Fukushima: una crònica sobre l’(aparent) fi del món

Les agulles de molts rellotges van quedar congelades a les 14.14 h d’aquell 11 de març. Als japonesos els desvetllava fins aleshores una economia estancada durant dues dècades, i tres dies després encadenaven catàstrofes com les que nodreixen la seva cinematografia clàssica. Un terratrèmol, un tsunami i fugues nuclears. Només va faltar Godzilla. ‘Genpatsu shinsai’, aquella expressió encunyada pel sismòleg Katsuhiko Ishibashi als anys 70 en al·lusió a una combinació de terratrèmol i accident nuclear que conduïa el país al desastre, transcendia del pla teòric. Va ser «la crisi més greu des de la Segona Guerra Mundial», va aclarir el primer ministre Naoto Kan en un discurs de caires churchillians. En va tenir la culpa un sisme a un centenar de quilòmetres de la costa nord-est de magnitud nou, el més poderós registrat en un país que en col·lecciona. Es va notar a Pequín i va disparar les alarmes de tsunami a Rússia, Indonèsia, Nova Zelanda, Xile o les Filipines. De Sendai van partir moltes de les imatges que van torbar el món: la llengua marina que avança a trobar la terra ferma, els barcos empesos com ninots, les restes de cotxes escampats pel litoral, els pobles desapareguts en segons, els cadàvers retornats pel mar... Un horitzó confós El recorregut d’aquest corresponsal pel litoral descobria estampes similars. Un pesquer descansava invertit sobre un hivernacle a Higasi Matsushima. Els límits de mar i muntanya havien quedat difuminats, amb centenars de metres de fang acumulant restes d’un i un altre costat i desenes de cotxes emergint de les aigües menys profundes com els crostons de la sopa. Els danys van quedar mitigats per la construcció d’edificis a prova de terratrèmols, una obligació legal que inclou una separació mínima per evitar l’efecte dòmino i construccions elàstiques per absorbir la vibració del terra. El tsunami va matar 18.000 persones i va portar cap a refugis centenars de milers d’altres, que durant dies van lamentar el fred, la gana i la falta d’aigua, llum i gas. També van provocar el desproveïment i escenes de postguerra, amb els veïns alineats davant els escassos restaurants que conservaven alguna cosa al rebost o als múltiples 7-Eleven que repartien ampolletes d’aigua. Eren cues de disciplina germànica i educació britànica, sense que ningú aixequés la veu, cap intent de colar-se, cap conat de baralla ni cap indici de nerviosisme, l’epítom del civisme japonès. «Compara-ho amb les hordes que van arrasar les botigues després de l’huracà ‘Katrina’», em suggeria un nord-americà. Les víctimes d’un terratrèmol de magnitud 9 i d’un tsunami amb onades de 10 metres monopolitzarien l’atenció mediàtica durant setmanes en condicions normals, però tres dies després ningú els recordava. Des de Fukushima arribava el ressò dels problemes d’una central que havia esquivat el tancament amb una pròrroga després de 40 anys de vida. Fukushima patia un descarrilament lent des que la paret d’aigua va arruïnar quatre dels seus reactors. Ni tan sols els helicòpters que havien de llançar-hi aigua van poder acostar-s’hi per l’altíssima radiació. Al·lusions a Txernòbil El resultadisme permet lectures més calmades, però quan aquest cronista teclejava les seves tres pàgines aquella nit del 14 de març a Sendai, a desenes de quilòmetres de la crepitant central, ja no eren sacrílegues les al·lusions a Txernòbil. La central havia patit dos incendis i una explosió. Quatre dels sis reactors rivalitzaven diàriament pel títol de més preocupant. Dos forats de vuit metres quadrats al vas del reactor 4 posaven en contacte les barres de combustible amb l’exterior. El Govern reconeixia el risc d’«una més gran filtració» i estenia el radi d’exclusió. Només s’hi quedaven de desesperada guàrdia 50 dels 800 operaris. Günther Oettinger, comissari d’Energia de la Unió Europea, parlava d’«apocalipsi» i d’una «situació fora de control». Experts variats defensaven que la catàstrofe era inevitable i imminent. Corresponsals avesats a mil guerres feien les maletes, multinacionals contractaven vols xàrter per evacuar el seu personal del país i moltes ambaixades es mudaven a Osaka, al sud. Si no era una catàstrofe nuclear, se li assemblava molt. Fukushima va provocar l’èxode massiu de les zones pròximes. A Koriyama, a una cinquantena de quilòmetres, centenars de persones esperaven el seu torn per entrar en un refugi al qual donaven llum verda uns tècnics amb vestits hermètics blancs i màscares que mesuraven la seva radiació i la de les seves bosses amb escàners manuals. De tant en tant partia com un llamp una ambulància amb alarmes sonores i lluminoses transportant a l’hospital qui havia donat una lectura massa alta. «Si diuen que no és perillós, ¿per què ens parlen amb mascaretes?», es preguntava un professor d’uns vint anys. A l’Executiu se li va criticar que no actués més ràpid després de les primeres explosions de Fukushima o que endolcís el desastre, tot i que és dubtós que es pugui ser completament sincer en una crisi similar. Anys després es va saber que havia manejat un pla per evacuar a la carrera els 13 milions de toquiotes. La radioactivitat va continuar monopolitzant les portades durant setmanes a mesura que la seva presència es descobria també a l’aigua i els aliments i s’avançava que continuaria amb la seva silenciosa tasca de sapa durant dècades. Més de 160.000 persones van ser evacuades i moltes no hi han tornat encara. L’ONU confirmava aquesta setmana que les emissions de Fukushima no van perjudicar la salut de la població local i que l’increment del càncer de tiroide respon als conscienciosos exàmens amb material més avançat. No sembla una factura desmesurada 10 anys després que s’anunciés la fi del món.

El més llegit