Quan es va aprovar l’anterior ‘llei trans’, el 2007, Pol Galofre tenia 20 anys i va ser molt crític per moltes raons, que anaven molt més enllà de la rebel·lia intrínseca a l’edat. La criticava perquè implicava l’obligatorietat d’un diagnòstic psiquiàtric i tractament mèdic i perquè no cobria les persones menors d’edat ni els estrangers que no tinguessin la nacionalitat. Una posició que llavors no es va entendre gaire, «ni tan sols dins del mateix moviment trans, en el qual hi havia persones que ens deien que no ens queixéssim tant i valoréssim tot el que s’havia aconseguit», recorda convençut que l’esborrany de nova llei és «un gran pas endavant». Motiu pel qual, malgrat dormir un màxim de tres hores seguides per la seva recent paternitat, es mostra content. «El discurs de la necessitat de despatologitzar era molt minoritari llavors, però, per sort, ja no», assenyala Galofre, que sempre ha tingut una opció de vida vinculada a l’activisme, i per això, al quedar-se embarassat, li va semblar important visibilitzar-ho, generar referents.