L’‘efecte Eriksen’ salva vides: per què s’ha d’ensenyar la RCP des del col·le

A Christian Eriksen se li va parar el cor durant un partit de l’Eurocopa celebrat la setmana passada. L’esportista danès, de 29 anys, va caure fulminat a terra. Era mort. Els seus companys el van posar de cara amunt i van comprovar que no respirava. Abans que arribés el personal sanitari amb el desfibril·lador, van començar a fer-li compressions al pit per bombar el cor i fer que l’oxigen arribés al cervell. Eriksen va ressuscitar. No és religió. És ciència. Amb dues mans es pot salvar una vida. Si el futbolista de l’Inter de Milà hagués patit el sobtat col·lapse (l’origen mèdic del qual encara es desconeix) al vestidor, estant sol, ara seria mort. És el que li va passar el mes d’abril passat a Santxo Lamberto, jugador del Gares (Navarra) de 30 anys. Va tenir una parada cardíaca al guarda-roba. No tenia ningú a prop. Ningú li va poder bombar el cor ni trucar a urgències. Va morir. Tenint en compte l’immens poder mediàtic de l’Eurocopa, la comunitat mèdica ja parla de l’‘efecte Eriksen’: qualsevol ciutadà, amb independència de la seva formació, hauria de saber fer una RCP (reanimació cardíaca pulmonar). En països com Dinamarca, els nens ho aprenen a l’escola. A Espanya, sona a xinès. I això que els sanitaris, de forma altruista, fa anys que fan tallers i lluiten perquè els primers auxilis, a més de formar part del currículum escolar, sigui una qüestió d’Estat i els desfibril·ladors siguin a cada cantonada. Una parada cardíaca implica que el cor es para de manera inesperada quan prèviament la víctima estava bé. Si algú la pateix i ningú mou un dit, cada minut que passa les probabilitats de supervivència es redueixen d’un 10%. No fer res i esperar que arribi l’ambulància és un error. Són vuit o deu minuts que valen or. Trucar al 112 i comprovar que no hi ha respiració són els dos primers passos. El tercer és igual de fonamental: fer una RCP, unes 100 compressions al pit per minut. Insuflar aire no és tan important i només es fa en el cas que la víctima sigui un familiar o amic de màxima confiança. Impressiona molt veure una persona morta, però posar-se a plorar o entrar en pànic no val per res. S’ha d’actuar amb nervis d’acer, com els va tenir el capità de la selecció danesa, Simon Kjaer, que va posar de cara amunt el seu company, va demanar ajuda als tècnics, va coordinar tot l’equip per evitar la imatge morbosa d’Eriksen desplomat, i va abraçar i va consolar la seva dona. «Molta gent pot tenir pànic i pensar que si toca la víctima, aquesta es posarà pitjor. No és veritat. Aquesta persona ja és morta, així que a pitjor no anirà. Tu pots intentar salvar-li la vida fent compressions toràciques fins que arribi l’ambulància. Potser el cor no torna a bategar, però almenys ho hauràs intentat», explica el doctor Pablo Jorge Pérez, coordinador del grup de treball de Reanimació Cardiopulmonar de la SEC (Societat Espanyola de Cardiologia). El metge confia que l’‘efecte Eriksen’ serveixi per augmentar la informació, la formació i la sensibilització. «Estem en vista d’un problema de primera magnitud per a la salut pública», remarca. «Molta gent pensa que si toca la víctima, aquesta es posarà pitjor. No és veritat. Aquesta persona ja és morta, així que a pitjor no anirà» Jorge Pérez. Societat Espanyola de Cardiologia Cada any hi ha a Espanya unes 52.300 aturades cardíaques. Un dels motius més freqüents són els infarts, però també n’hi ha d’altres, com cardiopaties congènites que no es detecten en controls mèdics. D’aquestes parades cardíaques anuals, 22.300 es produeixen als hospitals i 30.000 fora. D’aquestes últimes, només es recuperen entre el 5% i el 10%. «Tant de bo la imatge que vam veure al camp de futbol cali entre els polítics espanyols, que fa anys que no mouen