«Jo sempre he sigut la Cora, tot i que als altres els costés d’entendre-ho»

Parlar amb Cora Navarro és trobar constantment una visió del món que no coneix de prejudicis ni sobreentesos. Ho fa evident la seva resposta a una pregunta que sembla ingènua, però que porta a sobre massa connotacions. ¿Quan vas deixar de ser un nen i vas ser la Cora? «Jo sempre he sigut la Cora. Vaig fer la transició per a la resta del món, però no per a mi». Aquesta petita barcelonina té les coses més clares que molts adults. A l’assumir-ho es posa vermella. «A algunes persones els costa entendre-ho, però ¿quin problema tenen si jo vull portar un vestit, si dic que soc una nena? Són ells els que tenen un problema, no jo». Abans de tenir consciència, o fins i tot abans de saber parlar, la Cora ja sabia que era la Cora. La seva mare la recorda als tres anyets, quan començava a parlar, i es referia a ella en femení. Assumeix que era sota el coixí quan va començar tot. «Somiava que era una nena, i que tothom em tractava com una nena», explica. La família cita EL PERIÓDICO al Centre Cívic Pati Llimona, que acull una exposició sobre l’evolució de la menor amb cartes, documents, manuscrits, objectes i fotografies recopilades per la fotoperiodista Gabo Caruso. Es titula CORA(JE). La Cora té claríssim quina és la seva foto favorita de l’exposició. Tot just arribar va disparada cap a un pòster de grans dimensions a la platja, amb la seva melena negra i llarga regirada pel vent. «Sempre he volgut tenir els cabells llargs. Un dia ho vaig dir als meus pares, però continuava tenint-lo curt. Quan vaig fer el trànsit ja no me’l van tallar més. I recordo el dia que vaig veure que ja tenia els cabells llargs». ¿Va ser un dia important per a tu? «Sí, molt», admet somrient. El primer vestit per al carrer Quan va tenir cinc anys, la Cora va reunir els seus pares, Ana María Valenzuela i Ramón Navarro, per explicar-los el que ella ja sabia feia molt temps. Que era una nena. I que volia que tothom la tractés com a tal. Va triar ella sola el seu nom veient la tele. «La Cora era una sireneta dels dibuixos, i em va agradar molt el nom». Ella va tenir la sort que els seus pares la van escoltar. «Em van dir que se n’informarien informar», recorda. Al cap de poc temps, va començar l’etapa que la família anomena com a ‘transició’ però que en realitat, tal com ella ho explica, ben bé podria dir-se ‘normalització’. «Recordo que em van comprar aquest vestit», assenyala a la paret. És un vestidet blanc, amb lluentons brillants, que presideix l’exposició. ¿Va ser el primer vestit que et vas posar? «No, a casa sempre em posava vestits de la meva mare, però aquest va ser el primer vestit que em vaig posar per sortir al carrer», rememora. La transició va ser, doncs, anar a classe amb el vestit i els cabells llargs. I que tots els companys de l’escola l’anomenessin Cora. Llavors anava a P5. La direcció del centre va reunir totes les famílies de la classe per informar-los que la Cora era una nena. Amb prou feines hi va haver incomprensions. Quan la nena va arribar a classe i va veure que podia ser qui volia ser, es va posar a córrer pel pati com si no hi hagués demà. «Estava molt contenta perquè per fi em deien pel meu nom», recorda. El canvi del DNI També van començar a dir-li Cora els pediatres, quan va aconseguir canviar-se el nom de la targeta sanitària. Amb la instrucció del 2018 impulsada pel Ministeri de Justícia també va modificar el nom del DNI. «Però encara hi posa que soc un nen», diu queixant-se. Només vol treure la ‘M’ a la casella de ‘sexe’ i que hi posi una ‘F’. Si vol aconseguir-ho avui s’ha de sotmetre a un exploració mèdica a la qual els seus pares es neguen rotundament. La llei trans que prepara el Ministeri d’Igualtat li donaria aquest dret si és el que vol, sense preguntes ni exàmens. «Tant de bo», xiuxiueja. La Cora se sent afortunada. Sap que compta amb amics i la família que la respecten i l’ajuden. «Has d’intentar explicar-ho a la gent del seu voltant perquè ho entenguin. La majoria no em deien que no podia ser una nena, em deien que no sabien que ho era», exposa. A alguns els costa una pelet més, admet. Li diuen coses que no li agraden. ¿Per exemple? «Doncs que abans era un nen». L’entristeix, però de manera relativa. A ella el somriure no l’hi treu ningú. Parlar amb la Cora és adonar-se que ser una ‘nena trans’ és, en realitat, ser una nena. «A la notícia que escriguis no em diguis nena trans, digue’m persona», implora. ¿Per què? «Perquè som persones com la resta. Com tu». Ella té claríssim qui és. El problema és que la resta del món ho entengui i ho respecti. Per això és absurd preguntar-li què vol ser de gran. La Cora ja és qui vol ser. «Als nens els diria que diguin el que senten als seus pares, que si callen és pitjor.» ¿I als pares? «Que els recolzin en tot».

El més llegit