«Et trobes tan sola que et voldries morir»

Té sis nets, però només en coneix tres. Fa més de deu anys que no veu els seus fills i els altres parents són morts. «Només em queda un cosí, però viu molt lluny», explica. Quan Maria Lluïsa Julià es va veure sola en un pis a Lleida (Segrià) el món li va caure a sobre. «Em vaig prendre deu o dotze pastilles per acabar amb tot», recorda. Una veïna la va salvar. I des d’aleshores diu que ha assumit la soledat com a companya. Sap que hi ha gent que l’aprecia i l’amor per la fotografia li ha tornat les ganes de viure. Però lamenta que d’altres tenen menys sort. «Hi ha muntanyes de vells sols en aquest país», insisteix. La setmana que ve Maria Lluïsa Julià farà 70 anys. Va néixer i va créixer a Juneda (les Garrigues). Als quaranta anys va perdre el marit i va criar sola els tres fills, que avui, amb sort, la truquen un cop al mes. «Estan casats, feliços, van voler fer la seva vida... però jo els trobo molt a falta», assenteix. Ara viu sola en un pis de Lleida, on té més a prop els metges. «No poder dir bon dia ni bon profit... és el pitjor. No poder parlar amb ningú que t’entengui, que t’estimi, no esperar ningú a casa... ¡De vegades he estat cinc dies sense parlar amb ningú!», se sincera per explicar què és la soledat no volguda. «Hi ha dies que et trobes tan sola que et voldries morir», afegeix. De fet, ja ho ha intentat. No li fa por explicar que fa uns anys es va prendre un flascó de pastilles que tenia a casa per acabar amb tot. «No podia més», reconeix. «Sort que havia de pujar una veïna a estendre un coixí i va avisar urgències», recorda. Després d’un rentat d’estómac, li va prometre al seu metge que no tornaria a recaure. No ho ha fet, i assegura que ha acceptat que aquesta és la forma que li toca viure. «Ho visc amb tranquil·litat, quin remei», explica. Però sap que la seva soledat és la de molts altres. «Som l’última generació que va cuidar els seus sogres quan eren més grans. Les generacions que venen no es cuidaran de la gent gran. Hi ha muntanyes de persones soles que es moren i ningú se n’assabenta», reflexiona. La seva vellesa i la de la seva generació l’inquieta. «¡La de gent que està sola i que no té ni cinc ni ningú que se’n preocupi!», insisteix. Perquè la Maria Lluïsa es considera afortunada. Té amics que la truquen i la conviden a fer el cafè. També la visiten els voluntaris de l’associació Amics de la Gent Gran. I tres dies per setmana l’atenen les cuidadores del servei d’atenció domiciliària que la dutxen i li netegen la casa. «El problema és que només s’hi poden estar una hora, van molt de cara a la feina i no estan per converses», es queixa. Si d’ella depengués, a l’esmorzar estaven més que convidades. A la Maria Lluïsa la preocupen els anys que han de venir. «Mentre estigui ben bona, assumeixo que estaré sola i ja està. Però si em poso malalta... em fa una por terrible. Que em mori i que ningú se n’assabenti... que em trobin cinc dies després... això ha de ser molt dolorós», assegura. Des que està atesa per la teleassistència està més tranquil·la. «He caigut unes quantes vegades a casa i ja em veus xisclant perquè algú m’aixequés... ara premo el botó i venen de seguida», diu. Amb el confinament va estar quatre dies sense obrir la porta de casa. «Gràcies als Amics de la Gent Gran vaig poder sortir al carrer», reconeix. Ara s’ha posat entre cella i cella centrar-se en la seva rehabilitació. «M’estic esforçant per posar-me forta, i gairebé ho estic aconseguint». ¿El motiu? «Vull aprofitar l’estiu per sortir a fer fotos. I després muntar una exposició», explica amb il·lusió. I és que la Maria Lluïsa és fotògrafa, ja jubilada. «D’aquesta professió no te’n pots acomiadar mai, és una cosa que porto al cor. I ara és la meva aspiració i el meu motor».

El més llegit