La Toto no té gaire clar què és això de la sororitat, però la irradia. Tampoc s’acaba d’identificar amb l’etiqueta de feminista. «Per a mi es queda curta; jo soc més humanista, crec en la igualtat», diu a la seva neta. «Però el feminisme és això, Toto, ¡és justament això!», li contestava la noia, a qui li brillen els ulls quan mira i escolta la seva àvia. És dimarts i són les quatre de la tarda. Tots els dimarts i els dijous la Nico dina a casa dels seus avis quan surt de l’institut. Fa segon de batxillerat, un any intens, al Poeta Maragall. Dinen juntes, parlen i riuen. Riuen molt. L’àvia pregunta a la seva neta pels exàmens, les amigues i els nois. Els seus i els de la seva germana. «És molt tafanera», diu la Nico amb un somriure. La jove també té preguntes. Li demana a la Toto –el sobrenom és cosa de les seves netes, però ja l’hi així tot el seu entorn– que li expliqui històries de quan ella era jove, de les seves germanes...