«¿El rosa és de nenes...? Doncs demà tots de rosa»

No porten mascareta perquè encara no han complert 6 anys. La diferència respecte als més grans del col·le és una benedicció: es poden veure les cares, per a les coses bones, però també per a les dolentes; s’hi intueixen l’emoció, l’alegria, la tristesa. En aquesta ocasió, el que van percebre va ser la ràbia d’un nen de la classe a qui van decidir molestar regalant-li dibuixos. Hauria de ser una cosa bona, però resulta que eren de color rosa i en la seva ment tova, més que un obsequi eren un insult. I efectivament, els amics l’utilitzaven per molestar-lo. Perquè el rosa és per a nenes, ¿oi...? Som en una escola de Barcelona, en un centre públic que temps enrere va ser paladí de l’educació segregada, per la seva situació geogràfica, pel boca a orella, per la maleïda etiqueta. Ho estan capgirant, tot i que no és fàcil, ni una cosa que s’aconsegueixi d’un any per a l’altre. La Mònica és la ‘señu’ de la classe dels dibuixos llancívols. Va conèixer la polèmica, perquè les profes s’assabenten de tot, tot i que no ho sembli. Quan va veure que la cosa se sortia de mare, va muntar una rotllana per abordar el problema. L’origen estava en un nen, a qui anomenarem Robert, que per acabar-ho d’adobar és un dels líders de la classe. Per si han perdut contacte amb el món infantil i juvenil, als més ‘guais’ se’ls diu ‘popus’. Ell va ser qui va iniciar la croada contra el seu company, a qui batejarem com a Andreu. D’altres el van seguir, i la cosa va acabar explotant. Al veure que el diàleg no donava gaire de si i que no sortien de l’argument de vincular el rosa amb les nenes, la Mònica va tenir una idea. «Dijous vindreu tots amb alguna peça de color rosa». Va arribar el dia i l’escola va permetre que aquest diari visités la classe. Abans de l’activitat, la Mònica va enviar un correu electrònic a les famílies perquè n’estiguessin al corrent. Els explicava que en les últimes setmanes havien tingut «alguns conflictes a classe amb el color rosa». Els deia que alguns nens l’utilitzaven «com a burla». Però el més important, i obvi tot i que potser no tant, els va recordar que els colors «no tenen gènere». De fet, el missatge era una clara apel·lació als pares, perquè després d’una xerrada d’uns 45 minuts amb els nens, va quedar clar allò que som un reflex del que aprenem a casa. És a dir: el rebuig al rosa, o el que és el mateix, els prejudicis, no neixen, es fan. Si al Robert li repugna aquest color és, en gran manera, perquè així els ho han ensenyat. Sense filtre Gairebé tots han complert el mandat. Un vestit, una samarreta, una diadema, uns pantalons, les ungles. La Mònica també va de rosa de dalt a baix. La xerrada és la que es podria esperar en nens de tan ràpida edat, que no són gaire profunds però sí que tenen una cosa que amb els anys es va desgastant: una sinceritat aclaparadora. Que si et veuen gras et diuen gras i si no tens gaire cabells el diuen calb. No filtren, vaja. «No m’agrada el rosa perquè és de nenes», afirma Robert, amb el cap una mica aixecat i sense gairebé moure els llavis; amb un punt desafiador. És més alt que la mitjana, i es nota que mou la moguda. Les nenes, en canvi, estan encantades. Una d’elles, nascuda al Senegal, porta una espècie de tutú preciós i no para de moure’l d’esquerra a dreta. Les seves amigues la miren amb un punt d’enveja. Una altra mostra les ungles que s’ha pintat abans d’arribar al col·le. Imperfectes, formidables. «Mira, ho he fet jo», diu. La Mònica els insisteix que els colors no fan olor, no fan mal, no molesten. Els diu que un color pot repugnar-te, però no perquè sigui de nen o de nena, sinó simplement perquè no t’agrada. El cel és blau; ¿el cel és un nen? Les cansalades són roses; ¿tots els porcs són nenes? Fa uns dies se’n van anar d’excursió a una granja i portaven penjant del coll una medalla la cinta de la qual era de color rosa. ¿Era una excursió només per a nenes? ¿El rosa fa pudor? ¿És un color incòmode de portar? ¿Fa mal, anar de rosa? I així, amb explicacions que poguessin entendre, el missatge que els colors no tenen gènere però sí moltes tonteries va anar calant a poc a poc. A la profe li hauria agradat aprofundir una mica més i anar alternant colors en dies venidors. Però la polèmica ha saltat a final de curs i no li ha donat temps. També es va valorar exportar l’activitat a altres classes, però no tenien detectat cap conflicte amb el rosa i no era cosa de crear un problema on no n’hi havia. Decisions pròpies L’Assumpta és la secretària de l’escola. Explica que prejudicis com aquest no «s’arreglen només amb una activitat», però posar-lo sobre la taula, diu, trenca un tabú o un tòpic que potser sí que és present a casa o en altres ambients sense que ningú els discuteixi o els posi en dubte. «Es tracta que els nens, amb la seva experiència i les seves vivències, vagin prenent les seves pròpies decisions». Però també que a l’escola puguin confrontar diferents realitats, sortir de presumptes zones de confort. Al pati, per exemple, l’esport era reservat als nens mentre les nenes es dedicaven a activitats més estàtiques. Això ha passat a la història, perquè l’esport cada vegada té menys gènere, i perquè els espais d’esbarjo han transcendit al rectangle de tota la vida amb dues porteries i poc més. Acaba la xerrada, no sense alguna inesperada melé, i la Mònica planteja concloure la polèmica amb una pluja de dibuixos roses. Es pot pintar el que sigui i regalar-lo a un amic, però només s’ha d’utilitzar el color rosa. El Robert diu que no vol perquè a ell no li agrada el rosa. Insisteix. ¿Ha servit d’alguna cosa la conversa? Quan la profe li aclareix que el dibuix no és per a ell, llavors assenteix, s’aixeca i se’n va a la seva taula. És el primer en acabar. És el que tenen els ‘popus’.

«¿El rosa és de nenes...? Doncs demà tots de rosa»

En una classe de P5 van tenir un petit problema amb el suposat gènere dels colors. La profe ho va resoldre amb realisme, i va constatar que el prejudici no neix, es fa

El més llegit