La xerrada transcorre primer en una plaça i després a casa seva. Perquè entremig, la més gran, la Claudia, surt de música mentre el petit juga amb un amic del col·le al carrer. I després, és clar, cal començar a tancar el dia amb banys i altres litúrgies familiars. Marta Nomen és la mare i s’aixeca diverses vegades per ajudar el Luca, una baldufa amb potes. «Tinc els ulls verds i blaus», diu el marrec, de quatre anys. Els ha heretat del seu pare, David Merci, italià, de Roma. Han passat per tots els tòpics de la pandèmia: cuinar com si no hi hagués un demà, penjar el dibuix de l’arc de Sant Martí i el ‘tot anirà bé’ al balcó, teletreballar, esgotar les opcions d’oci a Barcelona, discutir... I ara, un any després del primer i més cru confinament, quan ensumen l’aroma a certa normalitat, passen revista. «Hem baixat una marxa en la nostra vida. Tenim més paciència. I no, no feia falta tanta vida social».