«La Covid ha fet que la universitat faci un salt pedagògic de 10 anys»

Cent cinquanta mil enginyers de totes les especialitats, arquitectes, arquitectes tècnics, òptics, matemàtics... No és un mal balanç per a 50 anys d’existència. La Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) compleix mig segle com a institució amb un contingut optimisme de cara al futur. «La pandèmia ha col·locat els nostres graduats a l’agenda econòmica, social i política», assegura el rector Francesc Torres. ¿Cinquanta anys només? Una tenia la impressió que la UPC era més antiga... A veure, a veure... La universitat té escoles centenàries com la d’Arquitectura o la d’Enginyers Industrials, que són centenàries, de finals del segle XIX, però va ser el 1971 quan es va constituir com a Universitat Politècnica de Barcelona, com a agrupació d’aquests diferents centres ja existents. Aquesta estructura dispersa, amb implantació en diferents llocs, l’ha marcat com a universitat. ¿Ha sigut un inconvenient? La UPC ha fet de la necessitat virtut. Des d’un punt de vista de l’economia d’escala, hem de multiplicar esforços, però alhora, ser tan presents al territori ens ha permès teixir una xarxa de col·laboració amb el teixit empresarial local. Tenim, per dir-ho d’alguna manera, una concepció federal en què cada campus marca el seu propi perfil. I aquest últim any, amb el coronavirus, la digitalització ens ha permès veure que el paraigua comú de la UPC funciona. ¿A què es refereix? La pandèmia ha tingut poques coses bones, això està clar, però com a institució n’hem sortit reforçats. Primer, perquè ens vam saber adaptar molt ràpidament. D’una setmana a la següent vam passar al mode semipresencial de classes incorporant tecnologia audiovisual a les aules, amb nous materials docents i noves metodologies. Hem fet un salt pedagògic de 10 anys gràcies a la reacció que va tenir el professorat. Però, a més, la pandèmia ha posat de manifest que la ciència, la tecnologia i les enginyeries han de ser a primera línia per resoldre els problemes del país i per fer front a la dura competència asiàtica en aquest àmbit. Això ens ha situat, com a enginyers i tecnòlegs que som, a l’agenda ciutadana i social i, per tant, també a l’agenda política. «Hem fet ajustaments, sí, però la situació financera és greu. Estem tocant el moll». Posi’ns algun exemple. Hi ha algunes qüestions molt de moda en les que la UPC fa anys que està treballant, com l’ús de la intel·ligència artificial o la mobilitat. Però també hi ha sectors tradicionals com la indústria agroalimentària, les tecnologies de la salut o de l’esport... O de la cultura. No fa gaires anys les tres grans universitats catalanes van sortir a reclamar un millor finançament perquè la situació era ja inassumible. I seguim amb un problema greu d’infrafinançament. Hem de renovar infraestructures, perquè des de la retallada del 30% del 2009, gairebé no s’ha pogut invertir ni en edificis ni en laboratoris. I l’altre, també cada vegada més preocupant, és el relleu generacional. Necessitem fons per captar talent jove. Fa anys que estem fent ajustaments, sí, però ara ja estem tocant el moll. Les universitats estan reclamant al Govern que surti de la Generalitat una conselleria específica. ¿Per què? Cada vegada que arriba una campanya electoral es parla molt de la formació, de la innovació i de la investigació, però després falten pressupostos. El que reclamem els rectors és un compromís. Ens trobem que s’aproven iniciatives que estan molt bé, per exemple la rebaixa del 30% de les taxes acadèmiques per als estudiants, però el que ha succeït és que les universitats hem deixat d’ingressar aquests diners sense que hàgim tingut cap contrapartida o compensació per part del Govern. Demanen que se’ls valori... ¿Vol que li digui una cosa? Des de 1971, Catalunya ha canviat molt, moltíssim, i els nostres 150.000 titulats han sigut partícips de primera línia d’aquesta transformació. Som la universitat tecnològica de referència de Catalunya i estem en les primeres posicions en els rànquings internacionals especialitzats... I això ho fem amb un terç del finançament que tenen altres universitats europees. El 96% dels nostres titulats treballen tres anys després de graduar-se i un 63% d’aquests joves tenen contracte indefinit en aquell període. ¿L’abandonament d’estudis el primer any, continua sent tan alt? Els nostres són, sens dubte, estudis molt exigents. Però el problema no ha sigut, històricament, de capacitació dels estudiants sinó d’adaptació. Hem reduït les xifres d’abandonament, que havien arribat a ser del 33%, amb programes d’acompanyament als alumnes, de tal manera que per exemple ara, amb la pandèmia, hem vist que l’abandonament ha sigut només del 12%. «Ningú se’ns ha dirigit per tractar ni de canvis en el batxillerat ni d’una modificació de la selectivitat» Ho dic perquè a Catalunya es reclama reforma del batxillerat i això implicaria també una reforma de l’actual model de selectivitat. ¿Han parlat ja del tema? Ningú s’ha adreçat a nosaltres per tractar ni sobre una possible modificació del batxillerat ni sobre un canvi en la selectivitat. Parlarem el que calgui parlar, per descomptat, però ens preocupa que no arribin mínimament capacitats. n

El més llegit