María Neira: «Sobrevindrà un renaixement, ple de creativitat i ganes de viure»

Amb una agenda desbordant, la doctora María Neira (La Felguera, 1962), directora del Departament de Salut Pública i Medi Ambient de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), teletreballa i dorm a estones. S’espavila bé en les situacions d’emergència perquè així ho requereix la seva feina, tot i que aquest últim any ha sigut especialment desafiador. Des de Ginebra, en conversa telefònica amb La Nueva España, fa balanç dels últims dotze mesos convivint i combatent el SARS-CoV-2. -¿Preocupada pels contratemps amb la vacuna d’AstraZeneca? -Estem en la fase quatre del desenvolupament de la vacuna. Una vacuna passa per tres fases de prova i assajos clínics, quan ja s’ha aprovat el seu consum i està en ús entrem a la fase quatre, amb sistemes de vigilància que són hipersensibles a qualsevol possible efecte secundari. En el cas dels trombes detectats en persones a qui se’ls havia administrat la vacuna d’AstraZeneca, la incidència coincideix amb la de la població normal. Hi ha hagut molts milions de persones vacunades sense cap problema. De tota manera, tot això es rep amb molta atenció. Sempre cal mesurar el risc i el benefici, i el benefici de la vacunació sobrepassa de llarg el risc. A Espanya no s’ha detectat cap cas i les autoritats han pres la seva decisió i els ciutadans es poden vacunar. A qualsevol campanya de vacunació passen aquestes coses, però d’aquesta estem pendents minut a minut. -¿Quan deixarem d’estar tan alerta amb la Covid? -L’ésser humà pot estar en estat d’alerta i alarma durant un quant temps, però els nivells d’adrenalina no es poden mantenir sempre amunt. Si el virus té l’evolució que esperem i la vacunació l’efecte que volem, arribarà el moment que la Covid-19 serà una malaltia endèmica, com moltes altres. És una pena perquè si ho haguéssim pogut evitar hagués sigut millor. Llavors arribarà el moment que haurem d’apartar aquests afegits ideològics, la pèrdua de llibertat, els drets que hem cedit. Espero que no ens tornem intransigents i em preocupa molt la salut mental. Això deixarà molt rastre en la salut mental. Hi ha persones que han viscut un any intoxicades per una informació que no han pogut posar en context. Hem vist que al món, potser no tant a Espanya, hi ha un problema d’aïllament i solitud important, i això serà difícil de recuperar. ¿Qui sap? Potser la societat aprèn a gestionar mecanismes per evitar aquesta soledat no volguda. -El març del 2020, ¿s’imaginava que un any després l’epidèmia continuaria descontrolada? -Ni a mi ni als meus col·legues, que treballen en emergències, malalties epidèmiques, grans brots, com l’Ebola, se’ns va acudir pensar en aquest escenari. No entrava en la nostra planificació. Estàvem convençuts que era molt greu, que es transmetia molt ràpid, però crèiem que hi hauria una millor gestió dels casos i la severitat. Al principi vam tenir por que esclatés d’una forma molt violenta a l’Àfrica, estàvem terroritzats, però, curiosament, va ser pitjor a països molt civilitzats, als Estats Units i Europa. No, ningú pensava que l’economia i la societat estarien de genolls un any després. Confiàvem que hi pogués haver una estacionalitat. -¿Ha quedat descartat? -Res està descartat, ens queda molt per saber. Penso que aviat trobarem alguna cosa que ens expliqui el mecanisme de transmissió d’aquest coronavirus. Jo crec que la contaminació ambiental ha sigut determinant, per això els països més desenvolupats són els més castigats. Això explicaria el menor impacte a l’Àfrica. També crec que poden influir factors lligats a la part més social, estar més exposats al sol i sintetitzar més vitamina D. -¿Quan va ser conscient de la gravetat del nou coronavirus? -Hi havia estudis d’epidemiòlegs, sobretot d’universitats angleses, que feien modelitzacions amb ordinador i parlaven de 15 o 20 milions de morts. Nosaltres, l’equip de detecció de malalties emergents de l’OMS, tenim una xarxa de laboratoris, notícies, un mecanisme de rastreig que, diàriament, llança una alerta si detecta la paraula epidèmia. És una cosa molt normalitzada. Això va començar amb uns casos de pneumònia a la Xina, a Wuhan, un virus, casos aïllats, després transmissió entre humans, després comunitària, després una transmissió molt ràpida... El 30 de gener l’OMS va declarar la màxima alerta, i hi havia cent i escaig de casos fora