Catalunya, passió per la meteorologia

Antoni Castejón va ser el primer home del temps de TV3. Espontani i pròxim, va saber portar la meteorologia a les llars de tot Catalunya trufant la tecnologia (va ser un dels primers a Europa en utilitzar mapes projectats sobre un croma) amb el maneig de paraules que ara és del més comú però que llavors estava en clar desús, com ‘maragassa’, ‘clariana’, ‘marejol’ o ‘calamarsa’. Tots aquests conceptes provenien del llibre Assaig d’un vocabulari meteorològic català publicat el 1948 per Eduard Fontseré, fundador i primer director del Servei Meteorològic de Catalunya, del que precisament es compleixen 100 anys aquest 2021. Van venir molts altres homes del temps. I després també les dones del temps, per descomptat. Però a la rebotiga, o més ben dit, a les finestres, terrasses i terrats de tot el territori hi ha un petit exèrcit d’aficionats a la meteorologia; amateurs de la cosa que comparteixen xifres i estadístiques en blogs o en xarxes socials. ¿Però de veritat hi ha tanta passió? sens dubte: el 28% de les estacions meteorològiques automàtiques no professionals de tot Espanya estan a aquest costat de l’Ebre. Castejón va morir el 1988 als 41 anys d’edat víctima d’un infart. En aquells cinc anys a TV3 va deixar una empremta sobre la qual molts han fet passos per continuar impulsant la divulgació de les vicissituds del temps. A ells, a la seva gesticulació, el seu sentit de l’humor i la seva contagiosa vehemència, fa referència Alfons Puertas, meteoròleg de l’Observatori Fabra de Barcelona. Segons aquest expert, la tasca tan animosa d’aquests professionals ha creat escola. Però no només és això. Assenyala també, com a causes de l’afició local per l’assumpte, la «gran varietat de clima» existent a Catalunya i una orografia «variada i complexa que afavoreix una meteo diversa i no monòtona». Sap bé de què parla, i més aquests dies, amb l’episodi de fred continuat més important en el que portem de segle. 100 anys del Meteocat Eliseu Vilaclara, actual director del Servei Meteorològic de Catalunya, coincideix amb Puertas en assenyalar que el territori té una paleta molt atractiva de climes, amb «molt canvi estacional». «Un mateix dia pots tenir una nevada increïble a la Vall d’Aran i sol radiant a Lleida, i això és atractiu». L’eròtica del temps. Fa també referència a Fontseré, el pare de la professió a casa nostra, una de les persones a qui més es farà referència en el centenari de la institució que ell mateix va crear el 1921. Si la pandèmia no ho evita, a finals de març està previst un acte al Teatre Nacional de Catalunya, i a l’estiu s’instal·larà una exposició al Palau Robert. Assenyala també el món de l’associacionisme, molt viu a Catalunya a nivell d’observació dels elements, molt més que a la resta de l’Estat o Europa. Mònica Usart, la meteoròloga de Rac1, coincideix que Catalunya és un autèntic ‘dragon kahn’ a nivell meteorològic. «Neu, vendavals, boira, tempestes d’estiu, el mar..., la variabilitat de fenòmens és molt atractiva, i en un espai molt reduït». Ho explica amb una passió envejable. «Crec que és part del secret, el fet que ens dediquem a una cosa que realment ens agrada molt. Però a més hi ha el tema de la comunicació, és a dir, hem de ser capaços de contagiar, d’atrapar l’audiència». Les pioneres En el seu cas, els referents de TV3 es van multiplicar per mil quan va veure Mónica López, ara a TVE, davant els mapes d’isòbares. «Per primera vegada em veia realment representada per algú del meu mateix sexe». Que hi hagi més homes que dones, dedueix Usart, pot tenir a veure «amb el fet que la ciència, en el passat, era un terreny molt més masculí que femení». Però ja van guanyant quota de pantalla, i al costat de Gemma Puig (TV3), la meteoròloga de Rac1 publica al març el llibre ‘Atrapades en el temps’, un homenatge a totes les dones que, professionalment o de manera amateur, han tingut o tenen un paper important en la meteorologia. «Neu, vendavals, boira, tempestes d’estiu, el mar..., la variabilitat de fenòmens a Catalunya és molt atractiva» Marcos Amores és l’home del temps de Betevé. Permet i accepta, amb molta honra, el qualificatiu de ‘friki’. Forma part de l’autodenominat Comando Tibidabo, una vintena de persones que es dediquen a recollir i compartir dades meteorològiques, sobretot de Barcelona, però amb un ull posat a tot arreu. Parla meravelles de la «irregularitat clàssica del clima mediterrani», de com poden caure 350 litres al pla de Lleida i 1.300 a la Garrotxa. «Bona part de la culpa està en la diversitat de climes que tenim en un territori tan petit». Potser per això, resa, a Catalunya «tothom és entrenador del Barça i home del temps». I en l’era de la Covid, epidemiòleg consumat. Esmenta, com la resta, el pioner Castejón i els professionals que el van seguir, com Alfred Rodríguez Picó, que van ser capaços de mantenir viva aquesta flama que era una barreja de divulgació amena, il·lusió i ciència. En el cas d’Amores, la cosa va començar «amb una relació d’amor-odi». De petit li feien por les tempestes, però per aquelles coses de la joventut, va acabar per quedar encisat pels fenòmens meteorològics. «La majoria dels que ens dediquem a això comencem a aficionar-nos de petits; és molt vocacional». En el cas dels amateurs, la passió per la meteorologia ha madurat de la seva autèntica professió, com un àlter ego. Són advocats, arquitectes, professors, electricistes, pintors, metges, comerciants, el que sigui, persones que de dia treballen en el seu camp i de nit i a primera hora li fan una ullada a les dades de l’estació meteorològica que cuiden com a un fill. A Catalunya són multitud. N’hi ha prou amb fixar-se en la web Meteoclimatic, que recull dades d’estacions no professionals repartides per tot el territori espanyol. La viquipèdia del temps. Catalunya és amb diferència la regió amb més balcons i terrats amb aparells, un total de 368 (208 a Barcelona, 72 a Girona, 27 a Lleida i 61 a Tarragona), el que significa que gairebé un de cada tres meteoròlegs de l’Estat està aquí. Sergi Corral és l’encarregat del temps a la ràdio de l’Escala i també gestiona una estació al districte de Sant Andreu de Barcelona. Viu entre els dos municipis però amb tendència a apostar cada vegada més per la Costa Brava. Afirma que el «caràcter friki no es perd mai» i explica que el seu és un altre exemple d’afició prematura. Però argumenta que en tot això hi ha raons també culturals, com és el fet, assenyala, «que Catalunya sigui un poble que ve de la cultura agrícola i del mar, i això implica mirar constantment al cel». Castejón, que era una persona molt vinculada a l’Escala, ha sigut sempre el seu referent, «per proximitat però sobretot per la manera de dirigir-se als altres». Si amb tot això a algú li han vingut ganes de provar-ho, una estació meteorològica oscil·la entre els 20 i els 20.000 euros. Hi ha ventall de sobra per anar avançant. «Però el més important –recomana Corral– és tenir una finestra, un bon panorama i uns bons ulls».

Catalunya, passió per la meteorologia

Una de cada tres estacions no professionals repartides per tot l’Estat està en territori català

El temps tan variable i l’amena divulgació dels homes i dones del temps, claus per al ‘boom’ del furor amateur pels fenòmens

El Metecoat compleix 100 anys un acte al TNC pendent de la pandèmia i una exposició al Palau Robert

El més llegit