El marit de Marzina Begum és un home menut. Apareix en el petit menjador amb l’ajuda del seu fill, que el subjecta d’un braç, i d’una crossa en què recolza el seu cos fràgil. Parla molt poc perquè amb prou feines sap espanyol i perquè està malalt i cansat. Les seves caigudes són freqüents dins del pis (els seus greus problemes de mobilitat i la pandèmia fan que no surti). Encara més freqüents i aparatoses quan es queden a les fosques, com l’altra nit al bany. Les apagades són una constant, cada dia, diverses hores, des del passat 4 de desembre en aquest tram del carrer d’Alfons XII del barri de Sant Roc de Badalona. El matrimoni, els seus dos fills i la seva nora van arribar a la ciutat el 2005 i van comprar aquest petit pis el 2006 «per estar tranquils». Marzina treballa en el torn de tarda en un geriàtric, netejant i en el servei de bugaderia. Surt de treballar a les deu de la nit i torna al barri, sola, a dos quarts d’onze. «Amb tot a les fosques; amb fred, i no em puc ni escalfar el sopar, ni entrar en calor jo», explica esgotat, tot i que més preocupada pel seu marit, amb discapacitat, i pel seu fill, que teletreballa i no pot fer-ho sense electricitat. «Nosaltres som de Bangladesh, i és normal que allà se’n vagi la llum cada dos per tres, però som a Europa, pensàvem que aquí seria diferent», afegeix decebut el seu altre fill, recepcionista d’hotel en erto.