tothom preguntava a les cantonades i sobre la qual cosa circulava el tipus d’informació que remarcava la seva importància: «¿Necessites mascaretes? Conec un importador que...» La seva mitologia coixeja en la forma en què finalment va fer la seva aparició, que no va ser a bord d’un llampec darrere d’un núvol en forma d’unicorn, sinó discretament: un dia hi havia en aquesta farmàcia, a l’altre dia en la següent. Al cap d’una setmana ja no era un bé escàs i era a tot arreu. Al final les regalaven. Però el cas és que venia a salvar-nos, i no era heroi, sinó heroïna. A partir d’aquest dissabte comença la seva lenta retirada, el que tots confien que sigui el començament de la seva desaparició definitiva, i l’oportunitat és idònia per glossar aquesta història que d’objecte de desig la va catapultar a adminicle quotidià i universal, i democràtic, ja que estèticament va donar el mateix tracte a tothom; la història d’un artefacte mitològic fet de polièster i cotó convertit en símbol d’un temps tràgic i estrany alhora. Màscara i mascareta El primer indici de mascareta es va materialitzar a les fotos que arribaven des de la Xina, quan la pandèmia era una cosa que passava en una ciutat llunyana anomenada Wuhan i que ni tan sols es deia pandèmia. Només algú investit amb els atributs d’un profeta podia endevinar que l’ús de mascaretes es tornaria un assumpte global, ja que en aquella època es parlava del «virus xinès», i sí, era una cosa d’aquests individus remots que habiten a l’altre costat del planeta. Després la malaltia va creuar el mar i la mascareta amb ella: les primeres que es van veure a Europa les van utilitzar els italians del nord, que van ser els primers europeus en conèixer el virus, les mascaretes i el confinament. Pot ser que llavors espanyols, francesos i altres nacionals del vell continent les miressin com una cosa que podia formar part del futur pròxim. Entre les imatges que arribaven d’Itàlia n’hi havia unes d’especialment inquietants que mostraven turistes amb màscara i mascareta al carnaval de Venècia. Anunciaven que la festa tenia els dies comptats. Com passa amb els herois inopinats, al principi es va mirar la mascareta amb escepticisme. En realitat, pocs veien la seva condició d’heroica. Seria obligatòria, eina imprescindible per derrotar al virus, però en aquells febrer, març i abril del 2020 tot era molt timorat pel que es referia a tapar-se la cara. «No és necessari que la població utilitzi mascaretes», va dir Fernando Simón a finals de febrer. «L’ús de les mascaretes sí que pot ser interessant en els pacients amb simptomatologia, i això les autoritats sanitàries ho indicaran; però no té cap sentit que ara mateix la població estigui preocupada per si té o no té mascaretes a casa. Cap». Al director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, un home a qui se li suposava aquesta capacitat profètica de veure el futur (almenys en qüestions d’epidèmies), no li semblava que la mascareta anés a venir a salvar-nos. Però, d’altra banda (es va assenyalar després), quin Govern enviaria a comprar del que no hi havia. L’enveja del barri El primer confinament, aquest que ara es coneix com «el dur», va oferir un paisatge plural de mascaretes a causa precisament a la seva escassetat. Hi havia els que tenien mascaretes en regla, l’enveja del barri, i els que al supermercat els miraven amb enveja mentre es cobrien malament els orificis amb bufandes, mascaretes de paper per a forn –que havien fabricat gràcies a algun tutorial d’internet– o, bàsicament, qualsevol cosa que tinguessin a mà susceptible de satisfer la necessitat de tapar. Es van posar de moda les mascaretes artesanals i va sorgir una nova categoria laboral, els artesans de les mascaretes, dames i cavallers de la solidaritat que van respondre a una a la crida del personal sanitari que denunciava la falta de material adequat per atendre l’emergència. Diversos cossos de policia se’n van queixar. Cap a mitjans d’abril, una denúncia de l’Hospital Parc Taulí de Barcelona va obligar el Govern a retirar un lot de 350.000 mascaretes defectuoses. De l’angoixa no escapava ningú. Ni res. La primera regulació seriosa de la mascareta va arribar amb el decret conegut com de la «nova normalidad», en aquest trànsit del confinament dur al parèntesi enganyós, sanitàriament parlant, que va ser l’estiu. Publicat en el BOE el 10 de juny, el decret feia obligatori l’ús de la mascareta per a majors de sis anys en espais tancats, així com en l’espai públic sempre que no es pogués garantir una distància interpersonal d’1,5 metres. Les comunitats autònomes, que havien recuperat la sobirania sanitària després de diversos mesos de comandament unificat central, van modelar les seves pròpies normes, però més o menys totes van seguir el mateix camí. L’escassetat ja formava part del passat: aleshores no només hi havia mascaretes a totes les farmàcies (i de tots els tipus), sinó que al metro hi havia màquines de ‘vending’ que les subministraven, com unes galetes o una barra de xocolata. No obstant, encara no hi havia consens sobre la seva condició d’instrument heroic. Els favors de Trump No s’havia de ser un negacionista de la mascareta –una forma d’avatar dels negacionistes de la pandèmia– per allotjar dubtes sobre l’efectivitat de l’artefacte, tenint en compte que la informació que circulava no era concloent i els científics no parlaven amb una sola veu. Ni tan sols l’OMS es posicionava amb claredat. «Tot i que les mascaretes podrien reduir la transmissió en alguns entorns, com botigues o transport públic, és poc probable que impedeixin la transmissió de contactes socials pròxims i sostinguts, com a la llar», deia per aquells dies la investigadora en salut pública de la Universitat de Bristol Ellen Brooks. No és el que s’entén per una crida inequívoca. De manera que, al final, la mitologia de la mascareta té un ingredient bàsic, i és que es va obrir pas enmig de l’adversitat. O de certa adversitat. Per descomptat, no s’ha de menysprear la campanya a favor que un negacionista com Donald Trump li va fer al posicionar-s’hi en contra («és voluntari, no ho heu de fer», va dir). Probablement molta gent que tenia dubtes es va convèncer que era el més assenyat. Va ser tan tard com el 30 de març del 2021 que el Govern va decretar l’obligatorietat de la mascareta als espais públics al marge que es pogués o no guardar la distància de seguretat. En plena Setmana Santa, el decret va desencadenar un agut malestar entre les autonomies de mar, ja que, en fi, ¿això inclou les platges? Les incloïa, sí, o almenys no les assenyalava com a excepció. «Volen convertir les platges en hospitals de campanya a l’aire lliure», va afirmar amb ironia el vicepresident d’Exceltur, José Luis Zoreda. El malestar turístic va obligar el Govern a crear una taula tècnica entre el Ministeri de Sanitat i les comunitats autònomes per matisar la llei. Catalunya va ser de les primeres comunitats en assenyalar que la mascareta només era obligatòria a la platja quan s’interactuava amb altres persones. L’heroïna plegable de cotó i polièster comença des d’aquest dissabte una nova vida, una existència que viurà a mig camí entre el seu lloc natural, tapant cares, i les butxaques o bolsos on serà mentre no sigui necessària. La gent respira alleujada. La gent respira, sense més ni més. La seva desaparició progressiva és transsumpte de la també gradual retirada de la pandèmia, i algun dia, ben aviat, pel que sembla, serà record a les fotos i el tipus d’objecte que apareix quan es fa neteja als calaixos. Potser llavors són mirades amb més carinyo, però de moment, que siguin objecte del menyspreu col·lectiu només satisfà una altra gran condició dels herois i les heroïnes: la incomprensió.

El més llegit