Pugen del pati amb el galimaties propi d’un grup de tercer d’ESO quan l’aire ja fa olor de primavera (no hi ha mascareta que ofegui aquesta olor). Van tots amb xandall –és dimecres i toca educació física– i amb un tapaboques que, un any després, ja s’han acostumat que formi part de la seva rutina, malgrat que segueix sent una de les qüestions més esmentades en l’apartat «el pitjor de la pandèmia». Són dos quarts de dotze del matí, hora de Català. Avui la classe és especial. Aquests nois i noies d’entre 14 i 15 anys del barceloní barri del Besòs, un dels més tocats per la crisi (una altra vegada), parlaran –en català, per descomptat, no es poden perdre més classes– amb EL PERIÓDICO sobre com han viscut aquest últim any, amb una vida social coartada just quan començaven a assaborir-la i sent diana recurrent de les crítiques i titllats d’irresponsables –«així, en majúscules, com ho posen sempre a la tele»–, una idea que rebaten.