un dit respecte a la inclusió de la RCP en els currículums escolars» Esther Gorjón. Societat Espanyola de Medicina d’Urgències i Emergències «Esperem que l’‘efecte Eriksen’ perduri. Seria decebedor que fos notícia tres dies i després s’oblidés. Tant de bo la imatge que vam veure al camp de futbol cali entre els polítics espanyols, que fan anys que no mouen un dit respecte a la inclusió de la RCP en els currículums escolars. Està recollida en la llei, però és paper mullat. La majoria de les parades cardíaques es produeixen als domicilis, així que la persona que tens més probabilitats de salvar és un familiar. ¿No val la pena aprendre-ho des de l’escola?», afirma Esther Gorjón, vocal d’Infermeria de SEMES (Societat Espanyola de Medicina d’Urgències i Emergències). A Pamplona, un xaval de 15 anys va salvar la vida del seu pare a casa després de patir una parada cardíaca. Va trucar al 112 i durant els nou minuts que va tardar l’ambulància li va practicar la RCP que havia après al col·le, explica Diego Reyero, cap d’emergències del servei navarrès de salut i fundador de l’associació ‘El abc que salva vidas’, una iniciativa que va néixer el 2010 per impartir tallers de primers auxilis a les escoles de Navarra. «Quan ets testimoni d’una cosa tan greu com una parada cardíaca l’única cosa que està mal feta és no fer res. Està en joc la supervivència de la víctima. Tant de bo l’‘efecte Eriksen’ marqui un abans i un després», diu Reyero, que cada 16 d’octubre porta a terme una emocionant jornada de conscienciació amb supervivents d’aturada cardíaca sense danys neuronals. Quan a una persona se li para el cor, el cervell es queda sense oxigen. Si en quatre minuts no hi ha una intervenció les possibilitats de supervivència disminueixen moltíssim. «De vegades, quan arribem els serveis d’emergència ja és tard i s’ha perdut un temps preciós. Això és una cosa de la qual ha de ser conscient la població. La cadena de la vida comença per demanar ajuda, trucar a emergències i fer una RCP», afirma Raquel R. Merlo, metge del 112 que també imparteix formació de primers auxilis a sanitaris i els anomenats ‘primers intervinents’: policies, bombers i agents de protecció civil. Cada vegada és més freqüent veure als hotels i altres espais públics desfibril·ladors semiautomàtics, l’ús dels quals és més senzill del que pot semblar. Hi ha aplicacions de mòbil, com l’Ariadna, que indiquen on és el més pròxim. Però la doctora Merlo revela que no estan ben implementades per falta de voluntat política i social. El ‘cas Eriksen’ ha servit, segons la responsable del 112, per veure la diferència entre Europa del nord i el sud perquè «els danesos, com altres europeus, aprenen a fer una RCP a l’escola». ¿Què hauria passat si aquesta parada cardíaca passa en un camp de futbol d’Espanya? «M’imagino que depèn del camp. Els més importants estan equipats i hi ha personal sanitari. Però la veritable pregunta és: ¿què hauria passat si passa al carrer?», reflexiona. Eriksen, mentrestant, es recupera a l’hospital. La seva imatge a les xarxes socials aixecant el polze és la millor notícia. «Estic bé tenint en compte les circumstàncies. Maleït sigui, només tinc 29 anys», ha comentat. Els metges han decidit implantar-li un desfibril·lador automàtic, un dispositiu que es col·loca al pit per controlar el ritme cardíac i detectar batecs irregulars. L’equip danès no va voler donar més detalls i va insistir que «ara toca deixar-lo en pau». Pot ser que Eriksen hagi arribat al final de la seva carrera, però no de la seva vida.

L’‘efecte Eriksen’ salva vides: per què s’ha d’ensenyar la RCP des del col·le

Els metges confien que el cas del futbolista danès, que va patir una parada cardíaca en ple partit i va ser ressuscitat, sensibilitzi sobre la importància de la reanimació cardíaca

El més llegit