de la Xina i cap mort. Jo vaig tenir la visió que això seria una gran crisi sociosanitària i econòmica a Roma, era allà quan el primer ministre va reunir el seu gabinet, i la mateixa nit va anunciar el confinament a Itàlia. Llavors va ser quan vaig pensar: «Això serà alguna cosa més que un problema sanitari, serà un volcà, i posarà en joc moltes coses». -Després de la visita del grup d’experts de l’OMS a la Xina, ¿donen per aclarit l’origen de l’epidèmia? -Va ser una missió que aportarà molt al coneixement: han revisat expedients, han tingut accés a molta informació, però serà molt difícil arribar a tenir mai una resposta absoluta. Cal continuar avançant i investigant, no crec que un dia diguem: «Ho hem trobat». Sembla clar que els casos van començar a circular al desembre. La història dels ratpenats és fascinant. No és que calgui tenir-los por, ells només conviuen amb un virus com amb molts altres. El que ha passat és que hem destruït aquestes barreres naturals que ens protegien. Estem pagant el mal que fem als ecosistemes: nosaltres els necessitem –per respirar, per alimentar-nos...–, però ells no ens necessiten, ens poden eliminar. Ens hem arrogat aquest esperit conquistador i destructor, que es torna contra nosaltres d’una manera brutal. -L’OMS va declarar l’alerta sanitària un 30 de gener; Espanya, com altres països, no va adoptar mesures dràstiques per contenir el contagi fins al març. ¿Massa tard? -Cal entendre d’on veníem. Veníem de la grip A amb el Tamiflu, les vacunes... Aquella alerta va ser real, però, afortunadament, no va tenir les dimensions de l’actual. Quan l’OMS declara l’alerta sanitària, fora de la Xina no hi havia gaires casos. Al gener, sense pacients hospitalitzats, sense casos mortals, ningú hauria acceptat el confinament, ningú hauria acceptat parar l’activitat a les empreses, la indústria, el turisme... Tot perquè potser... Nosaltres no demanàvem el confinament al gener, demanàvem l’estat màxim de preparació i resposta, la posada en marxa del reglament sanitari internacional, i els sistemes d’emergències epidemiològiques van començar a respondre. -La gestió de l’OMS va començar sent molt criticada, i ara l’organització sona com a candidata als Nobel. ¿Com l’autoavalua vostè? -El que nosaltres podem oferir són resultats. Un col·lega de comunicació ens comentava fa uns dies que hi ha disponibles a la web de l’organització 500 guies de recomanacions; les conferències de premsa no tenen número, van començar sent cada dia, ara són dues vegades per setmana; s’ha posat en marxa un ‘blueprint’ en què tots aquests clínics que estan veient els avenços en els tractaments bolquen informació, que es coordina i de què s’extreuen conclusions valuoses: que la hidroxicloroquina no és eficaç, que la dexametasona sí...; hi ha el mecanisme Covax, perquè puguin arribar vacunes a països en vies de desenvolupament; s’ha proporcionat formació ‘online’, hem enviat tones de materials a altres països; fem la prequalificació de vacunes per als que no tenen entitats reguladores; aportem assistència tècnica; treballem en investigació... Això és pel que se’ns ha de jutjar. -Presa de temperatura, gel hidroalcohòlic, distància de seguretat, mascareta... De totes les recomanacions per evitar el contagi, ¿amb quines ens quedem?, ¿quines podem desterrar ja? -Hi ha cinc mesures bàsiques. La primera és el rentat de mans –això no fa mal ningú i ens ha evitat moltes malalties– i les altres estan relacionades amb on i com es produeixen els contagis: contacte pròxim, ambients tancats i molt freqüentats; per contrarestar-lo cal aplicar la distància social –almenys, un metre–, l’ús de la mascareta en ambients tancats, evitar esternudar o fer-ho al colze, i la ventilació, per descomptat; la resta no és necessària. No hem vist gaire utilitat a la presa de temperatura, ni la neteja de les sabates o les superfícies. La higiene no està de més, però els guants són innecessaris, i em sap greu veure la gent fent jòguing amb mascareta, pels seus pobres pulmons. -Llavors, ¿aviat ens podrem treure la mascareta a l’aire lliure? -Això depèn de la legislació del país. Cada Govern fa la seva valoració del risc. Aquí a Suïssa la mascareta mai va ser obligatòria a l’exterior. Hi ha raons sociològiques en aquestes decisions: el suís potser té altres costums socials que ho justifiquen. -¿Com hem portat els espanyols les restriccions? -A Espanya i Itàlia tenim