La guerra del llop

La incorporació del llop a la Llista d’espècies silvestres en règim de protecció especial (LESPRE), acordada en la Comissió Estatal per al Patrimoni Natural i la Biodiversitat del dia 4, ha desencadenat una guerra política i territorial d’incert desenllaç. De moment, els principals damnificats han sigut el mateix llop i els ramaders amb qui comparteix hàbitat, els interessos dels quals han quedat ocultats per la cascada de declaracions públiques desencadenada els últims dies. Des d’ara, el ‘Canis lupus’ pot presumir d’haver aconsenguit diversos trofeus polítics. Un ha consistit a posar d’acord governs d’ideologies tan dispars com els de Galícia, Astúries, Cantàbria i Castella i Lleó, que han amenaçat el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic amb portar-lo davant els tribunals si no autoritza la caça del llop. També ha provocat un cisma en l’Executiu de Sánchez que converteix en insignificants les travetes que solen llançar-se els dos partits coalitzats: el ministre d’Agricultura, el socialista Luis Planas, ha arribat a declarar que està «en total desacord» amb la mesura. Espècie protegida Unides Podem aplaudeix que el llop passi a ser espècie protegida, però el coordinador d’Izquierda Unida a Astúries, Ovidio Zapico, anima el president autonòmic a mantenir-se «ferm i rotund» davant la ministra de Medi Ambient, Teresa Ribera, a qui acusa d’«agredir el Principat». No li falten recolzaments a Adrián Barbón per mostrar els ullals als seus socis polítics de Madrid a propòsit del predador. De fet, és difícil trobar un alcalde al nord del riu Duero, on es concentren el 95% dels llops i la seva caça era legal fins ara, que no hagi alçat la veu contra la nova normativa. Temen que el preu de protegir el llop sigui acabar amb la ramaderia extensiva que prospera a la zona. En vista de la polseguera aixecada, el secretari d’Estat de Medi Ambient, el també asturià Hugo Morán, intentava tranquil·litzar els seus paisans aquesta setmana i advertia a ‘La Nueva España’ que el nou reglament «no suposarà cap problema, perquè només afecta les comunitats on el llop era considerat objecte de caça esportiva». Des de fa 30 anys, aquest no és el cas d’Astúries. Morán té previst reunir-se aquest dilluns amb representants de les comunitats llobateres per enterrar la destral de guerra. L’ambient crispat amb què ha sigut rebut el nou model de gestió del llop que es pretén implantar a tot Espanya –al sud del Duero, la seva caça ja era abans il·legal– ha avivat a les comarques del nord-oest un discurs queixós que la mesura ha sigut dissenyada en despatxos urbans, sensibles al sentiment mediambiental però ignorants del que ocorre al món rural. «Qui recolza aquestes decisions viu d’esquena als pobles. Són mesures d’ecologistes de saló», bramava aquesta setmana José Antonio Prada, delegat provincial de caça de Zamora, a les pàgines de La Opinión. Més enllà de la picabaralla política i territorial, la realitat del llop i de les comarques on conviu amb l’home pivota sobre diverses preguntes que aquests dies han sigut silenciades pel soroll mediàtic i les anàlisis pel broc gros. ¿El llop està amenaçat i ha de ser protegit o aquesta categoria no li correspon? ¿Quin és l’impacte real que té la seva caça en la supervivència dels ramats? I la mare dels ous: ¿La ramaderia extensiva pot conviure amb el predador o aquesta cohabitació és impossible? La crida de Rodríguez de la Fuente Lluny queden els anys en què Félix Rodríguez de la Fuente cridava l’atenció als seus mítics documentals televisius sobre l’agònica situació que vivia el llop a finals dels anys 70. Diversos plans de repoblació el van deslliurar de desaparèixer de la península Ibèrica, d’on és endèmic, i des d’aleshores la seva presència s’ha mantingut més o menys estable. Els dos grans censos portats a terme, un el 1988 i l’altre el 2014, van revelar la presència de 300 manades, que sumen un total de 2.000 animals repartits, principalment, per les muntanyes del quadrant nord-occidental d’Espanya i Portugal. El llop ha desaparegut de