‘Tot malament’: el crit d’una generació

Tot malament. És un bon resum de com la pandèmia mundial ha impactat en les generacions més joves. Els nascuts en els noranta van créixer enmig de la crisi financera i arriben a la vida adulta en un altre crac econòmic havent de reprimir, a més, el contacte social i les mostres de carinyo. Tot malament. Dues paraules que pengen del balcó del 3r 2a, al número 108 del carrer de Balmes, en l’encreuament amb Provença. És en ple centre de Barcelona. I allà viuen Aurora González, Daniela Forero i Laia Campos. Tres inquilines. Tres amigues. «I família», diuen entre rialles. El missatge del seu balcó ha impactat transeünts i veïns, més grans que elles, que el veuen massa negatiu. Alguns es plantegen col·locar una altra pancarta que contraresti el seu discurs. Entrar al pis de les tres mil·lennistes transporta a un bon humor que contrasta amb la pancarta que exposa el seu balcó. La casa és plena de dibuixos, fotos, post-its, roba estesa, cendrers plens i molt cafè. Sona John Maus a ‘Spotify’ i elles riuen i xerren en pijama mentre el sol es cola pel balcó. Un noi fuig d’una de les habitacions en calçotets. Es miren, i riuen encara més. L’Aurora és la que fa més temps que resideix a la finca de l’Eixample. És sevillana i va venir a Barcelona fa dos anys. En té 26. Ha estudiat dues carreres, un màster, va aprovar el nivell C1 d’anglès i ha viscut a l’estranger. El que sorprèn és que en els últims mesos hagi passat gana per falta d’ingressos. Va ser ella qui va decidir penjar la pancarta. La història d’aquest retall de tela va sorgir una mica abans de la manifestació del 8 de març del 2020. «Volia portar un missatge curt i contundent. Tots els problemes que vivim les dones continuen existint. Potser hi ha més sensibilització, però en realitat no ha canviat res, seguim igual de malament. I n’estic tipa», afirma. Es va inspirar en una foto de la il·lustradora Anastasia Bengoechea. Després de la marxa, va penjar el cartell a la seva habitació. Llavors vivia al mateix pis amb tres persones més. I va arribar la pandèmia. El seu oncle avi va morir i no podia sortir de casa. «¿Saps aquesta sensació d’estar amb gent i sentir que estàs sol? Jo necessitava que algú m’abracés i em vaig veure atrapada», diu. Només li faltava veure la «romantització» que diu que va inundar les xarxes socials. «Que si manualitats, que si cuina... la gent era feliç o ho volia semblar. I jo pensava... ¿Com han d’estar aquestes famílies que sobreviuen regentant un bar, netejant escales o fent arranjaments en la construcció? La gent no és conscient del món on viu», afirma. Llavors va decidir penjar el cartell al balcó. Sense un «puto duro» Pocs mesos després va poder respondre personalment a totes aquelles preguntes. No li van renovar el contracte temporal i la resta d’inquilins van deixar el pis. Es va veure sense ingressos pagant un lloguer de 1.200 euros. I el ‘tot malament’ se’l va emportar un cop de vent. A l’agost va aparèixer Laia Campos, la més jove del pis. «Teníem una amiga en comú. Jo l’havia conegut en una festa feia temps i érem bones amigues. Em va dir si volia venir a viure amb ella perquè no arribava a final de mes i no ho vaig dubtar», explica la noia de 23 anys, que fins aleshores vivia a Castelldefels amb els seus pares. «Va arribar un punt en què jo no tenia diners per pagar-me el menjar. ¡No tenia un puto duro, tio!», exclama l’Aurora. «Si vaig menjar va ser perquè la Laia feia la compra per les dues», prossegueix. Sous de becari i contractes porqueria La recerca de la tercera inquilina va ser molt més fàcil que la d’una nova ocupació per a l’Aurora. «M’oferien llocs de becària, de 400 o 500 euros al mes. I que si parlo alemany, que si no tenia un millor títol d’anglès... jo és que flipo. ¿I quan se suposa que puc viure?», es pregunta. A la fi va trobar una feina. En una gestoria. 