fama de ser poc disciplinats, però he vist més infraccions i més greus a països com Holanda. Probablement, això serà objecte d’estudi sociològic. -¿La Covid ha donat impuls a la investigació? -S’hi ha posat molt el focus en aquests mesos, confio que no se’ns oblidi i que els investigadors tinguin el reconeixement que es mereixen, no només pel prestigi social, que a ells segurament els importa poc, sinó perquè tinguin llocs de treball i condicions de treball dignes. Hi ha molt per fer. El de la pandèmia ha sigut l’any que hem arribat a Mart, és tota una paradoxa. -¿Com explicar que en qüestió de mesos s’hagi aconseguit una vacuna per a la Covid i encara no n’hi hagi per a la malària o el VIH? -Desenvolupar vacunes per a un coronavirus és difícil, però feia anys que s’hi treballava, i això també compta. La malària és un paràsit i el VIH té altres dificultats. Jo vaig viure molt de prop allò dels retrovirals per a la sida, quan van sortir al mercat es venien a preus exorbitants, es va arribar a un acord amb el preu i van arribar a milions de persones. Amb aquestes vacunes es podria fer una cosa semblant. Quan hi ha voluntat política i recursos financers, la investigació i la ciència poden fer coses extraordinàries. I pressió social, això és el que ha passat amb la Covid i aquest element és primordial. -¿I els danys col·laterals de la Covid? Per a les dones, per exemple. -A aquesta pandèmia l’anomenem una sindèmia, és una síndrome, són diverses epidèmies: la de salut mental ja hi és; la de pobresa, amb els nens deixant l’escola per posar-se a treballar. En les nenes és pitjor, sense educació, casades per força amb 11 anys, amb l’agreujament de la violència contra les dones. Hi ha un retrocés brutal en l’àmbit de l’educació. Per això cal mesurar al màxim en salut pública, tot és un balanç entre risc i benefici: si fiquem en un búnquer tothom, serà molt eficaç, però cal sospesar les conseqüències. -Fa uns mesos pensàvem que Espanya estava gestionant pèssimament l’emergència, ara sembla que no tant. -Quan ens preguntaven per què a Espanya li anava tan malament no teníem una explicació. Unes setmanes després va canviar, com havíem anticipat, potser per la circulació del virus. És fonamental fer servir els instruments que tenim, els tests ràpids de forma estratègica, per exemple. Amb el personal sanitari vacunat i una millor gestió dels malalts, no arribarem a eliminar el virus a final d’any, però sí que reduirem molt la mortalitat. -¿Com ho ha fet Astúries? -Dins de totes les morts que cal lamentar, que als sanitaris els dolen una per una, s’ha gestionat, amb els instruments que hi havia, de la millor forma possible. El meu aplaudiment als professionals asturians, que conec molt bé. Ho han fet, a més, amb dedicació i professionalitat. -¿Va arribar a pensar en algun moment que l’epidèmia era immanejable? -No, no m’ho puc permetre. Alguna vegada ens desmoralitzem una mica, però treballem amb la mateixa energia. -¿Quan escoltava les recomanacions de Bolsonaro o Trump? -Van ser moments, òbviament, dolorosos. Per fortuna, nosaltres treballem amb els hospitals i els professionals, descentralitzadament, i ells sabien bé què calia fer. -¿Alguna vegada la vida tornarà a ser com la coneixíem? -Jo soc patològicament optimista. Recuperarem una millor normalitat, a valorar tenir un trocet de «prat» en lloc de viure en una ciutat, amuntegats. Valorarem la solidaritat, la ciència. Confio que serà millor. Sobrevindrà un renaixement, ple de creativitat i ganes de viure, amb alegria. El sentit comú ens ajudarà, cadascú ha de ser el gestor del seu propi risc i potser així aquest any recuperarem una mica de les coses tan bones i saludables, com les abraçades i els petons. -¿Estem abocats a una pròxima pandèmia? -La veritat, no em sembla la millor pregunta per acabar amb un to optimista. Ja tenim a sobre el canvi climàtic, que ens donarà molt males notícies, però estic convençuda que ens prendrem seriosament el desenvolupament sostenible, i si ho fem bé, això ens protegirà.

María Neira: «Sobrevindrà un renaixement, ple de creativitat i ganes de viure»

Entrevista a la directora del Departament de Salut Pública i Medi Ambient de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

«Estem pagant el mal que fem als ecosistemes: nosaltres els necessitem –per respirar, per alimentar-nos...–, però ells no ens necessiten, ens poden eliminar»

El més llegit