«¿Qui vol denunciar el seu fill si depèn d’ell?»

El Josep, un home de 84 anys, viudo, sense fills i amb un incipient Alzheimer, va contactar amb una cuidadora que no només el va desatendre i el va aïllar del seu entorn, sinó que també li robava 4.000 euros cada mes i es va apropiar de la seva vivenda, per un valor de 720.000 euros. Quan els serveis sanitaris es van adonar de la magnitud del cas, van denunciar la cuidadora. El Josep va morir abans d’anar a judici. Ella en va sortir impune. El seu cas és terrible, però no poc habitual. És el que exposen diverses entitats que atenen les persones grans, que lamenten que amb prou feines hi ha xifres d’aquesta xacra perquè molts dels afectats no veuen cap altra alternativa que viure els últims anys de la vida suportant abusos de les persones que els envolten. «Les persones grans pateixen una discriminació brutal, i el problema és que no hi ha mitjans contra això», sentencia Jordi Muñoz, portaveu de l’única entitat a Espanya centrada en el maltractament a la gent gran. «La seva casa feia olor d’orina. Ell estava totalment degradat i amb una falta d’higiene total: nafres a diferents parts del cos, estava absolutament desorientat i tenia les ungles dels peus tan llargues que se li retorçaven». Aquest és l’estat en què els treballadors d’una entitat tutelar van trobar el Josep, que, suposadament, estava atès a casa per una cuidadora. De fet, expliquen, a l’entitat li va costar molt entrar a la vivenda de l’home. «La seva cuidadora havia canviat el pom de la porta i tampoc responia a la porta ni a les trucades». Aquest és un dels set relats que, ahir a la tarda, el Moviment contra el Maltractament a les Persones Grans, format per gairebé 200 entitats socials, va compartir ahir en una col·loqui per posar cara, i veu, al sofriment de tantes persones grans. «El maltractament a la gent gran no és nou, fa anys que alertem dels abusos que pateixen però sembla que res canvia, continuen enormement discriminats», denuncia Pilar Vilaseca Farreras, responsable de la fundació Provea i coordinadora del Moviment. El problema són la xifres. «Ja d’entrada ens trobem amb el primer indicador: no n’hi ha, no sabem de ciència certa les persones que pateixen maltractament. Les denúncies són ínfimes, però nosaltres en veiem casos diàriament», remarca Vilaseca. Espoliats La situació més freqüent i habitual és l’abús econòmic i l’extorsió. «Nosaltres en veiem casos diàriament. Els saquegen els comptes, els obliguen o els coaccionen perquè els donin les seves propietats... hem vist persones que ho han perdut tot», constata Vilaseca. Normalment, els abusadors solen ser cuidadors o familiars, sempre persones molt pròximes, tot i que també hi ha casos de persones «estranyes» que abusen de la seva confiança i els extorsionen. També Vilaseca apunta als familiars que s’emporten a casa els avis per poder tenir ingressos de la seva pensió. «Hi ha qui ho fa amb bones finalitats, però també qui només busca les persones grans perquè tenen ingressos cada mes amb la jubilació», apunta. Tot i que no són tan habituals, també són importants els casos de maltractament físic i sexual en més grans de 80 anys. Normalment, perpetrats per l’entorn també pròxim i, en alguns casos, els abusadors són fills drogodependents que tampoc estan correctament atesos. I més freqüent, però ni a penes especificat com a delicte, hi ha l’abandonament. «Estem farts de veure fills o nebots que es desentenen dels grans, que els deixen sols. O els posen en una residència i mai més els han anat a veure», es queixa Jordi Muñoz, president de l’associació per a la investigació del maltractament a les persones grans, Eima. Perduts als jutjats Un dels agreujants torna a ser la falta de serveis de detecció. «No tenen l’autonomia de la resta de la població per fer el pas de denunciar, d’explicar el maltractament: estan en estats de salut més fràgil i depenen dels seus cuidadors o els seus familiars que els maltracten», explica Muñoz. «¿Qui vol denunciar el seu fill si depèn d’ell?», afegeix l’expert, que lamenta que, a diferència del maltractament infantil, amb els grans no hi ha una xarxa especialitzada pensada únicament per detectar casos i fer-ne un seguiment. «El que veiem és només la punta de l’iceberg perquè, de forma totalment voluntària, formem els professionals que estan en contacte amb ells», explica. Tot i que el veritable drama és en el després del maltractament. «No hi ha serveis especialitzats: ni pisos tutelats, ni judicis ràpids, ni mesures cautelars, ni cap ajuda complementària com sí que passa, per exemple, amb el maltractament masclista», es queixa Muñoz. I els pocs casos que sí que arriben als jutjats es perden en aquests. «Normalment tarden tres o quatre anys a obrir judici, i moltes de les persones es moren abans», assegura Muñoz. Una cosa que també corrobora Vilaseca. És, precisament, el que li va passar al Josep. El seu judici va tenir lloc quatre anys després, quan ell estava mort. En el judici mai es va comentar que ell va estar completament desatès.

«¿Qui vol denunciar el seu fill si depèn d’ell?»

Les entitats denuncien falta de protocols, recursos i equips d’atenció per descobrir el maltractament que pateix la gent gran

L’abús més freqüent són les extorsions econòmiques, tot i que també es detecten casos de mal físic, psicològic i sexual

El més llegit