Aquesta és la científica espanyola clau per identificar les restes de la tomba humana més antiga de l’Àfrica

Asseguren els experts a la Grècia clàssica que no hi havia cap ignomínia pitjor en aquella època que no poder enterrar els seus morts. Però milers d’anys enrere, l’ésser humà ja entenia que necessitava soterrar els éssers estimats de forma especial. La paleoantropòloga gallega María Martinón, clau a identificar un nen de tres anys enterrat acuradament 78.000 anys enrere en un jaciment arqueològic a Kenya Una recerca que acaba de ser portada de la revista ‘Nature’ ha facilitat una nova pista. En aquesta va ser clau la participació de la paleoantropòloga gallega María Martinón, directora del Centre Nacional sobre Evolució Humana (CENIEH) a Burgos. Gràcies a la seva aportació, s’han identificat les restes humanes enterrades més antigues de l’Àfrica: pertanyen a un nen d’uns tres anys, i la tomba data de fa 78.000 anys. El descobriment és revelador i marca una fita, perquè demostra científicament que també a l’Àfrica els primers ‘Homo sapiens’ ja presentaven comportaments socials complexos, com la necessitat de preparar familiars per a després de la mort en una cuidada tomba. This week on the Nature cover: Interred in Africa. Remains represent the continent’s earliest known burial of a modern human. Browse the issue here: https://t.co/QL3NutlvPD pic.twitter.com/yAadk3AKSG — Nature (@nature) 5 de mayo de 2021 El lloc on va aparèixer el nen objecte d’estudi és el jaciment de Panga ya Saidi. Es troba a Kenya i és molt important», remarca María Martinón a aquest diari. Panga ya Saidi es localitza relativament a prop del mar, en un altiplà costaner, a poc més d’uns 20 quilòmetres de la línia marítima. «Es veu que aquestes poblacions sabien explotar els recursos marins. És una zona tropical i el jaciment es localitza en una cova impressionant, amb uns sostres altíssims a diversos metres d’altura», descriu la científica. La també doctora detalla que es tracta d’un jaciment que «ens mostra com va evolucionar el comportament simbòlic en la nostra espècie. La gran sorpresa és que entre aquestes capes, en el nivell més antic, el més baix, és on s’ha trobat aquest enterrament, cosa que ha sigut una sorpresa». Des que els arqueòlegs havien començat a excavar, aquests havien trobat eines i ornamentació, com closques perforades, però no restes humanes. El nen va ser localitzat enterrat a l’entrada de la cova, però a la zona protegida pel sostre. «Estava enterrat en una zona residencial molt a prop d’on vivien. És com un signe addicional de voler mantenir a prop teu i del teu dia a dia un nen que ha mort», comenta. L’entrada del CENIEH es va produir quan «els investigadors l’any 2013 –nosaltres encara no estàvem implicats en l’excavació, aclareix Martinón– van veure al terreny, al tall vertical de la paret, una alteració de la capa de sediment. Va ser l’any 2017 quan van arribar al nivell d’excavació i quan van veure alguna cosa al terreny amb alteració i forma circular, i on el sediment presentava la terra d’un color i textura diferents. Van veure també que hi havia ossos molt fràgils com a punt de desfer-se. Van mirar d’excavar-los però literalment es desfeien», explica la directora del CENIEH. En aquestes circumstàncies, van optar per «enguixar tot el bloc de sediments i portar-lo als museus nacionals de Kenya» per precisar què hi havia dins, assenyala Martinón. En els primers treballs, l’equip va localitzar dues dents soltes. Davant el dubte, van remetre les imatges a María Martinón per preguntar-li què n’opinava. «Jo els vaig dir que eren humans i que pertanyien a un nen, perquè eren dents de llet. No sabia el que hi havia a la resta del bloc, però els vaig recomanar una atenció especialitzada per personal de conservació i restauració. Els vam donar uns consells i l’any 2018 em van convidar a fer una conferència». Allà, hi havia Emmanuel Ndiema, responsable dels museus nacionals de Kenya i d’aquestes excavacions, que s’havia emportat el bloc amb les restes. Martinón va tornar a indicar-los que eren restes humanes i que creia que hi havia una columna. «Ells ens van fer l’encàrrec al CENIEH i em vaig emportar el bloc a Burgos sense saber que m’estava emportant un nen a la xorrera. Vam arribar aquí i com que era tan fràgil durant un any vam combinar excavació física manual amb molt de compte que no es desintegrés l’os amb tècniques d’excavació virtual, la microtomografia, basada en rajos X, que permetia veure per la densitat dels materials què hi havia al bloc», detalla María Martinón. Amb molt de compte i lentitud, l’equip a Burgos va entreveure l’esquelet parcial d’un nen d’uns tres anys, amb totes les articulacions i ossos a lloc. Després de molts estudis, Martinón i el seu equip van concloure que el nen va ser enterrat en un espai creat expressament per a la tomba, que van abocar-hi terra per sobre –cosa que va ajudar a conservar millor les restes– i que el petit havia sigut objecte d’un soterrament molt cuidat, cosa que denota que va ser una gran pèrdua i que hi va haver un dol. Atenent la disposició del cos i els ossos, creuen que probablement el cap va ser col·locat sobre un suport perible a tall de coixí i que es va utilitzar un sudari o mortalla al cos del nen. Les claus de l’enterrament En primer lloc, María Martinón i el seu equip creuen que, atenent la disposició del cos i els ossos, el cap va ser col·locat sobre un suport perible a tall de coixí. Com a segon punt, per la col·locació de determinats ossos, consideren que probablement es va utilitzar un sudari o mortalla al cos del nen. «Totes aquestes coses ens estan dient que aquí hi ha hagut una implicació de la comunitat amb aquest nen. No el van col·locar en una esquerda o un pou, o en un lloc que ja hi havia, sinó que van excavar una cavitat al terra de la cova per dipositar el cos d’una forma particular. Van preparar el nen amb tota la cura, com en un llit. És un tractament tan especial que podem suposar que a aquest grup li va suposar un dolor, un dol», apunta Martinón, que reconeix que actualment no es pot establir la causa de la mort perquè els ossos estan molt degradats. «Una de les característiques més singulars dels éssers humans són les relacions que establim amb els morts. Som l’única espècie que tracta amb la mateixa dedicació i respecte un mort que un viu. Poder trobar una evidència sòlida de quan va començar aquesta característica tan definitòria dels humans, és necessari. Amb aquesta recerca tenim evidència que fa 78.000 anys l’ésser humà ja tenia una ment complexa que li permetia establir vincles complexos amb els altres éssers humans al món físic real sinó amb els que han mort», opina. «És una lluita contra la mort per aconseguir que aquells que se n’han anat no se’n vagin del tot. Això és molt característic dels humans», reflexiona. L’enigma africà La descoberta d’aquest cos ajuda a entendre millor la història de la humanitat, però continua sense respondre a una pregunta: ¿per què abunden restes d’humans ‘Homo sapiens’ o neandertals enterrats fora de l’Àfrica (fins i tot de més antiguitat, fa 100 o 120.000 anys) si aquest continent va ser el bressol de l’ésser humà? «Continua sent un misteri, per què les evidències més abundants i antigues estan fora de l’Àfrica. No sabem si fa falta excavar més a l’Àfrica, si les pràctiques funeràries allà eren diferents de les d’Àsia i van deixar una resta arqueològica més difícil de veure o pot ser que aquest comportament dels enterraments s’originés al Pròxim Orient i es transmetés a l’Àfrica més tard», conclou Martinón.

El més llegit