Sierra Morena, i els que de vegades es veuen al Pirineu provenen de França, no de Castella, territori de llops amb el qual no hi ha comunicació possible per als cànids des de Catalunya. A la serra de Madrid ha tornat a detectar-se la seva presència a mitjans de la dècada passada després que els seus udols estiguessin silenciats durant més de 70 anys. Amb aquest panorama estable, res convidaria a canviar l’actuar model de gestió del llop a Espanya. No obstant, els especialistes encarregats d’estudiar-ne els passos adverteixen dels perills que amaga aquesta foto. «Les manades mostren molt poca variabilitat genètica. Al viure aïllats d’Europa i ser tan pocs, qualsevol malaltia contagiosa podria acabar amb tots. No estan en perill d’extinció, però han de ser protegits», explica Alberto Fernández Gil, investigador del CSIC dedicat a analitzar la genètica dels llops de la serralada Cantàbrica, que afegeix: «Prohibir la caça no és un caprici dels ecologistes ni del ministeri, ho exigeix la directiva Hàbitats de la Unió Europea i ho avala el Comitè Científic de Flora i Fauna». Ningú en el seu seny s’oposaria a protegir una espècie amenaçada. El problema del llop és que la seva existència té costos per a la ramaderia. El sector calcula que cada any moren per atacs d’aquest predador entre 3.000 i 4.000 caps de bestiar. «Fa deu anys, aquesta xifra era menor. Si ara creix la població de llops, els negocis ramaders dels pobles acabaran tancant», aventura Donaciano Dujo, president d’Asaja de Castella i Lleó. Comunitats llobateres Fins ara, aquest difícil equilibri es mantenia mitjançant la caça. Almenys, aquest era el sentit de la quota de cànids que les quatre comunitats llobateres permetien abatre de forma legal, una captura que, sense comptar amb la caça furtiva, cada any sol sumar un centenar de cadàvers. No obstant, aquest sistema tampoc aconseguia evitar els atacs de llops. «Perquè és impossible protegir el bestiar a través de la caça, tret que ens els carreguem a tots», adverteix Carles Vila, investigador de l’Estació Biològica de Doñana i autor d’una tesi doctoral sobre el comportament d’aquest predador. Segons la seva opinió, l’escopeta serveix per calmar ànims, però no per salvar ovelles. «Es maten llops perquè sembli que es fa alguna cosa, però això no deslliura el ramader del pròxim atac. De vegades, l’efecte és contrari: quan maten el líder de la bandada, el grup es desestructura i llavors van contra la presa més fàcil, que és el bestiar», avisa. Escassos dies abans del canvi d’estatus del llop, les postures entre ramaders i conservacionistes semblen irreconciliables. Aquests proposen fórmules com les que s’apliquen des de fa dècades a la serra de la Culebra, a Zamora, on vaques i ovelles comparteixen els prats amb els llops, però separats per bons sistemes de tanca i amb assistència de mastins que foragiten els predadors. «El llop ha d’estar en reserves naturals, no lliure per la muntanya. La seva presència és incompatible amb la ramaderia», respon el president de l’Asaja. Només sembla haver-hi acord en un punt: els ramaders reben com a conseqüència del llop han d’estar més emparats del que ho van estar en el passat. El mateix dia que es va prohibir la seva caça, Miguel Ángel Marcos, titular d’una explotació de 2.000 ovelles a Villalonso (Zamora), va rebre la visita d’una bandada que li va matar 69 xais. El ramader assegura que no odia el llop. De fet, reconeix que li agrada veure’l a la muntanya, però considera que la factura de mantenir-lo lliure ha de ser assumida entre tots. «Això significa més compensacions econòmiques quan hi ha atacs i carn més ben pagada. Però el llop no podem sufragar-lo només els ramaders», conclou. Els diners, que tot ho arreglen, potser poden solucionar també la guerra del llop.

La guerra del llop

La prohibició de matar-ne ha desencadenat una forta controvèrsia política i territorial al nord-oest d’Espanya

Els experts en llops afirmen que la seva caça no serveix per protegir la ramaderia, però els empresaris rurals reclamen compensacions

El més llegit