Lleida plora la marxa de l’art sacre

Tristesa i ràbia és el que es respirava aquest dimarts al Museu de Lleida. I una mica d’autocrítica i, també, de crítica. «Lleida no ha respost. Els ciutadans no hem sabut estar a l’altura per defensar un patrimoni que no va ser robat». Fins aquí el mea culpa de la Victòria i la Pepita, dues octogenàries plenes d’energia i assídues a la pinacoteca. Després de l’autocrítica, el ‘Jo acuso’: «La gent del poble ens pensàvem que estàvem ben representats per defensar les obres i no ho estem». Més: «Els polítics no han fet res». I clatellada a l’Església: «No pot ser que els dos bisbes no es posin d’acord. Fan que perdem la poca fe que ens queda». D’«espoli» parlava la Carmen, una altra de les visitants d’aquest matí al museu. Poc més. Un grup d’estudiants i molta solitud. «Hi ha molta gent que està tan trista pel que està passant que prefereix no veure-ho», afirmaven les dones. I el que està passant és l’execució provisional de la sentència en primera instància del litigi per les 111 obres d’art sacre de la Franja que es disputen Catalunya i Aragó, més concretament els bisbes de Lleida, Salvador Giménez, i de Barbastre-Montsó, Ángel Pérez. Després de la decisió favorable a l’Aragó, el desembre del 2020, el tribunal va ordenar la marxa de les peces que custodia el Museu de Lleida (abans Diocesà) cap a Barbastre. Si les instàncies superiors (Audiència Provincial i Tribunal Suprem) es decanten a favor de Catalunya, ja agafaran el camí de tornada. De manera que aquest dimecres partiran les últimes 42 obres, les de més valor, serà l’últim viatge d’una entrega que s’ha fet per capítols (15 i 22 de febrer, i 5 de març) i intentant no fer soroll. «El més trist és la concertació del silenci», afirmen des del Cercle d’Amics del Museu de Lleida. Per això la solitud. Exhaurir la via judicial L’entitat està dolguda, amb tot l’estament polític però sobretot amb la consellera de Cultura, Àngels Ponsa. I la seva inacció. Ni se l’ha vist pel museu ni ha oposat cap resistència a la marxa de les obres. «No li demanàvem que desobeís però sí una posició ferma en defensa del patrimoni», no n’hi ha hagut. Del poc dit per ella sobre el tema hi ha el fet d’escudar-se en la decisió del bisbe d’entregar les obres. Decisió que no és diferent a la que van prendre els seus predecessors (tot i que l’actual mitrat està disposat a anar fins al final per la via judicial, els anteriors no); la que no és la mateixa és l’actitud de la Conselleria, abans ferma a acatar la llei catalana de patrimoni que impedeix la sortida de les obres. Cap dels que van precedir en el càrrec Ponsa van obrir la porta del museu. No en va el bisbat pot tenir la propietat de les peces, posada en entredit per la sentència, però la Conselleria té totes les competències en matèria de patrimoni. «Entre el silenci d’ara i Sixena hi ha un camí enmig de resistència, s’havia d’haver resistit una mica més», afirmen des del Cercle d’Amics del Museu mentre afirmen que les coses s’estan fent de forma «vergonyosa». I demanen mirar al futur: «El que s’ha de veure és què podem fer a partir d’aquest moment». Des de la Conselleria ja han anunciat que els buits s’ompliran amb obres del MNAC. Res nou i que no s’hagi fet en el passat. El Consorci del Museu –format per la Conselleria de Cultura, la Paeria, la Diputació de Lleida, el Consell Comarcal del Segrià i el bisbat de Lleida– han reiterat el seu «compromís» d’«esgotar totes les instàncies judicials, tant nacionals com internacionals». I el Govern ha acordat donar tot el recolzament. Hi ha esperança en la seva tornada: «¿Per què no? La sentència és un deliri». Parets despullades De moment, una gerra de realitat: «Entrar al museu i veure els buits creats és bastant impressionant», lamenten des de l’entitat. I és que ahir dilluns es van retirar les obres en exposició per preparar-les per al trasllat, de manera que aquest dimarts la pinacoteca s’ha despertat amb grans nus a les seves parets. On abans lluïa el frontal de Sant Vicenç de Tresserra, ara hi ha el no-res. El mateix passa amb el frontal de Sant Hilari de Buira; el retaule de Sant Antoni Abat de l’església (que no monestir) de Sixena, i les taules ‘Naixement i Epifania’ de Binacet. Tampoc presidia al seu lloc la Verge de Saidí, una altra de les peces importants. L’escultura de pedra policromada complia ús litúrgic a l’església de Sant Llorenç des del 1940. Els feligresos es van poder encomanar a ella per última vegada durant la primera missa d’ahir, tot i que la peanya continua al seu lloc fent més sepulcral, si és posssible, el silenci. Són les cicatrius d’un litigi que està en actiu des del 1995, i que promet allargar-se en el temps. ¿Com s’ha arribat fins aquí? «Va començar l’Església amb una partició del bisbat de Lleida i la seva incapacitat de pactar una sortida cooperativa, més aviat el contrari, i després van arribar els polítics excitant les baixes passions i creant un fals imaginari», afirmen. Sigui com sigui, demà hi tornarà a haver concentració, convocada pel Cercle d’Amics del Museu, a la porta del museu per acomiadar les últimes peces, com n’hi va haver l’11 de desembre del 2017 per les obres de Sixena. Però demà, a diferència de llavors, no s’espera la Guàrdia Civil entrant sota l’empara del 155 ni els polítics fent aturada en plena campanya electoral. Sí que hi haurà la Victòria i la Pepita, com hi van ser fa tres anys, tot i que aquesta vegada una mica més desil·lusionades. I, sobretot, «tristes i enfadades».

Lleida plora la marxa de l’art sacre

La sortida aquest dimecres de les últimes 42 peces de les 111 de la Franja en litigi entre Catalunya i Aragó sumen la capital del Segrià en la tristesa

Els ciutadans culpen els polítics de la pèrdua de l’art sacre: «Ens pensàvem que estàvem ben representats per defensar les obres i no ho estem»

El més llegit