20.000 euros bruts a l’any. «Les empreses ens tracten com nenes. Però és que jo pago llum, pago aigua, pago lloguer... ¿quan se suposa que podré cobrar com l’adulta que soc?» es pregunta. A la Laia li ronda la mateixa pregunta pel cap. «Jo ara acabo de perdre la feina en una ‘start-up’. Estic farta de contractes porqueria, que em demanin hores extra, en cas d’haver de pagar el wifi, posar l’ordinador i que a sobre m’insultin o em diguin que no soc prou bona», diu. És a l’atur. Com el 40% de joves de la seva generació. La tercera inquilina és Daniela Forero, una il·lustradora colombiana de 23 anys que va arribar a Barcelona el 2018 per estudiar un màster. Va acabar el curs i es va quedar a la capital catalana en situació irregular. La pandèmia la va enxampar compartint habitació per 500 euros a Gràcia i sense un sol esbós per fer. Ha estat treballant en encàrrecs per 500 euros al mes. «I sense cap dret ni social ni laboral», recalca. «Almenys al pis em sento cuidada. Ens entenem i ens ajudem. Però hi ha centenars d’immigrants que estan com jo, o pitjor. Que no tenen res per menjar». Adolescència en crisi Aquestes noies han crescut entre dues crisis econòmiques. El crac financer les va agafar amb 14, 13 i 11 anys. Quan l’emergència social es va accentuar estaven començant el batxillerat i la universitat. «Els meus pares es van quedar sense estalvis, i ens deien a mi i al meu germà que estudiéssim molt. Que si ens passés alguna cosa no ens podrien ajudar», recorda l’Aurora. Per a la Laia tampoc va ser fàcil. «A casa ho vam passar malament, els meus pares es van haver d’estrènyer el cinturó», afirma. La Daniela, en vista d’aquesta pregunta, somriu. «Vinc d’un país on mai sortim de la crisi, i on les desigualtats són enormes». En part, el cartell del ‘Tot malament’ va pels polítics. «Es barallen pels morts en el congrés però... ¿i els vius? ¡¿Els importem o què?!», diu l’Aurora. Fa mesos que van decidir apagar la tele i les xarxes. Veuen com els ajuts promesos als restauradors o als autònoms mai han arribat als seus amics que s’hi dediquen. «¡Que si sobrevivim és perquè ens ajudem entre nosaltres, és que és molt greu!». ¿Què penseu de les protestes d’aquests dies després de les detencions de Hasél? «Estem d’acord amb el fons, però res justifica la violència. Cremar les motos, els contenidors, saquejar botigues... per a què serveix. Hi estem totalment en contra», afirma la Laia. Una llar que és refugi i altaveu Malgrat tot es consideren afortunades. «Aquest pis és el nostre espai de cures. Ens estimem, ens ajudem i som felices», se sinceren. Però necessiten explicar al món el que els està passant. Passa tot i res alhora. «Volíem que aquest barri, aquesta gent de bé que viu entre botigues de luxe i cases espaterrants, sabés que hi ha gent que ho està passant malament. Que la vida no està sent gens fàcil per a molts», diu l’Aurora. Les amigues assenteixen amb el cap. Aquest repte, el de remoure consciències al veïnat, està més que aconseguit. Els veïns de dalt s’han revelat i ara volen penjar un cartell de ‘tot bé’ a la finca. Elles els desafien. «Llibertat d’expressió al màxim», respon l’Aurora. Al Xavi, el seu veí de davant, també l’intriga qui s’amaga darrere de la pancarta. «L’altre dia ho parlava amb la meva filla. No crec que tot estigui tan malament, no és veritat... Estem bé, no s’ha de ser tan negatiu». Ho diu des d’un espaiós pis de l’Eixample, il·luminat per la llum natural i on té temps per discutir amb la seva filla abans de sopar sobre temes tan banals com un simple retall de tela penjat en un balcó. ¿O potser és alguna cosa més que un simple tros de tela?

‘Tot malament’: el crit d’una generació

Tres joves inquilines de l’Eixample de Barcelona relaten el sentiment d’una generació marcada per dues crisis econòmiques successives enmig d’una pandèmia

El seu malestar només es guareix amb el recolzament d’amics mentre els veïns del barri discuteixen intrigats sobre el retall de tela.

El més llegit